Si mirem detingudament la imatge d’avui descobrirem una anomalia que ja fa molts anys que és habitual, permanent. Quan es combinen els logotips de diverses institucions catalanes —en aquest cas en ocasió de la Fira del Llibre de Varsòvia de l’any passat—, les arbitràries divisions administratives regionals espanyoles, la idea de les comunitats autònomes, manipulen el nostre esperit i nosaltres, a més a més, ens deixem manipular. D’aquesta manera, qualsevol persona que tingui alguna petita idea d’heràldica, d’escuts, d’emblemes, i de disseny contemporani, s’adonarà que quan posem junts, per exemple, el senyal de la Generalitat de Catalunya —l’oval d’or amb els quatre pals vermells, de gules, emmarcat per rams de fulles de llorer— al costat del senyal del Govern Balear, de cop i volta veurà que ha desaparegut l’emblema unitari. El mateix passa si posem de costat, per comparar, el senyal de la Generalitat de Catalunya amb el senyal de la Generalitat Valenciana. O si mirem, novament, la imatge i comparem, per exemple, el senyal de l’Ajuntament de Barcelona i l’escut del Futbol Club Barcelona: s’ha destruït l’emblema unitari, el senyal distintiu de la catalanitat, el que popularment es coneix com les quatre barres i que, tècnicament, s’anomena el senyal reial. Els emblemes ja no comparteixen l’origen comú de les quatre barres. Ara van cadascú pel seu costat.

Els quatre pals de gules sobre fons d’or —o, dit de manera més comprensible, les quatre barres vermelles sobre fons groc— és un senyal només català, un distintiu dels més antics del món, més que mil·lenari. Originàriament servia per identificar una família, la família dels comtes de Barcelona i després reis d’Aragó, l’augusta família a la que van pertànyer tant el Cap d’Estopes, com Jaume el Conqueridor, Pere el Gran o el dissortat Jaume d’Urgell. Després, amb el naixement del catalanisme polític, aquest senyal reial va ser adoptat unànimement com a escut i bandera de Catalunya i, per tant, del nostre nacionalisme. No és un emblema complicat però té algunes normes. Les barres o pals han de ser quatre. Han de ser verticals i vermelles. El fons ha de ser groc. Només groc. Exclusivament groc. De la mateixa manera que la bandera tricolor francesa només s’identifica amb la combinació de blau, blanc i vermell. O la bandera danesa, amb una creu blanca sobre fons vermell. Són distintius, emblemes, tan antics, amb tanta tradició, tan permanents en el temps que, només l’arrogància del disseny modern, el disseny de fa quatre dies, ha pogut modificar el que ningú té dret a modificar ni canviar perquè és de tothom. Les quatre barres són com són i no depenen dels gustos personals. Ni depenen tampoc del fet que, al capdavall, la bandera espanyola actual sigui una adaptació, una derivació, una manipulació del senyal reial català.

Quan la Generalitat de Catalunya substitueix sistemàticament el fons d’or pel fons de plata, està dient que es desentén del senyal reial històric, de la història compartida amb tots els altres escuts, emblemes, senyals i logotips que sí que duen les quatre barres catalanes

Quan la Generalitat de Catalunya, de manera oficial, substitueix sistemàticament el fons d’or pel fons de plata —o quan l’Ajuntament de Barcelona fa el mateix— està dient, almenys dues coses, des del punt de vista simbòlic, i no se n’és prou conscient. Primerament s’està dient que es desentén del senyal reial històric, de la història compartida amb tots els altres escuts, emblemes, senyals i logotips que sí que duen les quatre barres catalanes representades amb groc i vermells tal com pertoca. Estem dient que l’origen del País Valencià i de les Illes Balears no té res a veure amb nosaltres, amb el nostre govern polític, ja sigui un estat independent o una simple comunitat autònoma. I en segon lloc ens estem rebaixant públicament de manera ridícula. Tots els codis tenen les seves normes i, així com les medalles de bronze són inferiors que les medalles de plata de les Olimpíades, en heràldica mai substituirem l’or per la plata, mai bescanviarem el groc pel blanc. No només perquè no té res a veure amb Catalunya ni la catalanitat. També perquè és una incomprensible, gratuïta manera de disminuir-nos.

Naturalment molts lectors estaran en el seu dret de dir que el senyal de l’Ajuntament de Barcelona, amb les quatre barres amb fons blanc, els agrada més, molt més, que les quatre barres amb fons groc de l’escut del Barça. Encara que això vulgui dir que l’Ajuntament desfà el codi semàntic amb el club de futbol. Això és perfectament possible i legítim, cadascú té els seus gustos. Però és que precisament es tracta d’això, de deixar de banda els gustos personals i de fer servir els logotips, els senyals, els emblemes d’acord amb les regles pròpies, històriques, immutables, d’aquests símbols. Potser amb la independència seria una magnífica ocasió per a l’Ajuntament de Barcelona i per a la Generalitat de Catalunya i passar, com es va passar a les llars que tenien televisió, del blanc i negre, a l’autèntic, legítim color. No manipulem el que assenyala la mil·lenària història de Catalunya.

Jordi Galves
panòptic Galtes Jordi Galves
Jordi Galves
Una nit en l'òpera Cal refiar-se del Govern? Jordi Galves