El fotògraf Jordi Borràs va néixer el 1981 però ha mamat franquisme des de ben petit. El 1979 l’alcalde del seu poble, Gandesa, va decidir que el carrer Miravet s’havia de dir carrer de Ramon Serrano Súñer. El 1984 el mateix alcalde, ara ja de CiU, va nomenar Serrano Súñer fill predilecte de la població i li va encarregar de llegir el pregó de la festa major.

Per situar-nos, aquest home va ser el principal responsable de l’enviament de catalans i espanyols als camps de concentració nazis. Va impulsar la creació de la División Azul i va preparar la trobada entre Hitler i Franco a Hendaia, juntament amb Heinrich Himmler, l’arquitecte de les SS i el cap de la policia nazi. Amb Himmler va pactar la col·laboració d’Espanya amb la Gestapo que va permetre afusellar el president Companys i Joan Peiró.

El fill de l’editor més important de l’època franquista, Josep Vergés, assegura en un llibre que, parlant d’Hendaia, el seu pare sempre li deia que, sentís el que sentís, tingués clar que si Franco no havia entrat a la segona guerra mundial no era per altra cosa que la negativa dels alemanys d’encarregar-se del problema català. Fins i tot suposant que fos una fantasia de l’editor de Josep Pla, queda clar en quin clima de terror va governar aquest curiós fill predilecte de Gandesa. 

Serrano Súñer va ser cessat com a ministre d’Exteriors quan els alemanys van començar a perdre la guerra i la Falange es va convertir en un problema per pactar amb els americans. Diuen que amb els anys es va tornar liberal, però potser només era un vernís produït per la influència que els americans van agafar al món i a Espanya. El fet és que el cunyadíssim va ser procurador de les corts franquistes fins al 1957 i que, a les seves memòries, es renta les mans de les atrocitats ocorregudes sota el seu mandat. 

Serrano Súñer va marxar d’aquest món el 2003, amb 102 anys, pocs dies després que un grup d’exdeportats presentés una querella criminal en un jutjat de París per delictes de Genocidi. Tot i morir tan vell, no va ser a temps de veure com Gandesa s’omplia d’estelades. Amb prou feines va veure com l’independentisme aconseguia retirar-li el títol de fill predilecte de la ciutat amb el vot en contra del PP.

Mentre el cunyat de Franco va viure, la idea de penjar una bandera estelada al balcó, com feia la família de Jordi Borràs, estava molt mal vista, a Gandesa. “Durant els anys 80 i 90 –m’explica- nosaltres érem els únics o gairebé els únics que penjàvem l’estelada. De fet, fins als anys 90 a la festa major de Gandesa es penjaven banderes espanyoles.” 

-  I es parlava molt el castellà? –li pregunto per preguntar, recordant que quan va morir el meu avi el 1976 guarnir un taüt amb una senyera d’aquestes que ara reivindica l’unionisme era un escàndol, i que l’any 2000 la meva àvia encara va morir passant per una eixelebrada.

- Que va, a Gandesa només parlaven castellà la guàrdia civil i Serrano Súñer. Però hi havia molta por. El pòsit de 40 anys de dictadura i d'hegemonia d’unes elits que no han passat mai comptes amb el passat, de fet encara és viu. Fa un any, quan vaig treure el meu llibre de fotografies sobre la ultradreta, la meva àvia em va mirar als ulls i em va dir: “Et mataran”. 

Borràs i la seva família tenen molt viva la memòria de la guerra civil. Gandesa va ser una plaça important en la batalla de l’Ebre i és habitual entrar en una casa i veure una beina d’obús fent la funció de paraigüer o de gerro per posar-hi flors. També em diu que és fàcil trobar ossos humans als marges dels camps i que la Serra de Pàndols i de Cavalls està sembrada de cadàvers. A més, Borràs ha crescut en plena democràcia veient com una de les figures més odioses de la dictadura es passejava pel veïnat amb tots els honors, mentre a les porteries els vells xiuxiuejaven que les coses que els franquistes havien arreplegat quan van entrar a Gandesa eren a casa seva. 

Si es pensa bé, el que seria estrany és que no hagués desenvolupat una certa sensibilitat contra la hipocresia que gasten alguns polítics i activistes aficionats a relacionar els partidaris de la independència amb el nazisme. Tenint en compte les coses que ha viscut tant a Gandesa, com fent de fotògraf, és normal que es faci preguntes i que miri de respondre-les en llibres i articles. El que resulta estrany és que TV3 passi per fer propaganda a favor de l’independentisme i després sigui incapaç d’aprofundir en el significat d’algunes imatges xocants que es veuen en les manifestacions unionistes.  

“A la manifestació constitucionalista del 2012 celebrada a Plaça Catalunya –m’explica Borràs- em va cridar l’atenció veure una parella que duia un braçalet amb l’estrella de David i al costat seu uns nois amb la bandera de l’àguila franquista i la creu celta. Un any més tard, també fent fotografies per un mitjà, em vaig adonar que el cordó de seguretat que protegia Sánchez Camacho, Albert Rivera i d’altres dirigents polítics en la capçalera d’una manifestació constitucionalista estava format per membres de Falange que havia vist a Montjuïc uns mesos enrere.”

El fet de seguir la informació a peu de carrer, i no còmodament escarxofat en una cadira d’oficina, ha donat a Borràs una visió molt crua i directa del conflicte polític que viu Catalunya. Borràs va començar a interessar-se per l’espanyolisme a través d’imatges pintoresques com les descrites. En l’acte de fundació de Societat Civil Catalana, per posar un altre exemple, algun esverat va aplaudir un discurs contra l’independentisme cridant “nazis”. De sobte, Borràs va recordar de què li sonava el paio que havia vist a l’entrada xerrant amb un dels dirigents de la nova organització: El recordava d’una concentració d’ultres.

Potser perquè som de la mateixa generació educada en democràcia, si fem memòria Borràs i jo tenim records semblants en aquest àmbit. Ara semblarà impossible, però el 1989 una colla d'adolescents adoctrinats a les escoles pujolistes encara em va amenaçar de llançar-me a l’aigua del port de Masnou, si no els parlava en castellà. Borràs també ha patit alguna escena desagradable a Gràcia, on ha viscut, pel tema de la llengua. "I quin catalanoparlant una mica militant no l'ha patit?", em pregunta. Per més que alguns diaris intentin fer un drama de les reivindicacions lingüístiques dels acadèmics, o dels referèndums d'autodeterminació, els fets són molt tossuts.

En el primer 12 d’octubre que es va celebrar a Plaça Catalunya –m’explica Borràs- un home va pujar a l’escenari amb una estelada amb la intenció de cremar-la i abans que tingués temps de treure l’encenedor ja li havien fotut un gec d’hòsties. En aquesta última edició -afegeix-, un noi que passava per Plaça Catalunya amb una samarreta estampada de motius indepes va haver de refugiar-se en un hotel que va acabar amb els vidres trencats. “Tu has vist que ho expliquessin en alguna televisió o en algun diari?,  em pregunta contenint la indignació.

“L’espanyolisme -afirma, abraonant-se a la taula del bar, com si em volgués agafar per les solapes i dir-me: “fes alguna cosa tio”- és molt hàbil. Ha sabut apropiar-se del discurs victimista i girar el passat negre d’Europa i d’Espanya contra l’independentisme”. Això l’empipa molt i els últims anys s’ha dedicat a investigar i a denunciar la porositat que hi ha entre les organitzacions unionistes i l’extrema dreta. “Jo no he vist mai un símbol feixista en una Via Catalana, en canvi m’he fet un tip de veure’n en concentracions constitucionalistes i del 12 d’octubre. Em sembla que aquesta diferència s’hauria d’estudiar i documentar”.

La tasca de documentació li ha costat amenaces de mort, tant verbals com escrites. També li ha costat empentes i moments de tensió. L’altre dia en una desfilada de legionarios a l’Hospitalet, un grup de dones va retenir un fotògraf d’un diari espanyol pensant-se que era ell. El pobre noi no va quedar lliure fins que la redacció del diari no va confirmar que Jordi Borràs no era l'home que les senyores retenien. Fa uns mesos Pedro Chaparro, un dels detinguts per l’atac a Blanquerna, va convidar els seus camarades a clavar-li una pallissa, si en tenien l’ocasió. Naturalment, el fotògraf ha deixat de cobrir manifestacions ultres i unionistes.

Tot i així, una part de la feina ja està feta. Després de publicar Warcelona, una història de violència (2013), i Plvs Vltra. Una crònica gràfica de l'espanyolisme a Catalunya (2015), Borràs ha tret Desmuntant Societat Civil Catalana. El llibre mira d’explicar qui finança i qui mou els fils d’aquesta organització que va néixer per contrarestar l'èxit esclatant de l’ANC. Com era d’esperar, els nois de SCC s’han enfadat molt. Un dels seus dirigents, que és company meu de tertúlia a Catalunya Ràdio, va esbroncar el prologuista del llibre en directe sense que vingués a tomb. Segons ell, el llibre és un enfilall de difamacions i de mentides podrides. 

A mi, justament em fa l'efecte que el problema que té el llibre és que intenta ser tan curós a l’hora de presentar proves que acaba sent un laberint de noms i de relacions familiars i polítiques. Borràs no ha pogut comptar amb la col·laboració de l’organització per fer el reportatge. Alguns dels documents que publica li van ser filtrats per un anònim que es comunicava amb codi xifrat i que li va deixar un arxiu en una carpeta d’un Mac d’una botiga d’Apple. Per poder escriure el llibre, Borràs ha acceptat de fer entrevistes estrafolàries, ha rastrejat comptes de Twitter, ha espremut el seu arxiu fotogràfic, i ha hagut de vigilar que no li encolomessin proves falses. A més, per motius de seguretat ha de mantenir en secret la seva actual residència.

Borràs mira de fer emergir una intrahistòria tan complicada d’explicar com la que va portar l’alcalde convergent de Gandesa Joaquim Jardí a posar-li un carrer a Serrano Súñer –un carrer que en principi havia de ser tota una plaça. Una explicació que he pogut aconseguir és que Serrano Súñer afavoria els negocis immobiliaris de Jardí i que Pujol va deixar passar aquesta amistat per por que alguns dels seus alcaldes es fessin de la UCD. En el cas del llibre que ens ocupa, Borràs fila molt prim i es limita a exposar fets contrastats. 

Per exemple, es pregunta per què la documentació interna de l’associació contemplava l’expansió al conjunt dels països catalans, si els seus membres neguen la validesa política d’aquest terme. També demostra que només un 2.9 per cent del milió d’euros de pressupost que l’organització va tenir el 2014, van sortir de les aportacions dels socis i de les paradetes al carrer. Borràs no necessita, ni tan sols, fer explícit com resulta d’estrany que el 97 per cent dels ingressos d’una organització que pretén representar la societat civil catalana surtin d’aportacions anònimes impossibles de rastrejar.  

Una altra cosa que explica és que Jorge Moragas, la mà dreta de Rajoy, l’home que va utilitzar Victoria Álvarez per fer saltar el cas Pujol, és cunyat de Míriam Tey, fundadora destacada de SCC i impulsora del Centro Libre de Cultura y Arte, una de les seves organitzacions satèl·lit. Tenint en compte el currículum que Moragas té en la defensa de la unitat d’Espanya es pot donar per fet que SCC té via directe amb la Moncloa. Del que no parla Borràs és dels rumors que situen el naixement de SCC en els serveis d’intel·ligència que controla Soraya Sáenz de Santamaría. “Ho he sentit, però no ho puc demostrar i, per tant, no toco el tema”.

En definitiva, el llibre reforça la tesi de Borràs que l’espanyolisme català està constituït per un entramat de gent i d’organitzacions que barreja partits representats al Parlament amb grupuscles i figures procedents del falangisme i de l’integrisme catòlic. “Per fer el llibre vas poder parlar amb Joaquim Coll?”, li pregunto. “Em va engegar de mala manera. En canvi, Josep Ramon Bosch em va atendre molt bé", em diu. Això, esclar, va ser abans que Borràs forcés la seva dimissió com a president de SCC, esbombant la doble vida que portava com activista d’ultra dreta a les xarxes socials. 

A Àustria, li explico a Borràs, els historiadors i els polítics van fer el discurs victimista fins ben entrats els anys 80. Hi ha casos de nazis destacats que van morir entrat el segle XXI, després d’una carrera dedicada a gestionar els serveis d’atenció psicològica als ciutadans traumatitzats pels camps de concentració. Si fem els comptes, no anem tan malament, és lògic que els fantasmes del franquisme surtin ara, i que els fills i els néts de la dictadura ens vulguin donar lliçons de democràcia. Si Àustria té alguna cosa en comú amb Espanya és que els americans van salvar-la de les vergonyes de la història per lluitar contra el comunisme.

- Estic d’acord amb el que dius. Però em sap greu que l’independentisme no aprofiti millor les febleses discursives de l’unionisme. Ells no ens en perdonen ni una, mentre que nosaltres sempre badem.

- Potser els nostres polítics ja estan còmodes amb l’empat infinit.

- Doncs jo no hi estic gens còmode. A mi em sortiria molt més a compte viure de la fotografia de moda. Les hores dedicades a esbrinar coses de Societat Civil Catalana o a documentar les manifestacions unionistes no me les pagarà ningú. Si m’hi dedico, no és només perquè m'agrada ficar-me en problemes, sinó perquè vull que algunes coses canviïn una mica. Jo no entenc la meva militància com una forma de fanatisme, sinó com un servei a la veritat.