Josep Enric Millo i Rocher, el nou delegat del Govern a Catalunya, va començar la seva carrera a UDC a principi dels anys noranta gràcies a Duran i Lleida, que el va fitxar en el marc d'una operació per rellançar el partit. Nascut a Terrassa el 1960, es movia en ambients empresarials i de seguida va ser enviat de delegat del departament de treball a Girona, amb ordres de fer neteja i de modernitzar el partit en el seu territori. 

El 1996, l'enfrontament entre Duran i el secretari d'organització Vicenç Gavaldà, que acabaria a Can Brians condemnat pel cas Treball, va deixar Millo en una situació difícil. Com que Unió era un partit assembleari, l'ara dirigent del PP es va poder fer fort a Girona i va començar una guerra amb Duran. Posats a tenir problemes, Millo va alliberar la seva vena patriòtica i va convergir amb el corrent independentista, que també estava a mata-degolla amb el president del partit. 

Diputat del parlament entre el 1995 i el 2003, segur que hi ha imatges de Millo al Fossar de les Moreres homenatjant els màrtirs del 1714 amb la seva família. De fet, el 1998 CiU va votar al Parlament a favor del dret a l'autodeterminació, després d'haver-ho fet el 1989 i el 1991. El conflicte amb Duran es va expressar a través del debat nacionalista, però anava més enllà, segurament perquè el lider d'Unió havia escoltat alguna cinta en què Millo el deixava verd i escampava afers tèrbols.



Acusat pel bàndol duranista de ser l'iniciador dels tripijocs que van donar lloc al cas Treball, Millo va anar aguantant. Però el 2003, en un congrés molt remogut, una tupinada el va deixar fora de les llistes per anar de diputat al Parlament. Sense possibilitats de continuar a CiU, va trucar a la porta d'ERC. El moviment era lògic. La seva dona és una sindicalista de la UGT de Girona i, si parles amb gent d'Unió, et diran que el flamant nou delegat del Govern a Catalunya i la seva família eren tots nacionalistes i independentistes.

Millo va parlar primer amb Josep Huguet, responsable de la carpeta econòmica en el partit republicà. Com que havia arribat a ser portaveu adjunt de CiU entre el 1999 i el 2003, Huguet el va rebre satisfet, pensant en l'impacte mediàtic que tindria el fitxatge. El problema és que Millo volia entrar directament a les llistes per poder seguir exercint de diputat. Huguet el va enviar a parlar amb Joan Puigcercós, que es va trobar amb ell per fer un cafè. En una conversa de cinc minuts, el dirigent republicà li va dir que la transició d'Unió a ERC no es podia fer en dues setmanes i li va aconsellar que provés sort al PSC.

En aquell moment, semblava que la retirada de Pujol oferiria l'oportunitat de créixer a alguns partits i el dirigent del PP Francesc Vendrell va arribar a oferir llocs a diversos independentistes. A Millo no li va costar acceptar l'oferta. Llavors el PP estava liderat per Josep Piqué, que volia donar un perfil catalanista al partit i era l'home pont que Jordi Pujol havia designat per tenir tractes amb el president Aznar. Malgrat que alguns dels seus companys d'Unió s'ho van prendre malament, era l'opció més lògica, o l'única que quedava a Millo per seguir dedicant-se a la política.

El 2004, va anar a les llistes del PP per Girona al Congrés dels Diputats, però la gestió de l'atemptat de l'11-M el va deixar sense cadira. A partir d'aquí, Millo desplega les seves armes de supervivència convençut que mai més ja no podrà fer marxa enrere. Supera la defenestració de Piqué, conspira per derrocar Daniel Sirera i, quan Montserrat Nebrera agafa la bandera de la renovació i s'enfronta amb Alícia Sánchez-Camacho pel control del PP català, fa una jugada de House of Cards. Primer organitza la campanya a Nebrera i, a darrera hora, la deixa penjada i passa al bàndol de Camacho, que havia pactat la presidència amb Rajoy.

Sempre ha resultat estrany a molta gent que Millo fos tan fàcilment exculpat del cas Treball, i això potser explicaria aquest perfil d'home comodí que el temps li ha anat donant. Amb l'arribada de Sánchez-Camacho, que també s'ho havia venut tot per reenganxar-se a la política, Millo va guanyar protagonisme i va ser un home clau en les negociacions amb la CiU del primer Mas. Amb l'esclat de l'independentisme se li va donar la carpeta catalana i va despatxar durant un temps amb Jorge Moragas, la mà dreta de Rajoy. A partir d'un cert moment, però, el Rasputin de la Moncloa el va desplaçar per tractar amb Andrea Levy, que tocava el terreny una mica més de prop.

Després de vuit anys fent de patge de Camacho, quan les enquestes van començar a donar resultats alarmants, Millo es va oferir de substitut a la secretaria general, però Madrid va preferir nomenar García Albiol, d'un perfil més dur i més creïble a l'hora de combatre l'independentisme. Com a bon professional, Millo ha assistit a l'exalcalde de Badalona amb la mateixa eficàcia abnegada que li va permetre cobrir les mancances de Camacho. Irònic, simpàtic i hedonista, només s'ha permès algunes ganyotes quan Albiol l'ha dit molt grossa.



El fet que aconseguís mantenir l'escó de Girona en les eleccions del 27-S i la necessitat que Madrid i la crosta catalana tenen d'escenificar un fals diàleg amb la Generalitat, ha facilitat que Rajoy el premiés amb la Delegació del Govern a Catalunya, en substitució de la pintoresca Llanos de Luna. Amb el referèndum present, un perfil com el de Llanos de Luna, lligat a la Legió i a la seva imatge de virreina castellana, era incompatible amb la façana de moderació que el PP mira de donar a Catalunya.

Millo se n'ha empassat de grosses, com els atacs a la normalització lingüística o la defensa de Moragas quan va utilitzar la vanitat de la pobra Victoria Alvárez per a la seva campanya contra Pujol. Quan fa uns anys va saltar la notícia que havia trucat a la porta d'ERC va negar-ho per Twitter i va amenaçar Puigcercós de demandar-lo, cosa que no va fer perquè és catòlic i, a diferència d'altres cares del PP, té un límit a l'hora de mentir. També ha tingut picabaralles amb Duran i Lleida, que en una entrevista amb Josep Cuní va assegurar que sabia més coses sobre el cas Treball que no pas ell.

Llicenciat en Econòmiques, Millo es trobarà representant una comèdia que se li pot girar en contra, segons quina sigui l'actitud de l'Estat quan se celebri el referèndum d'autodeterminació. A mesura que caigui la màscara del diàleg, el protagonisme artificial que Rajoy dóna al PP català servirà per intentar escenificar una divisió que no existeix a Catalunya, excepte en els interessos de quatre polítics trencats, que parlen d'evitar la crispació que els serveix per viure. Tenint en compte que Madrid encara respon com si Pujol pintés alguna cosa, no m'estranyarà si la situació finalment es complica i acaba superant l'estómac de Millo.

Enric Vila
Opinió La derrota íntima Enric Vila