Mònaco ha tornat a demostrar aquest cap de setmana que els hi va la marxa. El famós Ball de la Rosa és un exemple molt evident; la festa organitzada per Carolina de Mònaco i gaudida al màxim per la seva filla Carlota demostra moltes taules en la matèria. Però no ens referim només a aquesta inclinació per la moguda ballaruga i de sarau ultrapijo, no. Es tracta d'una cosa més àmplia, com per exemple el xivarri mediàtic. Com el que s'ha generat amb el culebrot sobre el possible divorci del príncep sobirà Albert II i la seva esposa, la princesa Charlene; un tema gestionat de manera peculiar des de les altes esferes del Principat.
Recapitulem: una revista francesa torna a obrir el meló de la separació d'un matrimoni permanentment sota sospita. La sobtada desaparició de l'exnedadora alimenta l'expectació i la rumorologia. L'Albert parla a través d'una periodista i desmenteix categòricament la portada de 'Royauté', qualificant-la de maliciosa. Tot sembla mort, però els dubtes persisteixen: si tot va bé, com és que no sabem res de la Charlene, amb un historial preocupant pel que fa a absències? Ni rastre de la princesa. En canvi, el marit se'n va en ple incendi a Irlanda a inaugurar una estàtua en honor a la seva mare, Grace Kelly. Grace de Mònaco, la gran princesa del país, creadora precisament del Ball de la Rosa que es celebraria aquell mateix dissabte. Una cita en la que, com mana la tradició, no hi va ser la Charlene. L'Albert, però, sí. I ben somrient. Quan tot feia ferum a més humiliacions, arriba el gir de 180 graus. I et quedes parat... i pensant: per què així?
El Ball de la Rosa és notícia per l'absència de Charlene de Mònaco
Les relacions sentimentals i matrimonials són quelcom molt íntim, de parella. Perfecte. Però clar, quan traspasses la línia que separa la gent normal de la reialesa, tot es complica força. I per a complicat, retorçat i rebuscat, no busquin més: Albert II de Mònaco. La seva vida amorosa donaria per a una sèrie documental d'impacte... i de més d'una temporada. Ho petaria. Centrant-nos només en la seva vida amb la de Rhodèsia, si més no, poden fer uns quants capítols. I sí, són foscos, tèrbols, esgarrifosos. Intents de fugida, terceres persones, rumors, depressions, desaparicions, clíniques de salut mental, operacions i hospitals, contractes, clàusules, amenaces... Tot un seguit d'elements que provoquen una reacció paradoxal: quan les coses els hi van bé, ningú les acaba de creure.
Albert II s'atipa i contraataca de manera estranya: ja sabem on és la Charlene
Què va fer Albert II l'endemà del famós ball? Donar ordres. Tip de llegir titulars sobre la seva vida conjugal, fa que publiquin un seguit de fotografies absolutament demolidores: Charlene i ell, divendres, presidint un lliurament de premis. Amb tota la normalitat del món. Ella es veu radiant, tranquil·la, en cap cas transmet incomoditat ni angoixa. Al·lucinant. Sí, al·lucinant perquè es podrien haver estalviat tot el numeret compartint les instantànies sense tanta dilació. Fer-ho després de la gran festa sembla una manera de no deslluir l'interès al voltant de la cita, o el que és el mateix: Mònaco s'apunta al joc de la premsa rosa amb la princesa com a titella. Tan indignats que estaven amb els "maliciosos", i mira, donant peixet i rendibilitzant l'escàndol. Quin circ.
La millor notícia? Saber que la Charlene està bé. La pitjor? Que hi ha coses, i persones, que no canviaran.