Des dels elegants passadissos de l'exclusiva escola Santa María de los Rosales, un nen ros, de mirada celeste i cognom Borbó, acaparava les mirades. Felip VI, llavors príncep d'Astúries, no era només un alumne més: la seva sola presència alterava rutines, despertava comentaris i, sense voler-ho, alimentava rumors. Però, malgrat el glamur que l'embolicava, hi havia un detall que el va marcar durant la seva etapa escolar: "sempre arribava tard". I aquest costum, repetida dia rere dia, no va tardar a convertir-se en una etiqueta difícil de treure.
Lluny del que s'esperava d'un futur monarca —disciplina, rectitud, exemplaritat—, la seva fama d'impuntual va generar més d'un retret silenciós entre professors i alumnes. Encara que alguns pensaven que es tractava de simple desinterès, la veritat que s'amagava després d'aquest retard matutí desmunta aquesta teoria. Felip no era culpable... però sí el blanc de les crítiques.
Els rumors sobre la impuntualitat de Felip VI al col·legi
Per a molts dels seus companys, veure el jove Borbó entrar a l'aula quan el rellotge ja havia marcat l'inici de classes era part de la rutina diària. Amb un somriure tímid i l'uniforme sempre impecable, Felip VI creuava la porta acompanyat per l'atenta mirada de la seva mare, la reina Sofia, que personalment el deixava cada matí a l'escola.
El retard, tanmateix, generava malestar. En un ambient d'elit on el compliment de les normes era inqüestionable, la seva arribada tardana va començar a aixecar sospites: Potser l'hereu tenia privilegis? Se li permetia el que a d'altres no? Les males llengües el catalogaven com "el nen consentit que no respectava les regles", i aquesta imatge va començar a consolidar-se sense que ell pogués defensar-se.
Ágatha Ruiz de la Prada trenca el silenci sobre els veritables motius
Dècades més tard, una veu del passat va donar llum sobre el misteri. Ágatha Ruiz de la Prada, companya del rei en els seus anys escolars, va relatar en televisió una versió molt diferent de la història. Segons la dissenyadora, Felip VI no arribava tard per caprici, sinó per motius que anaven més enllà de la comprensió infantil: "Crec que era per seguretat. Esperaven que passés tothom i quan arribava ell estava buit tot", va confessar l'aristòcrata.
Aquesta afirmació posa en evidència una realitat poques vegades contemplada: l'extrema vigilància que envoltava el príncep. Les mesures de protecció incloïen evitar aglomeracions, modificar rutes i esperar el moment exacte per al seu ingrés, sempre protegit de mirades indiscretes i possibles amenaces. Aquesta rutina secreta, imperceptible per als seus companys, es va transformar en la causa involuntària de la seva impuntualitat. Malgrat que vivia una infantesa "normalitzada" dins del possible, Felip VI enfrontava una càrrega invisible que no compartia amb cap altre alumne. Mentre alguns ho envejaven pel seu estatus, d'altres ho jutjaven sense saber que cada un dels seus moviments estava calculat. La puntualitat escolar no era una decisió seva, sinó una qüestió d'Estat.
Paradoxalment, aquesta fama injusta el va acompanyar durant anys, reforçant la imatge de royal privilegiat. Tanmateix, amb el temps, els qui el van conèixer de prop van saber diferenciar entre el que semblava i el que realment era. Avui, amb el pas dels anys, es comprèn que la impuntualitat del llavors príncep Felip no va ser més que un efecte col·lateral de la vida real.