Tot preparant ja materials per al curs vinent, caldria fer una seminari sobre la llei i la igualtat en versió marianista. Fora escaient titular-lo, com se n’ha dit tota la vida, “La llei de l’embut”. Repassem alguns dels postulats i pràctiques més freqüents del que el marianisme amb suport majoritari entén per igualtat i llei, o el que és el mateix, igualtat davant la llei.

En primer lloc crida l’atenció, tal com va fer l’ara rei pare en el seu missatge nadalenc de 2011: la justícia és igual per a tothom. Per què? Perquè tots som iguals  davant la llei. Sona a boutade en boca de qui no és igual jurídicament a cap altre ni se li pot exigir cap mena de responsabilitat, és a dir, que faci el faci, és irresponsable i no se’l pot sotmetre a cap mena de judici. Mal barem per mesurar la igualtat.

En aquesta línia, un cop abdicat, va aconseguir que ell i la seva dona, tots dos sense cap càrrec ni funció legal ni constitucional, fossin aforats penalment i civilment. Igual que la reina consort i la princesa d’Astúries, Elionor, i la seva germana, la infanta Sofia. Malgrat la impossibilitat constitucional que els pares del rei, la seva dona i les seves filles puguin exercir cap funció en vida i plena capacitat del rei, tenen un estatus que no diu gaire de la igualtat, ni té cap mena de justificació. Encara més, fins a la llei de 2014 (art. 55 bis Llei Orgànica del Poder Judicial) mai en la història moderna la família del regnant havia tingut aquest privilegi. Coses de la igualtat.

Baixem a la terra dels mortals −és una manera de dir, esclar. La jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem afirma, com la cosa més natural del món, que el TC és un òrgan judicial encara que no formi part del poder judicial. Si fos veritat, el TC estaria, com a tribunal, sotmès en matèria disciplinària, per exemple, al Consell General del Poder Judicial i, és obvi dir-ho, no ho està, com sí que ho estan en canvi tots els jutges i magistrats d’Espanya. Si els seus integrants fossin iguals, com hom manté, resultaria que el mandat dels jutges no seria ni temporalment limitat ni fruit d’un nomenament clarament polític -com segurament ha de ser, sigui dit de passada. I per no avorrir el lector, si els magistrats del TC fossin jutges ordinaris, no podrien militar en partits polítics, tal com es va descobrir en el cas d’un dels seus membres, després esdevingut fins i tot president del mateix TC. Si el TC és un tribunal com la resta, principi d’igualtat, resulta que no està integrat per jutges com els ordinaris. Curiós tribunal jurisdiccional amb jutges especials, és a dir, amb jutges que no són jutges. Igualtat.

Continuem amb el TC. Aquest organisme va entendre de la constitucionalitat de la reforma laboral i, en gran mesura, la va ratificar. I, oh casualitat de la providència!, un dels seus magistrats, militant ocult del partit que va arrasar amb la seva reforma, en va ser un dels inspiradors, d’aquesta reforma. Igualtat.

No marxem del TC. Sense justificació canvia la seva doctrina, encertada per altra banda, que, en la tramitació parlamentària de disposicions, l’únic que es pot impugnar constitucionalment és el producte final, és a dir, la norma, i no els tràmits (recordin el meu article "Regles de joc a voluntat"). Ara és impugnable qualsevol tràmit per innocu que resulti. Igualtat. Això sense comptar amb el canvi de la seva llei orgànica, tants cops esmentat.

Quelcom més quotidià. Pensem en la diferent protecció de bancs davant de creditors, clients o deutors hipotecaris, protecció que ha anat fins a pagar l’escot els seus deutes, més de 60.000.000.000 d’euros, ara per ara. Quan es liquidi, si algun dia es fa, el deute que han carregat a la nostra esquena serà colossal. Més igualtat.

Valguin aquests exemples entre una munió d’altres també reals per demostrar que, quan per frenar a Catalunya, s'anteposen la llei i la igualtat, es fa ús de l’eterna llei de l’embut per part de qui té la paella pel mànec i l’empra contra el feble. Fins que, esclar, el feble es rebel·li, li prengui la paella i l’enviï a fregir espàrrecs. Això sí, els espàrrecs tots iguals: reialment cojonudos.