El 13 de novembre del 2003, al Palau Sant Jordi, José Luis Rodríguez Zapatero va pronunciar les paraules fatídiques: “Donaré suport a la reforma de l'Estatut que aprovi el Parlament català”. Ni tan sols no era una campanya d'eleccions generals; era un acte de suport al PSC i a la candidatura de Pasqual Maragall per a les autonòmiques.

Zapatero ignorava, per descomptat, el contingut de l'Estatut que vindria de Catalunya; ignorava la composició del Parlament que suposadament ho aprovaria, ja que encara no havia estat elegit; ignorava la mena de Govern català que sortiria d'aquelles eleccions; i no s'imaginava que pocs mesos després ell mateix guanyaria unes eleccions a Espanya i es convertiria en president del govern. Massa incerteses per a un compromís tan seriós.

Aquelles paraules llançades alegrement al vent han perseguit com una maledicció Zapatero i el seu partit fins al dia d'avui. Perquè va arribar al govern i, com era d'esperar, no va poder sostenir-les. Hi ha els qui opinen que llavors es va obrir la primera escletxa de la tramuntanada que ha conduït Catalunya al límit de la ruptura amb Espanya. 

(Recordo que aquell dia Zapatero va assumir almenys uns altres tres compromisos: l'Eix Pirinenc d'infraestructures, la reforma del Senat i portar la seu de diversos organismes de l'Estat a Catalunya. Tots ells continuen esperant. Parole, parole).

Dissabte va actuar Pablo Iglesias a Barcelona, juntament amb tota la plana major d'Unidos Podemos i de les seves confluències (per cert, Ada Colau es comporta cada vegada més com la cap d'un partit que té una sucursal espanyola anomenada Podemos). 

Aquestes van ser les seves paraules: 

“Aspiro a ser el president que escolti Catalunya, que reconegui els drets nacionals de Catalunya, i que basteixi ponts on d'altres els van volar. Ho vull dir molt clar: no volem que us n'aneu, però respectarem i defensarem sempre el vostre dret a decidir, perquè som demòcrates. Volem que a Catalunya hi hagi un referèndum i que els catalans i catalanes decideixin el seu futur”.

Res nou sota la capa del sol, diran vostès: això mateix ja ho havia dit anteriorment. El que canvia és el context. Des que es van convocar les eleccions del 26-J i es va consumar l'acord de Podemos amb Izquierda Unida, Pablo Iglesias és el candidat més ben situat (almenys, aritmèticament) per presidir un govern de coalició alternatiu al que encapçalaria el PP. Totes les estimacions publicades des del 3 de maig coincideixen a situar Unidos Podemos com la candidatura més votada de l'esquerra, i coincideixen també a atribuir a la suma de l'esquerra (UP+PSOE) més escons que a la dreta (PP+C’s). Tota aquesta campanya està girant, perquè així interessa a tots dos protagonistes, sobre la dicotomia entre un govern de centredreta presidit per Rajoy o un govern de l'esquerra presidit per Iglesias. 

Així que els compromisos del líder de Podemos adquireixen ara un valor singular: són els d'algú que aviat en podria haver de respondre des de la capçalera del Consell de Ministres. 

Iglesias és plenament conscient de tres coses: 

Primer, que aquest referèndum no és possible amb la legislació vigent. Necessita una reforma constitucional que l'habiliti, i l'esmentada reforma necessita alhora el suport de tots els partits, començant pel PP -que previsiblement tornarà a tenir la minoria més nombrosa al Congrés i la majoria absoluta del Senat. El presumpte president Iglesias, amb la llei a la mà, no podria permetre aquest referèndum sense veure's immediatament desautoritzat pel Tribunal Constitucional. 

Endolcint les oïdes d'En Comú Podem, Iglesias s'allunya de la sensibilitat majoritària dels votants de Podemos

Segon, que aquest compromís, formulat així, és un obstacle insuperable (entre d'altres) per a una coalició de govern amb el Partit Socialista. Si realment aspira a ser aquest “president que escolti Catalunya i reconegui els seus drets nacionals”, sap molt bé que en la negociació prèvia haurà d'abandonar –o almenys aparcar- la qüestió del referèndum. De fet, ja es va mostrar disposat a fer-ho després del 20-D durant el seu simulacre de negociació amb Sánchez. 

I tercer, que en emfatitzar aquesta posició precisament a Barcelona està sens dubte endolcint les oïdes d'En Comú Podem, però s'allunya de la sensibilitat majoritària dels votants de Podemos a la resta d'Espanya. La pregunta que fa el CIS és: amb quina fórmula d'organització de l'Estat està més d'acord?, i la resposta és la següent: 


Iglesias té entre els seus propis votants un 21% de partidaris de suprimir o reduir les autonomies; un amplíssim 57,5% que està d'acord amb l'Estat de les autonomies, encara que a bona part d'ells els agradaria ampliar-les, i només un 12% estan disponibles per reconèixer l'anomenat “dret a decidir”. 

En el cas d'En Comú Podem, la postura majoritària (43%) és la dels qui desitgen més autonomia dins del marc actual, però els partidaris de l'autodeterminació assoleixen el 32%.

Iglesias sap, per tant, que el seu compromís el posa davant d'una triple contradicció: xoca amb la llei, xoca amb la voluntat del seu aliat necessari per formar govern i xoca amb la posició majoritària dels seus propis votants. 

Sap, per tant, que si es converteix en president del Govern no complirà aquesta promesa. Parole, parole. 

Fins i tot han alterat el lema de campanya a Catalunya per convertir “el somriure d'un país” en “el somriure dels pobles”!

Tot anant cap Barcelona li va caure de la motxilla dialèctica la referència a la pàtria espanyola, que últimament mai falta en els seus pregons. Fins i tot han alterat el lema de campanya a Catalunya per convertir “el somriure d'un país” en “el somriure dels pobles”! Allò d'oblidar-se de la pàtria en creuar l'Ebre va amb el personatge, però em pregunto quin perill hauran vist en la paraula “país”. 

En tot cas: segons sembla, en aquesta campanya Pablo Iglesias només actuarà en sis grans mítings: Catalunya, Andalusia, Comunitat Valenciana, Galícia i Madrid. Als altres actes els encoloma Errejón i Garzón, mentre ell es dedica a fer el que millor se li dóna i més rendibilitat li produeix, que és peregrinar pels estudis de televisió.  

Per deixar constància de la seva coherència, jo li sol·licito que agafi el paràgraf abans transcrit, amb les seves paraules de dissabte a Barcelona, i ho repeteixi literalment i amb la mateixa passió a tots aquests llocs. I per descomptat, friso per sentir-li exactament aquestes paraules en el debat televisiu d'aquesta nit. 

Si ho fa, potser els catalans puguin començar a creure si no en el seu realisme, almenys sí en la seva sinceritat. Si no ho fa (s'admeten apostes), els haurà donat un motiu més per cantar-li, com feia la gran Mina, allò de “Parole, parole, parole”.