Som experts en atemptats. La història d’Espanya, la de Catalunya i la de Barcelona es podrien reescriure a través del terrorisme i hi sortiria tot. Som experts també en la manera com les autoritats, la societat, la cultura i el periodisme reaccionen a cada assassinat, bomba o víctima. L’educació política de molts ciutadans espanyols, sinó tots, inclou sempre algun moment de terror o de resposta al terror. Vas anar a la manifestació de Miguel Ángel Blanco? Vas concentrar-te al davant de la seu del PP el 13 de març del 2004? Quants graus de separació tens amb una víctima de l’Hipercor? Has sentit el silenci de Vic? El del terrorisme és una vocabulari que impregna de sentit i oportunitat les nostres lleis tant com el dels límits del sentit comú, el conjunt de convencions que estableixen els límits del debat públic. També el contingut de les nostres hipocresies està amarat de la història del terrorisme a Espanya. Al capdavall, Espanya és un estat que ha practicat el terrorisme d’estat amb força impunitat i fins fa només quatre dies, i a dreta i esquerra, hi ha hagut moments en què la premsa i els intel·lectuals han volgut explicar que l’estat ha participat activament o passivament en l’administració del terrorisme o de la reacció al terrorisme com a estratègia política. El terrorisme ha estat l’ou ferrat on tothom hi ha sucat pa. 


Però ara la violència ja no és com era, ja no es poden fer les coses que es feien i l’únic que resta són les ruïnes d’un discurs desesperat i estrident que es podreix en columnes d’opinió, columnes que poca gent llegeix, menys encara se les creuen, i només les usa qui vol discutir, no qui vol comprendre. Si fos editor de diaris (si els diaris tinguessin editors), les publicaria amb totes les lletres en majúscula, per captar millor l’estil trol.

Som experts en terrorisme, perquè pots triar una dècada a l’atzar des de la invenció de la pólvora i tindràs el teu terrorisme, d’estat o contra l’estat


Som experts en terrorisme, i no només per ETA o els GAL, ni tan sols pels GRAPO, o els moviments feixistes del País Valencià, o els moviments violents efímers a Galícia, Astúries i les Canàries. O a Catalunya. En som experts perquè pots triar una dècada a l’atzar des de la invenció de la pólvora i tindràs el teu terrorisme, d’estat o contra l’estat. Tot això perviu en la memòria familiar i també, encara molt més robustament, en els oblits i les confusions que estrafan el nostre debat i la nostra vida. 


Terra Lliure i ETA han estat un dels pols contra els quals s’ha bastit un ethos del catalanisme autonòmic i també del sobiranisme civil. La cultura pacifista, el discurs de la lleialtat institucional i la disputa sobre la naturalesa democràtica de la identitat política del nostre arc parlamentari té sempre de mirall les capes acumulades de violència concreta i tangible. A Catalunya, la necessitat de separar-se de les posicions violentes es proclama com un imperatiu moral en ell mateix, però és sobretot una resposta a la violència concreta i als discursos que ha engendrat. El suport que l’autonomisme ha donat a la política antiterrorista dels grans partits espanyols s’ha volgut compaginar amb la resistència a l’ús que s’ha fet de la constitució o del discurs de la llibertat per tornar-los expressions de nacionalisme d’estat. Recordeu la dicotomia entre constitucionalistes i etarres, o la degradació explícita de l’estat de dret que hem vist accelerar-se des de mitjans dels noranta, amb casos com els d’Egunkaria, Otegi, la doctrina Parot o la kale borroka. En un determinat moment, la judicatura espanyola va deixar de distingir entre la dependència ideològica a unes idees violentes i la jerarquia entre una acció i una organització terrorista que al món civilitzat tot fiscal ha de provar. És només un exemple subtil de l’erosió del sistema democràtic espanyol, un cop el GAL es va fer intolerable en l’opinió pública i es va poder utilitzar d’arma electoral contra el govern. Que s’acusi Asens o Salellas de fer d’advocats és la mateixa perversió previsible.


Com deia, la història d’Espanya es podria escriure a través del terrorisme, també la història de la relació entre Catalunya i Espanya. En la memòria familiar i en la manera com entenem el passat i el reproduïm, hi ha una violència de fons omnipresent. Podem parlar de l’assassinat de Prim, o podem parlar del terrorisme anarquista del XIX i el XX, i no en trauríem l’entrellat: Quants dels atemptats a Barcelona, atribuïts a l’anarquisme, eren induïts pel governador civil per legitimar respostes d’excepció? Així han funcionat els estats europeus. No és pas exclusiva d’Espanya o de la patronal catalana, això. A The confidential agent, Graham Greene ja se’n fot dels anarquistes anglesos i de les infiltracions de la policia secreta. L’acció directa de l’anarquisme s’ha usat una i mil vegades per justificar i provocar tota classe de lleis i polítiques autoritàries, fins i tot biologistes. Espanya, com a bon estat modern, és deutora de la idea de Carl Schmitt: el poder es veu en qui mana l’estat d’excepció.


En cada moment, la violència no convencionalment bèl·lica, de particulars, d’alçats, d’insurrectes, de terroristes, ha expressat el moment històric. La seva resolució, via derrota o inclusió en el tronc de l’estat, o la seva resistència a la desaparició, han estat part determinant de la creació de la cultura política d’Espanya, i ha estat determinant també en la relació amb Catalunya. El mateix es pot dir de la violència estrictament bèl·lica. Avui dia, només les interpretacions més fanàticament guerracivilistes de la guerra del 36 neguen que el conflicte territorial, poc o molt, és part dels motius i fracassos de la Guerra Civil. La història de la violència a Espanya no és una cosa aïllada. És sempre també un eco del context internacional. En la Guerra Civil això és evident, però és igualment cert de les guerres i insurreccions, incloses les guerres colonials d’independència, del segle XIX, o en el naixement politicojurídic de la nació espanyola i el seu nacionalisme liberal en les Corts de Cadis de 1812, en plena guerra del Francès. Tres quarts del mateix es pot dir de l’absolutisme del XVIII que comença amb la guerra de Successió, una guerra òbviament europea i mirall gairebé perfecte del model d’estat que la modernitat va posar en joc a tot el continent. L’arc històric que va des de les guerres de religió del XVII fins a Auschwitz s’aguanta sobre la relació que hi ha entre la sofisticació de l’ús de la pólvora, la invenció dels exèrcits de masses i la batalla que s’estableix entre els estats, per una banda, i, per l’altra, les comunitats humanes que senyoregen, les ciutats en particular. En aquest arc històric Espanya és un país important, tant com en el moment històric anterior, que culmina amb la desaparició de l’islam a Europa. 


Dins d’Espanya, el front geopolític més calent sempre ha estat Barcelona. La raó és senzilla: Barcelona és l’única ciutat que ha tingut prou força per disputar el poder o per somiar de dominar l’estat. Ho ha estat militarment, comercialment, industrialment, culturalment, i ha estat eco o agent de les mateixes idees revolucionàries i contrarevolucionàries del Mediterrani i de tota Europa. Però a partir de la modernitat és derrotada per l’estat, com ho van ser tantes altres ciutats del continent. La cultura que ha articulat, juntament amb una desena de ciutats de la seva òrbita, ha estat contestatària de la ideologia d’estat que la dominava, i ha generat en conseqüència una dinàmica col·laboració-resistència pròpia que defineix la història de tots els moviments polítics de Catalunya, de bona i mala fe a parts indistingibles en la nostra historiografia fins fa ben poc. Per això pots reescriure la història de Catalunya des del nacionalisme, des del marxisme, des de l’anarquisme, des de l’industrialisme, o des del conflicte dinàstic i sempre trobes fets que fan de prova. En tota aquesta història, la violència d’estat, la violència civil i el terrorisme han estat instruments. No ens defineix la covardia, sinó la derrota. No oblidem que l’estat modern amb burocràcia i el monopoli de la violència, i el relat nacional, no es consolida a Espanya fins el franquisme. El cost ha estat altíssim, i avui ja no es pot pagar. La destrucció mística no casa amb el sobrepès. Penso en aquell web neonazi nord-americà que donava consells als de l’alt-right sobre com aprimar-se i semblar un dandi. O sigui que l’arc històric que ha fet possible la violència contra Catalunya i els seus productes contestataris s’ha acabat. S’ha anat acabant en els darrers 75 anys a tot Occident amb la pax americana de la postguerra, i ha trobat el seu cementiri en la fi de la guerra freda. La importància d’Espanya i de Barcelona no ha minvat simbòlicament, encara que Espanya ja no sigui una potència i Barcelona sigui incapaç d’espolsar-se la provincia del pentinat. Es parla molt de la rapacitat de l’oligarquia espanyola, però es diu poc que aquesta rapacitat és possible perquè l’oligarquia té un instrument poderós al seu servei: la història d’Espanya. Aquests dies es poden ressaltar les connexions amb l’Aràbia Saudita o amb Qatar perquè la monarquia espanyola i el poder simbòlic de Barcelona fan possible aquestes connexions, de la mateixa manera que podem rastrejar escàndols empresarials i financers a l’Amèrica del Sud que porten el segell de l’oligarquia barcelonina, la mateixa que li pagava els iots al Rei que li va dir a Chávez "por qué no te callas". Cal no ser hipòcrites: la política internacional és, per definició, bruta, i sempre has de fer alguna cosa insuportable moralment que només pots aguantar políticament. En l’estat de natura de l’arena internacional, tothom es defensa com pot.
Que Barcelona tingui els mateixos problemes que totes les ciutats globals, i que busqui aprofitar les mateixes oportunitats és part d’aquesta constant històrica. La massificació del turisme de la que hem parlat aquest estiu i que és al cor del significat de l’atemptat de dijous passat és també el reflex del lloc poderós i vulnerable alhora que ocupa la capital de Catalunya. La vulnerabilitat no podria ser més òbvia com a objecte de desig banal. Els visitants semblen zombies perquè el turisme contemporani busca encaixar la contemplació de la bellesa històrica —com un bé de consum— amb els propis prejudicis sobre la insignificança d’aquesta profunditat històrica en els processos polítics que hi fan possible la vida digna i lliure. L‘atemptat de la Rambla és el resum perfecte de la vulnerabilitat al desig de destruccció propi del terrorisme en la que és la tercera o quarta (si comptem el Ruhr) aglomeració urbana de la Unió Europea, ara que Londres n’estarà fora. Però el port de Barcelona, que podria ser el més viu de la Mediterrània, només guanya la lliga dels creuers. Els turistes pugen per les rambles de la ciutat com un ramat de badocs a la recerca d’una autenticitat que no obligui a fer-se cap pregunta seriosa ni a expel·lir cap acudit mínimament corrosiu —o sigui, cert—. El dia que tot això suri els turistes es passejaran amb la mateixa cara que vaig fer jo el dia que vaig saber que “El Joan petit quan balla” parla d’un revoltat occità al qual van anar desmembrant: amb el dit, dit, dit, amb la mà, mà, mà.


La batalla pel poder de Barcelona i de la nació que conjuga —com es veu fins i tot en el paper de base operativa que han jugat Ripoll, Alcanar, o l’atemptat de Cambrils— continua també en joc. Es veu internament: en els tics centralistes que fan de Cambrils una anècdota és l’estruç amb el cap sota terra. Cada cop es veurà més que el discurs sobre la ciutat que l’Ajuntament mira de reciclar del maragallisme necessita alguna cosa més que la pedanteria de les xarxes interconnectades de mentalitats urbanites. Maragall ho va provar amb l’euroregió, amagant-ne la tradició transpirenaica de la que ve, i el seu llegat polític s’ha hagut de convertir a l’independentisme per no acabar humiliat. Que el significat de Barcelona i de Catalunya no està tancat també es veu en els límits de les societats contemporànies com l’espanyola, tan influïdes per la comoditat i el benestar d’àmplies capes de la societat, abans disposades a violències que avui no els són digeribles. La desigualtat, si de cas, és el tema. La reacció de les autoritats i de la societat són l’adaptació al context històric de la mateixa raó d’estat que ha definit la història del terrorisme i de la violència a Espanya, tant en els seus millors ponts de solidaritat com en les seves clavegueres. 


Per això la tesi de l’atemptat de falsa bandera, tant plausible com mancada de proves, és inútil: desplaça el debat de nou a la mentalitat de víctima. Les teories de la conspiració s’alimenten del cui prodest? (qui se’n beneficia?), però el benefici és difícil de calcular a priori, i a posteriori, tothom pot trobar la manera de sucar-hi pa, i és fàcil projectar un sentit en accions que poden ser qualsevol cosa. És més útil entendre que els estats juguen indistintament amb la violència i amb la seguretat segons convé, i que els límits que aquest joc té en cada moment són fruit de les condicions materials i de les idees que es deixen remenar al paladar. La inoperància de l’estat aquests dies i la normalitat dels Mossos són més significatives de la política que tenim, igual que l’instint Pàvlov de criminalització que ha arrossegat la premsa moribunda de l’estat i la sorpresa emocionada dels catalans davant dels Mossos són l’expressió d’una feblesa psicològica: les categories del passat ja no serveixen.


Ningú no recorda aquests dies el primer atemptat atribuït a l’islamisme a Espanya, el del bar El Descanso, de 1985. Mai no ha estat aclarit del tot, tot i que el ministre Barrionuevo i els tribunals (amb menys èmfasi) van atribuir-lo a la “Gihad Islàmica". Però duu la marca del final de la guerra freda: el context era la visita de Reagan, el debat era sobre la pertinença a l’OTAN, i els objectius eren militars nord-americans destinats a Espanya (no va morir cap militar, però 11 víctimes eren d’allà). Cui prodest? És irrellevant: Espanya ja havia caigut del costat guanyador de la guerra freda i se la convidava a participar del nou cinisme necessari. Hi ha moments que els atacs de falsa bandera i els de bandera genuina signifiquen la mateixa cosa. Amb l‘11-M, les coses ja havien començat a canviar, però encara no ho sabíem. S’ha parlat molt de la relació entre la reacció del govern d’Aznar aquell dia i la reacció del govern de Rajoy ara. N’hi ha motius. Però l‘11-M explica algunes coses de la història d’Espanya que són ben concretes i han tingut un impacte no pas negligible d’ençà. A l’11-M s’hi barreja la necessitat de controlar per sobre de tot el relat mediàtic i la tradició de clavegueres de l’estat. L’intent de penjar-li el mort a ETA indica com poques coses la dependència vers el nacionalisme espanyol que té la nostra política: si era ETA, guanyava Rajoy; si era Al-Qaeda, el PSOE. La campanya de reacció "Pásalo" i la resistència de part de la premsa a obeir les trucades d’Aznar van posar de manifest que el temps històric estava mutant, i que el control del relat és realment difícil i se’t pot girar en contra en qualsevol moment. També va ensenyar, amb les maniobres del PSOE, que els partits havien après a atiar aquesta mena de revoltes espontànies en benefici propi. Hi ha un fil que lliga la cara d’Acebes incapaç de fer combregar amb rodes de molí i les operacions d’ortodòncia, d’al·lopècia o de pits de la “nova política.” De sobte la presència de la violència en el nostre arc històric, post-Guerra Freda i post-11-S, es transforma en una presència mediada per l’espectacle, la indignació col·lectiva i la coordinació que la tecnologia individual fa possible d’esquenes a l’estat. I finalment va ensenyar que la dreta mediàtica espanyola no tenia cap recança a assumir com a obvi que les institucions de l’estat podien haver estat involucrades en l’atemptat, ja fos en forma de falsa bandera o connivència passiva. Els mitjans internacionals se’n fotien de les teories de la conspiració de Pedro J., Losantos, i els Peones Negros de Girauta, però a Espanya el discurs, fins i tot entès com una paranoia, es podia emmarcar en les lluites de poder habituals a l’estat. La jugada li va sortir malament a mitges al PP: van perdre el govern i alguns es van abandonar a la conspiranoia. Però van perdre perquè molta gent va sortir a votar el PSOE, no perquè els seus els deixessin de votar. Com han explicat Laia Balcells i Gerard Torrats, el terror no canvia el vot de la gent, però l’anima a participar per aprofundir en la decència que volen veure quan es miren al mirall. 


Si la gent va sortir a votar el PSOE contra la mentida del PP, o si ho van fer perquè van comprar l’argument sobre la guerra d’Iraq és un misteri per a politòlegs, però la política espanyola va virar cap a un combat d’estètiques. Zapatero i Rajoy es van embrancar en una guerra cultural perquè al galop de la bombolla i la cohesió nacional que la corrupció feia possible, era l’única guerra disponible. El matrimoni homosexual i la recollida de signatures —
signatures!—contra l’Estatut eren una batalla per la identitat telegènica. Sí, sota les proclames sobre la igualtat dels ciutadans, que un esforçat Josep Piqué va traduir al llenguatge del “patriotisme constitucional” del filòsof d’esquerres alemany Jürgen Habermas, hi bategava el mateix nacionalisme de sempre, però també una feblesa nova: el llenguatge del liberalisme europeu, amb tocs atlàntics, era el maquillatge, sí, però indicava que calia maquillatge. La cara eixuta i aspra de l’aristocràcia burocràtica del postfranquisme era un record massa amarg per als temps del crèdit fàcil i la revolució tecnològica. Amb l‘11-M començava de debò l’era dels directors de comunicació, dels eslògans nord-americans, i del populisme nacionalista que ha acabat atrapant fins i tot Podemos, una dècada després. L’intent de dir que aquests dies no estem veient una reedició de l’Espanya contra Catalunya sinó de l’Espanya carpetovetònica contra la republicana, a banda de ser indiferent a les derrotes electorals i les seves lliçons, és la versió hipercolesterolèmica dels anys trenta: ni es maten monges ni s’afusellen poetes homosexuals. Només es deporten periodistes contraris a Erdogan, que no és poc, però marca els límits. Els límits que l’Estat testa es veuen en l’evolució dels discursos durs contra el terrorisme, que van donar barra lliure a la idea que el terrorisme només es podia derrotar militarment, com es veu fins i tot avui en la negativa de l’estat a participar en la dissolució d’ETA. Però avui, qui escolta Mayor Oreja? L’esquerra aberzale s’emmiralla en el bolivarisme per exactament les mateixes raons.

Espanya malda per mantenir la seva autenticitat i té problemes: per això el 'The Wall Street Journal' pot posar-li el dit a l’ull dient que els Mossos semblen una policia d’estat 


Això no vol dir que la violència s’hagi acabat. Però sí que vol dir que en els equilibris que Espanya ha de fer al món, el conflicte amb Catalunya no es pot esbandir apel·lant als mecanismes d’abans. L’escalada del terrorisme d’arrel islamista i la crisi econòmica obliguen a mirar més enllà del que convindria. Pensa en la subordinació d’Aznar a Bush i la de Zapatero a Merkel: no només són diners i poders, també és subordinació ideològica, per bé i per mal. Espanya malda per mantenir la seva autenticitat i té problemes: per això el The Wall Street Journal pot posar-li el dit a l’ull dient que els Mossos semblen una policia d’estat. No és que ens vulguin independents, és que som útils per mantenir Espanya a ratlla en l’arena dels interessos de fons. Com sempre, el principal instrument que té l’estat ara per resistir-s’hi és un caos a Catalunya que la faci inoperativa: per això organitzar un referèndum és gairebé imbatible i per això les pors i els cinismes del catalanisme s’han centrat en els problemes tècnics.  


Amb el retorn de Rússia i de la Xina, sumats a la guerra mundial que estem lliurant a Síria, la balança entre democràcia i autoritarisme està en suspensió, i fa rebrotar les ciutats com a centres de poder. Per primer cop des de la invenció del canó, les idees que han fet que Catalunya no desaparegués poden créixer, però cal saber que el camí és estret i ple de bardisses, i només es pot avançar si es fa amb la seriositat de l’explorador que xiula mentre camina, per espantar les feres, sobretot les que duu a dins del cor.


Els atemptats de Barcelona i Cambrils a menys de dos mesos del referèndum han concentrat tots els vectors. El referèndum vinculant és la primera idea seriosa que el sobiranisme és capaç d’articular sense renunciar ni a la democràcia ni al sentit del poder. A diferència de l‘11-M, no ha calgut que ningú truqués als mitjans per escampar els discursos més barroers que miren de fer ús del terrorisme per defensar l’estat de l’amenaça de desmembrament. Era previsible, vist el context i la història. La resposta d’indignació moral és comprensible, però ens emboira, en part. La moral serveix per afirmar coses més que per negar-les, i per això informa la convicció referendària. Però com a resposta a la instrumentalització és ineficaç. El moment ha de servir per desenterrar els traumes i el sentit últim de la política, que és el repartiment del poder sense jutjar-ne els motius últims, que o són inefables o són ben vulgars. La gestió dels Mossos i l’intent —creixent— de desprestigi formen la tensió que sempre hi ha entre autoritat i legitimitat. Quan es vagi destapant el boicot al qual s’ha sotmès el cos de policia de la Generalitat potser podrem entendre que la constant és la violència, mentre que la novetat és la seva baixa intensitat. Fins i tot una cosa tan administrativa com un debat de competències i coordinació esdevé criminal en el context, a ulls de molts espanyols, de les autoritats europees, i de la premsa que llegeixen els inversors per fer-se els cultes.


La Rambla i el passeig marítim de Cambrils, la casa abandonada d’Alcanar i la mesquita de Ripoll són tant una necessitat de la història com un atzar caòtic i incomprensible. El seu ús polític és inevitable perquè toquen la frontera entre el poder que es pot administrar i el que és incontrolable, més encara en la democràcia d’internet. L’ús que se n’ha fet contra el referèndum és l’única bala que realment hi havia a la recambra: l’ordre contra el caos. És una expressió de feblesa, i no només perquè els Mossos hagin demostrat que són una policia amb tots els ets i uts quan es tracta de l’estat d’excepció. Per això el PP i el PSOE fleten autobusos per anar a la manifestació de dissabte — perquè no poden enviar-hi res més—, i per això l’única resposta possible a l’objecció de la CUP, encara que se n’hagin hagut d’anar fins a l’Aràbia Saudita per justificar-ho, és la caricatura ad hominem que ja no cola a Vallecas. Passat l’intent de l’operació Catalunya, veient el ridícul dels editorialistes nacionalistes que cobren dels fons d’inversió autoritzats per la vicepresidenta i les columnes coquetes i frívoles que ja no saben trobar la tecla que activi alhora els ciutadans espanyols i els catalans, ja només queda posar en valor el discurs democràtic sense folklorismes, amb tota seriositat, amb tots els costos i incerteses. Aquest no és només un problema que l’estat té a Catalunya, com ensenya també la història de la violència a Espanya. El discurs falla i els espanyols, catalans o no, cada cop tindran més clara la dicotomia a la qual s’enfronten: acceptar les premisses d’un discurs degradant o protegir tota expressió democràtica que es prengui seriosament a ella mateixa. La dicotomia a què ens enfrontem els catalans és igualment crua: entre arrebossar-nos del discurs de la democràcia folklòrica, tintada de superioritat moral i aquella escalforeta que fa mantenir conviccions només en el pla estètic, o sortir a defensar sense retrocedir ni un mil·límetre la idea de poder i autoritat que batega rere les tries imperfectes de la democràcia real, la incerta, la difícil, la que lluny de parlar d’il·lusió, manté discretament un gest greu quan vota, respecta, o no aconsegueix comprendre l’altre. Contra el que es diu, la democràcia se sustenta en aquesta por, que ningú no pot gestionar per tu.


El Parlament ja només pot convocar el referèndum, com més aviat millor. I posar totes les facilitats per a què tothom pugui dir-hi la seva. La història de la modernitat, a Espanya i a Europa, està escrita a la papereta. La democràcia espanyola surarà perquè ni els arguments tècnics, ni els jurídics, ni els etnicistes sobreviuran sense destruir l’estat de dret. Hi haurà soroll, però no caos, o el caos s’endurà tothom per davant, inclosos els decadents líders de la dreta espanyola, que són ateus, hedonistes i incultes. El camp de joc sempre ha estat més gran del que se’ns volia fer creure, però ara es veu més clar. Si la seva gran premsa no vol, ja serà el Parlament que tractarà els espanyols com a adults.

Jordi Graupera
SERÉ BREU L’alternativa Jordi Graupera
Jordi Graupera
Seré breu El xup-xup i el socarrat Jordi Graupera