"Si no deixem clar que el PSOE no té res a veure amb l'independentisme, ni per activa ni per passiva, a nosaltres, a Extremadura, ens maten”. No podia ser més gràfic el president dels socialistes extremenys, Guillermo Fernández Vara, durant la celebració del comitè federal del PSOE dissabte, a l'hora d'explicar a porta tancada per què els socialistes no podien ni apropar-se a buscar el suport dels diputats en el Congrés d'ERC i de Democràcia i Llibertat, ja es tracti del vot afirmatiu o de l'abstenció. Encara que Vara s'alinea amb els que creuen que Pedro Sánchez ni pot ni ha de provar la investidura tampoc amb Podemos, la seva afirmació sobre les forces polítiques catalanes que advoquen per l'independentisme o fins i tot, d'una manera més àmplia, per una sortida negociada a partir d'un referèndum, no deixa de ser una mostra més de l'unitarisme que engloba PP, PSOE i C's.
Costa saber a hores d'ara si el soldat Sánchez continua amb vida o simplement el mou la inèrcia. Perquè el principal problema del secretari general del PSOE no són els seus adversaris —que per alguna cosa ho són—, sinó els seus companys de partit que semblen, sobretot, enemics. No recordo, des de la destrucció que es va propiciar des de la mateixa UCD d'Adolfo Suárez, amb el suport entusiasta dels mitjans de comunicació de l'època, un cas similar de caça a l'home des de dins de la pròpia organització política. Tant, que a qualsevol observador neutral de la política, Sánchez produeix avui una certa llàstima, sacsejat pels seus, pel PP i per Podemos. Una situació que només un impensable accés a la presidència del Govern espanyol modificaria. A diferència de Vara, que sosté que apropar-se a l'independentisme mata si ets extremeny i socialista (espero que d'una manera figurada), Pedro Sánchez veu els punyals tan a prop del seu despatx de Ferraz que no necessita mirar tan lluny.