Realment, la discussió sobre els beneficis i els perills de la tecnologia es remunten als orígens de la nostra civilització. No disposem testimonis de cap mena sobre el previsible debat al voltant del descobriment del foc i dels seus usos, que van permetre, certament, amb el pas del cru al cuit, per dir-ho amb la cèlebre formulació de l’antropòleg Claude Lévi-Strauss (que va publicar el 1964 el seu llibre Le Cru et le Cuit), l’aparició d’una nova era humana, però que també estan en l’origen d’una eina destructiva i devastadora que ben aviat faria estralls. El mateix passa amb els primers instruments agrícoles, combinació de fusta i metall que, al mateix temps que permetia treballar la terra i desenvolupar de forma prodigiosa l’agricultura, de forma gairebé simultània van permetre el desplegament d’una precària, i no menys letal, indústria armamentística, si se’ns permet l’anacronisme.

Sí que en resten, tanmateix, testimonis d’un invent que hauria de marcar profundament el desenvolupament de la cultura: l’escriptura. Plató va deixar prova del debat al voltant de l'escriptura, sorgida en una comunitat oral, en un cèlebre passatge del Fedre en el que explica el relat de Teüt i Tamus. Ens explica que el déu Teüt, inventor de l'escriptura, a més del càlcul, la geometria i el joc dels daus i del tauler, va anar a veure Tamus, aleshores rei d'Egipte per mostrar-li els seus invents. Mentre els anava observant, Tamus preguntava per la utilitat de cadascun. Quan va arribar a les lletres, Teüt va dir: "Aquest ensenyament, oh rei, farà més savis els egipcis, i els augmentarà la memòria, perquè és un remei per a ella, i també per a la saviesa". Tamus, que no va semblar contagiar-se de l'entusiasme de Teüt per la nova tècnica, li va retreure: "tu, que ets pare de les lletres, per benvolença has dit el contrari del que és la seva utilitat. Perquè aquest art produirà en les ànimes dels qui l'aprenguin l'oblit, a causa de què es descurarà la memòria; i, així, refiant-se de l'escriptura externa, per uns signes aliens, els homes no faran memòria per si mateixos, perquè t'has inventat un remei no de la memòria, sinó del record. Als teus deixebles, els proporciones una aparença de saviesa, no la saviesa en si, perquè hauran sentit moltes coses sense aprendre-les, semblarà que saben moltes coses, però en la majoria dels casos seran uns ignorants, i a més a més difícils de tractar, perquè no s'han tornat veritables savis, sinó savis només de façana".

No hi ha invenció de la tecnologia que no hagi estat sotmesa a l’escrutini implacable dels seus defensors i apologetes i dels seus detractors

Des d’aleshores, no hi ha invenció de la tecnologia que no hagi estat sotmesa a l’escrutini implacable dels seus defensors i apologetes i dels seus detractors: així va passar amb la invenció de la impremta, de la llum elèctrica, del  telèfon, de la televisió, de l’ordinador personal, del telèfon mòbil, de les xarxes socials.... Umberto Eco, referint-se al debat al voltant dels beneficis i els perills de la cultura de masses, va encertar a formular dues etiquetes amb valor de paradigma: els apocalíptics i els integrats. I en aquestes estem, encara.

He pensat en tot això arran de la magnitud i els efectes, fins allà on, a hores d’ara, sabem, del recent ciberatac global. Potser és el primer cop en què es fa patent, de manera clara, el que molts sospitaven: que l’actual desenvolupament de les tecnologies de la informació i de la comunicació, que tants beneficis a tots nivells estan proporcionant a la nostra vida quotidiana i fins i tot als nostres hàbits, ens fa, de manera recíproca, extremadament vulnerables i fràgils. Depenem tant de la tecnologia, i fins a tals extrems, que qualsevol ús de les pròpies tecnologies, diferent d’aquell per al qual suposadament van ser creades, que, de manera anàloga al creixement dels beneficis que n’obtenim, ha crescut també la magnitud dels perills al risc dels quals n’estem contínuament exposats.

Segurament, perquè la societat hipertecnològica en què vivim ha blindat les seves tecnologies dotant-les d’un poder sobre les nostres vides que és difícil de controlar i de sotmetre a una observació racional que en garanteixi el bon ús a llarg termini. Segurament, a més, perquè, com sabem des de fa temps, la tecnologia no és mai neutra.

La societat hipertecnològica en què vivim ha blindat les seves tecnologies dotant-les d’un poder sobre les nostres vides que és difícil de controlar i de sotmetre a una observació racional que en garanteixi el bon ús a llarg termini

Per això, potser, cal tornar de tant en tant a lectures fonamentals de la modernitat crítica, quan bona part de les innovacions entre les quals vivim començaven a emergir sense que, però, es pogués preveure aleshores cap a on ens portarien. Penso, per exemple, en una lectura que va marcar una generació, i que és un llibre, avui, injustament oblidat: em refereixo a L’home unidimensional de Herbert Marcuse, publicat originàriament l’any 1964, en una de les primeres anàlisis crítiques de la transformació tecnològica de les democràcies occidentals. Marcuse començava el seu diagnòstic assenyalant que “una absència de llibertat còmoda, suau, raonable i democràtica, senyal del progrés tècnic, preval en la civilització industrial avançada”. I es preguntava: “Què podria ser, realment, més racional que la supressió de la individualitat en el procés de mecanització d’actuacions socialment necessàries, encara que doloroses; que la concentració d’empreses individuals en corporacions més eficaces i productives; que la regulació de la lliure competència entre subjectes econòmics desigualment proveïts; que la reducció de prerrogatives i sobiranies nacionals que impedeixen l’organització internacional dels recursos?”. I, de la seva anàlisi, n’extreia un descobriment que, tot i el mig segle que ens separa del seu llibre, continua sent extraordinàriament actual, “la manipulació de les necessitats per interessos creats” i, amb ella, una situació nova, que encara dura: “el subjecte alienat és devorat per la seva existència alienada”.

He recordat Marcuse i el seu esforç per comprendre, de manera crítica, la tecnologia que, als anys 60, estava modificant la vida social i determinant el que després anomenaríem com la societat del control i la vigilància, davant de la situació generada aquests dies pel descobriment de l’extrema vulnerabilitat a què les nostres identitats individuals i les grans institucions, corporacions i empreses es poden veure despullades, desarmades i desprotegides davant d’una nova amenaça, encara difusa però tan poderosa que no encertem ni tan sol a endevinar-ne els contorns.

En aquest context, em permetran que els recomani amb entusiasme la lectura d’un llibre fabulós, brillant, lúcid i atrevit escrit pel filòsof Jordi Pigem i amb el qual va obtenir el XXV Premi Joan Maragall: Àngels i robots. La interioritat humana en la societat hipertecnològica (Viena Edicions). Només un tastet: “les tecnologies ens haurien de fer la vida més fàcil sense empobrir-la existencialment”. Conec molt pocs assaigs de l’ambició i el rigor de Pigem sobre l’hegemonia de les tecnologies sobre el nostre món i les nostres vides, sobre els seus perills i la forma de conjurar-los, sobre aquesta nova alienació a què estem sotmetent la nostra identitat entregant part del que som a uns dispositius sobre els quals no en tenim cap control. I no en conec cap, si els sóc sincer, de tan poc maniqueu. De tan sincer. Llegeixin-lo, ja veuran.