Quan la monja Cristina Kaufmann va ensenyar a resar la Mercedes Milà en un plató de televisió, alguna cosa va mutar per sempre en la relació entre espiritualitat i mitjans audiovisuals. Era el 12 de maig del 1984. Aquella carmelita suïssa d’ulls celestials i esguard savi -molt atractiva- es va posar a pregar davant les càmeres perquè l’entrevistadora li ho va demanar. Ella s’hi va prestar. Kaufmann, monja suïssa afincada al Carmel de Mataró, es va quedar aturada un temps, un greuge indesitjat per a la dinàmica televisiva, que no admet silencis considerats “buits”. Va ser un moment d’impacte. Des d’aleshores la figura de la dona que opta per la vida consagrada, ja sigui vida activa o vida contemplativa, ha encuriosit la petita pantalla, on se l’ha convidat amb motivacions diverses:  cuinar, comentar l’actualitat, o també ballar i cantar.

Una consigna no escrita estableix que “volem monges als platós”. Perquè són exòtiques i ofereixen aquell contrapunt necessari a una Església clericalitzada i masculina. I perquè solen ser dones interessants i amb discurs. I lliures. Les monges tenen molts mèrits. Un de considerable, recordar-nos que hi ha altres maneres de ser dona que no passen per casar-se o tenir fills. Ser monja és molt particular del catolicisme. No hi ha monges protestants, ni musulmanes, ni jueves o sikhs. Les monges no són un exèrcit, però sí una reserva inclonable. Encara avui, entrar en una comunitat religiosa és sinònim d’ingressar en un espai de llibertat per a la dona. Parlem d’un gruix d’unes 700.000 persones al món. Sense monges s’acaba una via alternativa per a la realització de la dona, un camí d’autogestió femení secular, una presència educativa insubstituïble, una companyia amb els més arreplegats que ningú és capaç de fer. L’hàbit no fa la monja. Totes són úniques. A Catalunya, la inefable Teresa Forcades és el paradigma de la religiosa brillant, d’una intel·ligència que esborrona i una peculiar manera d’entendre la vida religiosa i el compromís social: no existeixen dues Teresa Forcades, és un cas únic i irrepetible en el nostre panorama. Metgessa, teòloga i política. I amb un to determinat i una mirada que no esquiva obstacles. A nivell de xarxes socials, especialment a Twitter, destaca des de Palma de Mallorca sor Xiskya Valladares, coneguda ja com a “la monja de Twitter”. Les seves piulades són un clàssic de Twitter. 

No existeixen dues Teresa Forcades, és un cas únic i irrepetible en el nostre panorama. Metgessa, teòloga i política

A Manresa es mou sor Lucia Caram, culer i a qui el Papa ha donat la missió de fer enrenou, i ella no es queda curta:  una de les darreres novetats és el vídeo que ha fet juntament amb l’actor porno Nacho Vidal per ajudar el Projecte Invulnerables de La Caixa. Sor Lucía és una tot terreny, a qui en el top rànquing iguala una altra monja, la catalana Vicky Molins, a qui les Teresianes de Ganduxer -la seva comunitat- li semblava un indret massa còmode i benestant i va traslladar-se al Raval per estar al costat de les prostitutes. En un entorn més místic tenim la muntanya de Montserrat, on la potent i jove abadessa Maria del Mar Albajar encapçala una comunitat de dones extra preparades i des d’on s’han obert a l’exterior oferint cursos sobre coneixement personal i focusing, una disciplina que l’abadessa va aprendre a la Universitat a Estats Units. Perquè allò de “mongeta”, a les nostres monges no els escau. Són en tot cas grans, grandíssimes dones. No se’ls poden aplicar diminutius.

Fora d’aquí tenim les monges amb hàbit texà de Lerma -un imant per a joves preparades que entren de postulants i novícies en manades-. O les monges cuineres a la tele. O les aspirants a religiosa del programa “Quiero ser monja”. Monges. De tot tipus. Progressistes i conservadores. Amb hàbit o amb pantalons. O amb pantalons i còfia, com la Forcades. Batalleres,  com la religiosa sister Helen Prejean, artífex contra la pena de mort. O sor Emmanuele i els sense sostre de París. O sor Nirmala, la successora de la Mare Teresa. O sor Tecla Famiglietti, una dona que feia quadrar Fidel Castro a Cuba. Abans tothom tenia una tieta monja. Avui, els qui teniu la famosa “tieta monja” sou uns privilegiats. Que ho sapigueu.