Recordo com si fos ara aquella tarda de dissabte. Quan tots ens pensàvem que dos dies després es convocarien unes noves eleccions, va arribar el pas al costat d’Artur Mas. I tot el que va venir després.

El desbloqueig de la situació va quedar subjecte a un seguit d’acords que van ser explicats pel president dimitit en una compareixença a Palau i van quedar escrits en un document. Ara que som en allò del balanç dels cent dies de govern, cada cop tinc més clar que no vaig entendre aquell document. I el temps no m’ha aclarit els dubtes.

Recordo que en la seva explicació, i sobre el tema CUP, Artur Mas va dir que la formació assumiria públicament els seus errors, però a mi el que em ve al cap és allò de la paperera de la història. Segurament perquè no dec tenir clar què vol dir “assumir públicament els errors”.

També recordo que se’ns va dir que alguns diputats d’aquell moment serien substituïts per altres, partidaris de l’acord, i que se’ns va insistir que “n'hi haurà d'haver de nous, i de noves”. I tots (i totes) vam entendre a quina diputada es referia aquest “noves”. Doncs no, aquella diputada continua al seu escó. I miro el text de l’acord i el punt 5 diu: “La CUP-CC posa a disposició de l’acord el compromís de renovar, tant com sigui necessari, el propi grup parlamentari amb l’objectiu de visualitzar un canvi d’etapa i assumir implícitament la part d’autocrítica que li correspon en la gestió del procés negociador”. Al final van plegar Antonio Baños, Julià de Jòdar i Josep Manel Busqueta. ¿Estan segurs que ells tres eren la visualització del canvi d’etapa? Almenys en dos dels casos, em temo que parlem de dues persones no molt desfavorables a l’acord i que resulta que, tot i ser-ho, van ser substituïdes. No entenc res.

Em passa el mateix amb el punt 1: “No votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret de decidir quan perilli l’esmentada estabilitat”. I en 100 dies, la CUP ha votat diferent que Junts pel Sí en dues ocasions. La primera va servir perquè el seu enemic irreconciliable, Xavier García Albiol, fos elegit senador autonòmic en detriment de la plaça que hauria correspost al grup majoritari. La segona va ser en la gestió d’Aigües Ter Llobregat. El vicepresident Junqueras (que al seu dia va estar en contra de la privatització) va explicar als passadissos del Parlament, diverses vegades i a tothom que va trobar, que el resultat de la votació significava un cost de 1.200 milions d’euros que haurien de sortir d’alguna banda. El diputat de la CUP Benet Salellas va argumentar que van votar amb l’oposició perquè era “una oportunitat per parlar del model de gestió de l'aigua”. Total, que la CUP va votar amb “els grups parlamentaris contraris al procés”.

Pel que fa al punt 2, aquell que deia que dos diputats de la CUP s’incorporarien “a la dinàmica del grup parlamentari de Junts pel Sí, de manera estable. Participaran en totes les deliberacions i actuaran conjuntament en les preses de posició del grup per tal de donar compliment a allò que estableix el punt 1”... doncs miri, què vol que li digui? Vostè n’ha sentit a parlar d’aquest tema?

Tenint en compte que el punt 3 era evident perquè deia que s’investiria el nou president en primera votació (sí, esclar, sense això no hi hauria hagut acord) i que el punt 4 és d’una literatura tan barroca com dispersa que cal llegir-lo tres cops per entendre que coi vol dir i què pretén, sincerament, cada dia entenc menys els termes d’aquell acord (per cert, el punt 4 diu: CUP-CC assumeix que la defensa en els termes polítics del procés tal com l’entén la CUP-CC pot haver posat en risc l’embranzida i el vot majoritari de la població i l’electorat a favor del procés cap a la independència, en una negociació que ha desgastat ambdues parts i la base social i popular de l’independentisme. Cal reconèixer errors en la bel·ligerància expressada envers Junts pel Sí, sobretot en tot allò relatiu a la voluntat inequívoca d’avançar en el procés d’independència i en el procés constituent que comporta, únic escenari de construcció d’estructures i marcs de sobirania que ens pot permetre, com a societat, albirar altres quotes de justícia social i participació democràtica. Per tot això, la CUP-CC es compromet a reconstruir, a tots els efectes, la potència discursiva i mobilitzadora de l’etapa política que s’enceta amb aquest acord, incloent la defensa activa de tots els agents que el fan possible).

O sigui, el que a un servidor li queda de tot allò és que Artur Mas va plegar per uns punts pactats que, o bé no s’han complert o bé eren aire, i que a qui van fotre fora van ser Baños i Julià de Jòdar.

Però no em faci gaire cas, segur que aquesta primavera tan primaveral m’ha emboirat l’enteniment.