Nascut a Barcelona (1950), el sociòleg i politòleg Ricardo Romero de Tejada ha viscut dos terços de la seva vida a Madrid, d’on va tornar l’any passat. Allà ha desenvolupat la seva llarga trajectòria professional. Acaba de publicar el seu últim llibre Por qué hemos llegado hasta aquí: geopolítica y política de la cuestión catalana (Tiempos de Espera, 2017). Abans n’havia publicat dos més sobre Catalunya: 27S. Cataluña decide su futuro. Un estudio prospectivo i El mundo nos mira, tots dos editats el 2015.
Després de viure tants anys a la capital espanyola, s’ha vist obligat a escriure aquest llibre, on tracta d’explicar el que passa a Catalunya als qui viuen fora de Catalunya. Ho fa amb una advertència: no hi haurà cap solució que no inclogui el reconeixement (i exercici) del dret a l’autodeterminació.
Per què va decidir escriure aquest últim llibre?
Doncs va ser el 2012 a Madrid, on vaig viure durant més de 40 anys. Amb amics i coneguts començava a sortir el tema: què passa aquesta vegada amb els catalans? I per la informació que tenien i els comentaris que feien, vaig pensar que alguna cosa calia explicar.
Està pensat per explicar la realitat catalana fora de Catalunya?
En part sí. El llibre també està dirigit a persones de Catalunya, però l’origen sí que està enfocat a qui no viu a Catalunya i sobretot a la gent que té un cert poder en això que es diu Madrid, que més que una ciutat és un lloc on les elits dirigeixen l’Estat. Aquest concepte de Madrid administratiu i institucional. No només són els seus dirigents, sinó també les capes mitjanes que tenen certa curiositat i certa capacitat d’influència.
No és el seu primer llibre sobre la qüestió catalana.
No, en tinc tres. Un és molt antic, de l’any 84, un estudi sociològic sobre la joventut a Catalunya. Té la gràcia que és la generació que avui mana a Catalunya. Aquella gent, que avui porta el timó, va créixer en un moment en què encara no hi havia institucions catalanes ni una política educativa democràtica…
De fet, dedica l’últim llibre als joves que no van viure ni la dictadura ni la Transició. Per què?
Només coneixen els resultats i els efectes, alguns aparents i altres reals, del que va ser aquella època. Els detalls, les petites misèries i grandeses, han estat resumides d’una forma interessada, convertides en una visió canònica de la Transició que no reflecteix tota la veritat.
Per entendre la Transició cal anar enrere i comprendre com funcionava el franquisme, com va apropiar-se del país i el poder
Vostè diu que és un conte de fades.
No tot va ser tan fantàstic. Per entendre la Transició cal anar enrere i comprendre com funcionava el franquisme, com va apropiar-se del país i el poder. No només van crear un règim polític, sinó tot un sistema que va destruir-ho tot.
I a la Transició, hi havia una societat acovardida i desinformada, i unes elits que eren resultat del règim franquista. Va pactar-se en una taula, entre germans, cosins, oncles, amics i coneguts. Tots eren de les mateixes famílies, amb la mateixa mentalitat. Gent que no buscava anar massa lluny. Per resumir-ho: l’oposició democràtica no va tenir un Churchill.
Què vol dir amb això?
Churchill, quan va veure’s enfrontat amb la derrota de França davant Alemanya, no va rendir-se. Hi havia gent del seu gabinet que volia rendir-se, que volien pactar, perquè Hitler els prometia ser indulgent. Però Churchill no va voler pactar, perquè sabia el que significava pactar amb Hitler. L’oposició democràtica a Espanya no va tenir un Churchill.
Va rendir-se?
Diguem que va buscar una forma de no enfrontar-se i va condicionar extraordinàriament el procés. Naturalment hi ha persones i organitzacions que són clau; a altres no els va quedar més remei que anar a remolc. Els que van marcar el camí haurien necessitat un Churchill.
Qui ha creat aquest relat edulcorat de la Transició?
El poder econòmic, el financer, el mediàtic, el militar, el policial, el de l’administració de l’Estat i els alts funcionaris… Tots van posar-se d’acord per crear aquesta visió idealitzada, dels vells enemics que s’asseuen per fer les paus i muntar un sistema democràtic. Els neofranquistes, que van prendre les regnes de la Transició, van adonar-se que la neteja havia estat tan extraordinària que no calia empresonar gent ni perseguir ideologies.
Fenòmens com el 15-M demostren que aquell consens s’està esquerdant?
Sí. És una demostració que hi ha un jovent que no participa dels valors de les generacions anteriors. Els preocupa la cosa pública, la viuen en primera persona, i expressen una rebel·lia. Un dels eslògans és “no ens representen”. És un qüestionament dels de baix contra els de dalt.
I el moviment independentista?
Aquí tot comença abans d’una altra manera. El sobiranisme parteix d’una valoració de la situació equivalent. Si pels nois i noies de la Puerta del Sol el pacte social de la Constitució és qüestionat amb el 15-M, aquí passa amb la sentència de l’Estatut.
L'Estatut primer va ser retallat, després va ser aprovat i finalment el PP, amb l’ajuda del TC, va tirar-lo cap enrere. Tot això va provocar un sentiment d’humiliació
Què va suposar aquella sentència?
Tots els Estatuts catalans han tingut una vida difícil. Tots han nascut en condicions difícils, i tots han estat retallats. I en l’últim cas, primer va ser retallat, després va ser aprovat i finalment el PP, amb l’ajuda del TC, va tirar-lo cap enrere. Tot això va provocar un sentiment d’humiliació. Les expectatives que havia generat l’autonomisme van quedar qüestionades. Va ser el fracàs de l’autonomisme.
En aquell moment mor el català pactista, moderat, del peix al cove?
Es pot dir així. La confiança en què l’Estatut havia estat gestionat bé, per gent que en sabia i tenia un projecte de futur, va ser qüestionada. Això també es veu a nivell electoral. La crisi de CiU, entre altres coses, és la crisi de l’autonomisme. Les bases socials de Convergència comencen a virar ja no cap a l’independentisme, sinó cap a Esquerra.
Després de la sentència de l'Estatut, tots els intents autonomistes van fracassar.
Va haver-hi intents per aconseguir un pacte fiscal, que era una forma de recuperar alguna cosa que podria estar associada al nou Estatut. Però va ser rebutjat radicalment. Després també estan les maneres de l’Estat, dels partits “constitucionalistes”, del govern central, que no han afavorit justament la confiança que això es podria enfocar d’una altra manera.
Encara queden vies per a l’entesa?
Això és molt difícil de saber. A curt termini, no ho sembla. L’1 d’octubre és en menys d’un mes. Haurien de presentar una oferta que permetés desactivar aquest referèndum i asseure’s a negociar. Però això em fa l’efecte que no arribarà.
És creïble l’Espanya plurinacional que ara alguns defensen des de l’esquerra?
Aquesta idea no és nova. Això s’emmarca en les estratègies d’alguns partits des de la Transició. El PCE-PSUC i el PSOE-PSC partien de la idea del reconeixement del dret a l’autodeterminació. El dret a l’autodeterminació l’entenien tots de la mateixa manera. Després, amb l’autonomisme, van oblidar-se ràpidament…
Hi ha hagut una involució en aquest sentit?
Són estratègies i tàctiques que van fer que, un cop això va solucionar-se per la via de l’autonomisme, s’oblidessin del problema. A més, pensaven que, com havíem entrat a Europa, això ja no era significatiu. Quan torna el problema? Quan torna a haver-hi demandes sobiranistes. Llavors han de recuperar idees. El PSOE inventa un federalisme que no ho és pas…
La declaració de Granada.
Exacte. Llegint-la és molt evident que el que fa és emfatitzar la solució autonomista. Diuen que s’ha de federalitzar l’autonomisme. I això és una ximpleria, no té sentit. I com no té sentit, se’ls hi veu el llautó: és un intent per intentar adornar una etapa que descansaria en els mateixos principis.
Sense reconeixement de les sobiranies, del dret a l’autodeterminació, no hi ha Estat plurinacional
Ara Pedro Sánchez parla d’una “nació de nacions”.
Que no és el mateix que una Espanya plurinacional. Amb el joc de confondre el personal, poden dir qualsevol cosa i després desdir-se, fins que la cosa no doni més de si. La nació de nacions situa una nació política i unes nacions culturals, folklòriques. Això és el mateix de sempre dit d’una altra manera. És l’Espanya de les nacionalitats i les regions.
I la proposta de Podemos?
Només està plantejada en termes conceptuals, però no se sap què hi ha darrere el concepte. Però em sembla un avanç, tenint en compte d’on venim. El PCE també havia renunciat al dret a l’autodeterminació. Podemos el recupera. Reconeix que Catalunya té dret a votar i decidir el seu futur.
El que fa creïble la proposta plurinacional és el reconeixement del dret a l’autodeterminació?
Sí. Sense reconeixement de les sobiranies, del dret a l’autodeterminació, no hi ha Estat plurinacional. Al llarg de la història moderna, els conflictes de sobiranies s’han resolt de dues maneres: la solució federal i la confederal. En la federal s’exerceix la sobirania a l’hora de federar-se, però després aquesta sobirania es perd, desapareix. A la República Federal Alemanya va haver-hi referèndums en cadascun dels Länder per decidir si en formaven part; en aquell moment es reconeixia la sobirania, a la qual renunciaven. La confederal és un altre model, com la Unió Europea: cada estat manté la sobirania i comparteixen competències.
Com explica l’èxit de mobilització de l’independentisme?
Set anys de procés són molts. Moltes vegades es diu que l’independentisme és una espècie de rauxa, i en canvi l’autonomisme és de seny. Quan fa set anys, ja no és una rauxa, sinó un procés de seny que ha necessitat anar madurant en funció de les seves pròpies capacitats, de l’entorn polític i de la resposta de l’Estat, que no ha deixat una altra alternativa.
Com veu el referèndum de l’1 d’octubre?
És un triple enfrontament. El primer és entre una comunitat que planteja una reivindicació de sobirania i un Estat que no accepta aquesta sobirania. El segon és entre els vectors de futur i passat de la història. Europa ha evolucionat cap a la desintegració dels grans imperis: dels 50 estats que avui hi ha, 26 han nascut després del 1900. El passat és el retorn als grans imperis. Espanya treballa en aquesta línia, intentant frenar la història. I el tercer enfrontament de l’1 d’octubre és el combat entre dos sistemes de valors diferents. Per una banda, el sistema de valors que avantposa la democràcia a la llei, que considera que la llei és conseqüència de la voluntat democràtica; per l’altra, un sistema que avantposa les lleis a la democràcia.
S’acabarà votant?
El que veiem és que les forces majoritàries al Parlament volen celebrar el referèndum. I estan fent tot el que sigui necessari perquè la logística funcioni i la legalitat hi doni cobertura. I a l’Estat espanyol, les forces polítiques contràries estan fent tot el possible per evitar-ho. El més probable és que s’acabi votant, amb dificultats. No vull pensar que l’Estat utilitzarà la violència, no puc acceptar aquesta idea.
El referèndum de l'1 d'octubre és un combat entre dos sistemes de valors diferents
Una de les coses que diu en el llibre és que Espanya no ha sabut mai gestionar els seus conflictes territorials, ja des de l’època de les colònies...
No és que no hagi sabut gestionar: és que ho ha gestionat d’una manera determinada.
Però sempre ha sortit perdent.
Sí. No ha trobat la manera de solucionar-ho amigablement. Hi ha èpoques històriques. Quan tothom ho feia de la mateixa manera (el que era més bèstia o tenia més diners), la cosa podia estar justificada. Però amb l’arribada de l’etapa moderna, les coses ja no funcionen així. El cas de Cuba és un bon exemple: segurament s’hauria pogut trobar solucions pacífiques i honorables, però es van portar les coses a l’extrem. I la van perdre.
Vostè ha viscut gran part de la seva vida a Madrid. Allà s’entén el que passa aquí?
En línies generals, no. No ho entenen perquè hi ha estereotips i prejudicis que s’han anat construint durant molt de temps. Hi ha els prejudicis de personalitat (insolidaris, garrepes…), però també polítics. Com només entenen una Espanya indivisible que no poden qüestionar (perquè han estat educats en aquest paradigma), qualsevol cosa que amenaci aquesta indivisibilitat és qüestionada. Es viu com una amputació. Una hipotètica independència catalana es viu com si et traguessin un braç o una cama. Això explica que no els sigui fàcil admetre que hi ha una col·lectivitat que té certes reivindicacions.
Conclou el llibre preguntant-se què voldrà ser Espanya de gran, si Anglaterra o Rússia. D’on està més a prop avui?
Avui està més a prop de Rússia. Però en les elits d’aquest país deu haver-hi un cert debat entre els qui volen trobar una solució pactada i acceptable, i els qui no estan disposats a retrocedir ni un pam. Avui a Espanya no hi ha un Cameron ni un Blair; no hi ha homes dels partits del sistema que s’atreveixin a buscar solucions. L’únic partit que sembla haver qüestionat la indivisibilitat és Podemos, però està apartat dels cercles del poder. Si no ho fa cap dels partits del sistema, estarem abocats a les solucions dramàtiques.
Rússia és un país que mai no ha reconegut la sobirania, i tot i així ha anat perdent les seves possessions. Anglaterra ha reconegut la sobirania, i Escòcia s’ha quedat. Espanya està en una cruïlla sobre el seu futur.