"Els experiments, amb gasosa i a casa". Aquesta frase encunyada en la saviesa popular té una formulació pseudocientífica en el present, com gairebé tot el que expressem: a la capacitat de mantenir-se inalterable davant de l'embat de les circumstàncies ara se li diu resiliència; a la dubtosa qualitat de col·locar-se en el lloc d'un altre, intel·ligència emocional; i a l'ensurt que tenim després d'una decisió presa a la lleugera, és a dir, havent fet els experiments fora de casa i amb dinamita, l'anomenem "post-veritat". I així ens hem quedat tant de gust descrivint les mostres d'insatisfacció britàniques després del Brèxit, o les manifestacions de rebuig a l'elecció de Tump, des de l'òptica, per descomptat, dels qui no han aconseguit que la seva opció aconseguís la victòria. Per descomptat el món va entendre molt tard l'amenaça que significava Hitler en aquell, diu Zweig, món d'ahir. Fins i tot de post-veritat es poden vestir els actuals crítics de la transició espanyola per veure amb quina facilitat es renega d'una etapa històrica que no s'ha viscut. La post-veritat de la transició és molt més senzilla que no pas fer-la.

Ens hem quedat tant de gust descrivint les manifestacions de rebuig a Trump, des de l'òptica dels qui no han aconseguit que la seva opció guanyés

La post-veritat pretén emparar darrere un terme d'aparença tècnica el reconeixement de la nostra irreflexiva manera de prendre decisions, en el fons, una mostra més que la llibertat per decidir és un concepte buit, si no ve proveïda d'informació consistent, contrastada, rigorosa i plural que caigui com la pluja fina i persistent sobre una població prèviament ben formada, inquieta intel·lectualment, lectora pertinaç, crítica i autocrítica. Tot això es dóna en el nostre entorn? Amb generacions d'acció política voluntariosament avesada a manipular la gent a través de l'educació és prou difícil que una bona informació sigui ben rebuda. I sense tot això com no vestir de "post-veritat" l'autoengany?

Existirà post-veritat mentre la ciutadania sigui un instrument llancívol o un mitjà per assolir el poder, entès aquest poder com a finalitat en si mateixa. Existirà post-veritat mentre continuem alimentant de mentides l'imaginari col·lectiu: que les decisions referendàries són més democràtiques que les que prenen els representants parlamentaris, que tenim dret a tot sense la corresponent obligació; que la pobresa és una magnitud absoluta quan només té sentit relacional; que l'economia ho determina tot, quan són els pecats capitals els que fan d'ella el camp del delicte; que la llibertat és anatema i que els qui la defensem la concebem sense límits.

La post-veritat fa mentida la veritat prèvia, o la confirma, si més no en una segona instància de coneixement? No ho sé, però hi deu haver post-veritat en proporció directa al nostre gasós estadi civilitzador, i metafísicament parlant, almenys tindrà un avantatge: els qui neguen la veritat afirmant que cadascú en té la seva, en parlar de postveritat potser que acceptin que, per molt difícil que sigui trobar-la, la veritat existeix i que només la (post) veritat ens fa lliures.