El político y poeta Jaume Bofill i Mates, fue uno de los representantes más genuinos del noucentisme y del catalanismo pratiano, de quién fue uno de los más destacados discípulos. Con el seudónimo Guerau de Liost –que le sugirió su gran amigo Josep Carner– elaboró una obra que es todo un manifiesto de la escuela del novecientos. La muntanya d'ametistas, publicado en 1908, se convierte en una visión mítica de su querido Montseny, al cual estuvo muy vinculado a través de su casa solariega de Viladrau. Diez años después, con La ciutat d'ivori, por el contrario, se ocupó de la ciudad, uno de los temas predilectos de la urbanidad noucentista. En 1929 publicó Sàtires, con ilustraciones de Xavier Nogués.

En paralelo a su obra poética, Jaume Bofill i Mates inició una fecunda carrera política. En 1915 es elegido concejal del Ayuntamiento de Barcelona en las filas de la Lliga Regionalista. Desde allí defendió la lengua catalana ante los concejales lerrouxistas. En 1919 dio el salto al otro lado de la plaza de Sant Jaume, a la Mancomunitat, de la cual fue escogido diputado. Dentro del entramado institucional fundado por Prat de la Riba, formó parte del Consell de Pedagogia y de la Oficina d'Estudis Jurídics. Además, fue elegido miembro del Institut d'Estudis Catalans aquel mismo año. En la Asamblea de la Mancomunitat pronunció el discurso definitivo contra Eugeni d'Ors en el asunto que acabó con su defenestración de los cargos gubernamentales y su alejamiento del catalanismo y del país.

Vicepresidente de la Mancomunitat y fiel al pensamiento y la obra de Prat de la Riba, fue uno de los jóvenes dirigentes catalanistas que se enfrentó con la línea de colaboración en Madrid y de intervención en la política española encabezada por el líder del partido, Francesc Cambó, y que llevaría a a la Conferència Nacional Catalana, donde nació Acció Catalana. Tras la conversión de este "encuentro de patriotas" en partido político, fue elegido su presidente. En 1930 escribió L'altra concòrdia, donde recordaba su respuesta nacionalista y republicana a Per la concòrdia de Cambó. Elegido diputado en las Cortes Constituyentes de la II República, en 1933, poco antes de morir, se alejó de su partido por divergencias con la política religiosa de Acció Catalana y retornó, sin demasiada convicción, a la Lliga.

Como dirigente político fue considerado uno de los oradores más brillantes de su tiempo, a la vez que se convirtió en un hábil polemista desde las páginas de La Publicitat, diario que Acció Catalana adquirió y catalanizó en 1922. Durante la dictadura de Primo de Rivera siguió publicando artículos, donde bajo asuntos aparentemente banales dejaba caer reflexiones políticas para burlar la censura.

"Catalunya endins", en referencia al lema sobre la política de la Lliga de "Catalunya endins, Catalunya enfora" que estableció Prat, fue la línea política de Acció Catalana, que apostaba por fortalecer y nacionalizar Catalunya y no a jugar en la política general española como cada había sido el propósito de Francesc Cambó. En el artículo titulado precisamente así, y publicado en La Publicitat, Bofill i Mates presenta la forma de seguir este propósito en Acció Catalana en la etapa final de la "dictablanda" y con vistas del futuro cambio de régimen español.

 

Catalunya endins

Jaume Bofill i Mates
La Publicitat, 23 de maig de 1930

En el manifest que per l’abril de 1922 publicàvem per convidar a la “Conferència Nacional Catalana” recordàvem la ineficàcia de les tasques intervencionistes provades fins aleshores i els perills d’una actuació violenta prematura i cada dia –podríem afegir avui – més renyida amb les orientacions jurídiques de l’Espanya moderna. Però afegíem: “Dues lògiques resten, no ben assajades encara, que es complementen l’una amb l’altra: l’acció exterior per fer conèixer el nostre problema, internacionalitzant-lo; i l’acció interior de laborar Catalunya endins, més que per mitjà de les nostres corporacions públiques que ens trobarem que responen a una tònica més general, acudint de dret al nostre poble, per tal que arribi a assolir una suficient densitat i passió nacionalistes”. Per això concebérem, poc després, Acció Catalana, no com un partit polític més, sinó com un apostolat al marge dels partits polítics, no en contra de cap. Ja dèiem en aquell manifest: “Anem a una tasca sense propòsit de dificultar altres actuacions catalanes. Per a realitzar-la, llancem aquesta crida per damunt les cledes diverses de partits, d’escoles i d’estaments”.

La realitat –cal confessar-ho– rectificà els nostres intents. Acció Catalana laborà Catalunya endins amb empenta i una continuïtat i una extensió abans inconegudes; però l’abstenció dels uns, les intromissions políticament tendencioses dels altres, l’excomunió partidista que ens venia d’un costat, les ingerències d’irresponsables que ens venien de l’altre, i fins la nostra intervenció indeclinable en el sí de les corporacions públiques catalanes feren de la nostra comunitat nacionalista un partit polític.

Aquesta actuació interior, en ço que tindria de depuració social i de formació bàsica dels ciutadans, no tindria autoritat ni total eficàcia si no comptava amb la cooperació de les nostres seleccions, començant per les polítiques

En tornar a la vida activa ens hem apressat a declarar-ho. Mai no hem tingut el punt de considerar-nos impecables; sempre hem procurat aprofitar les lliçons de l’experiència dels altres... i la nostra. Ho hem declarat, perquè l’actuació Catalunya endins ha d’ésser obra de tots, i pretendre vincular-la a una entitat que sigui un partit podria beneficiar, de moment, el nostre joc polític, però comprometria aquella causa popular que ha d’estar per sobre de tots els interessos de partit o d’escola. Ho hem declarat, també, perquè en convidar la gent a afegir-se al nostre estol, era deure i lleialtat concretar els nostres ideals, la nostra estructura i el nostre programa genèric.

Però Acció Catalana, com deia en el manifest de maig darrer, ara com aleshores entén que la tasca més fecunda, i l’única que pot donar suport i justificació a totes les altres és la de treballar “Catalunya endins”. En inaugurar l’actual estatge social, hi insistim.

Aquesta actuació interior, en ço que tindria de depuració social i de formació bàsica dels ciutadans, no tindria autoritat ni total eficàcia si no comptava amb la cooperació de les nostres seleccions, començant per les polítiques. No oficialment els partits ni les grans institucions que la iniciativa privada ha creat i l’adhesió del poble ha consolidat, no –en bloc– les escoles en què el pensament pairal es diversifica ni les concentracions d’interessos i d’inquietuds que es lliguen i es deslliguen, sinó, els homes més eficients de totes elles que sentit la vocació poc lluïda d’aquest fonamental apostolat, són els que haurien d’aplegar-se per realitzar-lo, amb més continuïtat que fressa. La Comissió d’Educació General, que al costat de la Mancomunitat de Catalunya –que la Dictadura enterrà per excessiva i que els partit catalans no desenterrarem per insuficient – i l’Institut d’Estudis Catalans, havia de constituir amb ells la trilogia suprema de la incipient organització estatal projectada per En Prat de la Riba, podria ésser –quant a l’àrea de les finalitats a conrear– el patró d’aquesta institució o d’aquesta actuació. Catalunya endins, que l’esma d’existir i de perfeccionar-nos exigeix. Només que ara, no massa recolzada en tuteles oficials, encara precàries i sovint poc estimuladores, es nodria principalment de les cooperacions voluntàries dels dirigents i del poble. Podria servir-li d’exemple, quant a l’abast de les cooperacions obtingudes, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, on fins durant els set anys de dictadura, ha perdut l’aplec de milers i milers de patriotes de tots els indrets i de tots els partits i estaments de Catalunya i dels catalans de totes les parts del món. La seva missió no seria abassegar, sinó estimular, suplir i coordinar. Àdhuc després de crear serveis o entitats a mesura que fossin necessaris i possibles, procuraria emancipar-los sense gelosies.

En moments crítics per a la nostra terra, els nostres capdavanters polítics i socials es trobarien ja avesats al contacte, a la recíproca comprensió i al sentiment unificador de la responsabilitat col·lectiva

En aquesta llar –que seria el fogar de tots– aprendríem tots de superar les dificultats i de gustar el guanys de la convivència; hi faríem l’aprenentatge civil. En moments crítics per a la nostra terra, amb aquesta institució o sense ella, els nostres capdavanters polítics i socials es trobarien ja avesats al contacte, a la recíproca comprensió i al sentiment unificador de la responsabilitat col·lectiva. Habitualment en relació per a una tasca extra política, els nostres polítics es trobarien, de fet, constituïts en Junta de Salut Pública mai que el bé de la pàtria ho fes urgent. Però ço que més ens ha d’interessar és la pàtria de cada dia, aquella laborar per la Catalunya petita –que proposàrem l’any 1919 a les joventuts catalanes.

En aquesta suggestió, que no reivindiquem com a nostra, perquè homes de tots els partits i de totes les significacions l’han precedida amb iniciatives i actuacions meritíssimes, posem tota l’ànima. Demanem per Catalunya que sigui pràcticament acollida arreu de les nostres ciutats, viles i comarques. Que tot nucli sensible al sentit pairal hi aporti, des d’ara la cooperació dels seus homes. No li mancarà la dels nostres.