La percepció del temps és curiosa. La vida passa com a una exhalació quan es tracta de quelcom positiu, però avança a la velocitat de tortuga si es tracta de tristors i misèries, convertint-la en una agonia. Hi ha una tercera categoria encara més acusada, i que es produeix a nivell mediàtic: quan tot s'atura i perds qualsevol noció temporal. És el que passa amb els grans casos de la crònica social que omplen milers i milers d'hores d'atenció periodística. Passa amb Gerard Piqué i Shakira, amb la Preysler i Vargas Llosa, i sense cap mena de dubtes amb el triangle Cristina de Borbó, Iñaki Urdanagrin i Ainhoa Armentia. Aquest cas d'infidelitat, separació i divorci exasperant ha espatllat rellotges i calendaris. Sembla que hem conviscut amb l'escàndol durant tota la vida. I no, no és així: només ha passat un any. Un 19 de gener la revista Lecturas publicava una sèrie de fotografies que posaven l'univers borbònic cap per avall: Urdangarin tenia una aventura amb una dona rossa, amb la que passejava per una platja del País Basc francès com a un enamorat més. Un, però, que encara estava casat.
Allò va detonar una bomba informativa, sentimental i familiar de dimensions èpiques. Vam trigar poc a saber que la senyora era una companya de feina del despatx d'advocats on l'Iñaki havia estat col·locat per gaudir de beneficis penitenciaris. El nom, Ainhoa Armentia. La dolenta, l'altra, la substituta, l'aprofitada, la deslleial, la pobre ingènua que no sabia on s'havia ficat... els qualificatius a la basca també es van disparar. Pocs li deien l'enamorada, més aviat ningú. 365 dies i tota mena de calamitats, persecucions, rumors i certeses després, resulta que sí, que està enamorada. Que s'estima l'ex duc, qui fa molt de temps que va deixar de sentir coses per la infanta. Però ara és moment de fer memòria i aprofundir en els detalls d'aquella exclusiva i d'aquell terratrèmol. Un exercici a partir del llibre ‘Urdangarin: Relato de un naufragio’, publicat pel periodista Nacho Gay.
Iñaki Urdangarin es va assabentar a la mateixa platja que el seu secret havia quedat destapat
Gay, director del digital Vanitatis, repassa la cronologia amb gran detall i precisió. Pràcticament va minut a minut. La parella, molt juganera mentre pensaven que no cridaven l'atenció (no duien escorta, un fet que sempre ajuda a passar desapercebut), va canviar el rictus quan l'Iñaki va detectar la presència continuada d'un home que els mirava des de la distància i amb el que s'havien creuat en un primer moment. Va resultar un senyor francès que havia treballat com a freelance per al grup Vocento (ABC, El Correo), i coneixia bé l'univers mediàtic espanyol. Era el botxí d'Urdangari,n qui va saber a l'instant que "su gran secreto saldría a la luz de forma inmediata. Caminaron de vuelta al coche como si fueran casi dos desconocidos, sin exteriorizar ya ningún tipo de sentimiento. Su refugio era ahora su peor pesadilla". Aquest home va reunir-se amb l'ABC, fent-los signar un document de confidencialitat: "Nunca podrían revelar su identidad, ni el contenido visto si no era comprado, y les advirtió que no podían hacer fotos con sus móviles ni quedarse con ninguna copia". Això sí, no és cert que estipulés l'obligatorietat de publicar-les a portada: "Le importaba lo mismo que el precio del kilovatio en Singapur. Él quería el dinero. Unos cuarenta mil euros". Un preu que no van pagar, i el material va acabar a la revista per una quantitat més modesta. Les fotos que finalment va adquirir Lecturas, per cert, estan plenes de retocs: sembla que estiguin sols a la platja, però allò estava ple de gom a gom. S'havia de vestir bé la cosa.
La reacció innocent i al·lucinant de Cristina en veure les fotos de l'Iñaki i l'Ainhoa
Una de les parts més sucoses té a veure amb la reacció de Cristina de Borbó, així com d'altres membres il·lustres de la família que van veure el material un dia abans de la publicació. A Zarzuela n'estaven al cas, això no és discutible. I ningú va moure ni un sol dit per aturar-ho, volien que esclatés tot. L'Elena i l'assessor de les infantes, Carlos García Revenga, queden assenyalats en aquest sentit. En quant a la interessada i agreujada principal, Cristina, el que va fer provoca una barreja de sentiments: incredulitat, tendresa i estupor. La resposta que va donar després de veure l'escena del marit amb una altra: "Ni idea. Será una prima". Deu ser que això d'embolicar-se entre cosins és habitual als àmbits royals. No va trigar a adonar-se de la realitat: va parlar amb la mare, el pare (disculpant la més que possible infidelitat) i, finalment, l'Iñaki. Ell no li va mentir. Efectivament, el seu matrimoni estava mort.
L'any I ha durat una eternitat. Veurem el II, el del suposat final de la història. Perquè no sabem si suportarem un any III, too much.