Em pregunto a què estaran dedicant-se Miquel Iceta i Xavier Domènech en aquest espai paral·lel de conversa que van decidir obrir Iglesias i Sánchez per treure la difícil qüestió de Catalunya de la negociació sobre un possible acord de govern entre el PSOE i Podemos.

Aparentment, les seves converses estarien destinades a facilitar el suport de Podemos a la investidura de Pedro Sánchez. Ja que el referèndum català és un obstacle major, desviem-lo per una via de servei mentre continuem parlant de totes les altres coses. Un estratagema una mica ximple, perquè qualsevol solució que ideessin Iceta i Domènech hauria de ser després assumida i ratificada per Iglesias i Sánchez. Però a més, el plantejament d'aquesta maniobra de diversió enclou diverses contradiccions, especialment per al PSOE:

La primera és que els socialistes han defensat sempre que qualsevol solució viable per al problema de Catalunya ha d'inserir-se en un nou disseny de l'Estat autonòmic, per la qual cosa no és separable del debat general sobre la política territorial.

La segona és que si Sánchez defensa un acord a tres –PSOE, Podemos i Ciutadans–, en aquesta conversa falta algú: la representant de Ciutadans. La idea d'un diàleg bilateral PSC-En Comú respon molt més al model de pacte de govern propugnat per Iglesias que al que diu defensar Sánchez. És evident que es volia preparar el terreny per a un pla B consistent a despenjar a C's de la negociació central i establir un cap de pont amb els independentistes per oferir-los una cosa que justifiqués la seva abstenció.

Els socialistes han defensat sempre que qualsevol solució viable per al problema de Catalunya ha d'inserir-se en un nou disseny de l'Estat autonòmic

I la tercera és que, en acceptar aquest modus operandi, Sánchez avala implícitament la idea –que el seu partit sempre ha combatut– que el problema de la inserció de Catalunya a Espanya és un assumpte de catalans que ha de resoldre's en l'àmbit de la política catalana. Més coherent hauria estat incorporar directament a Iceta a la comissió negociadora del PSOE (Domènech està a la de Podemos), on la seva reconeguda capacitat política hauria contribuït amb idees valuoses sobre múltiples qüestions.

En tot cas: si l'objectiu era aplanar el camí per a un acord d'investidura, game over. Ja no hi haurà investidura ni acord de govern, hi haurà eleccions, i suposo que en elles cada partit tornarà a defensar la seva posició: els socialistes el federalisme i els podemites el dret a decidir.

Pot ser que la idea sigui més ambiciosa: al marge de la investidura, buscar punts de trobada per a la futura solució del contenciós. Si és així, allà falta encara més gent. Perquè Iceta i Domènech representen 27 dels 135 diputats del Parlament i ni tan sols lideren a cada un dels blocs enfrontats: el govern sobiranista és de Junts pel Sí i l'oposició unionista la lidera Ciutadans. I si es tracta de traçar un camí transitable per a Catalunya i per a Espanya, falta també el partit que ara com ara té el grup més nombrós del Congrés i la majoria absoluta del Senat.

Pretendre que la solució del conflicte vindrà d'un guisat bilateral entre dues forces subalternes en la política catalana, que a més tenen posicions de partida difícilment conciliables, és pitjor que una fantasia, és un engany conscient.

Iceta i Domènech representen 27 dels 135 diputats del Parlament i ni tan sols lideren a cada un dels blocs enfrontats

Afirma Iceta –pel qual tinc estima personal i la millor consideració política– que la solució passaria per una reforma constitucional; i si aquesta reforma fos rebutjada a Catalunya, llavors caldria convocar un referèndum. Una proposta, al meu judici, plena de trucs d'il·lusionisme polític. Assenyalo els més visibles:

No hi haurà reforma constitucional a Espanya sense el Partit Popular. No és esperable que el PP doni suport a una reforma constitucional que obri la porta a un referèndum d'autodeterminació. I no ens enganyem: les diferents versions del que s'ha anomenat “govern del canvi” coincideixen en treure el PP del poder tant sí com no. És possible i legítim, però cal assumir que el preu és el sacrifici de qualsevol consens i el bloqueig de totes les reformes importants, començant per la de la Constitució.

D'altra banda, supeditar el referèndum a la derrota de la reforma constitucional a Catalunya equival a posar una oficina de reclutament a la Rambla per mobilitzar el vot NO contra el nou text constitucional.

No explica Iceta en la seva proposta quina situació jurídica es produeix si la reforma constitucional és aprovada a tot Espanya excepte a Catalunya. Entra en vigor a la resta del país però no a Catalunya? Se suspèn l'entrada en vigor mentre s'organitza el referèndum català? S'atorga, doncs, poder constituent –o poder de vet constituent– a un territori?

Miquel Iceta va dir fa temps que, arribats a aquest punt, ja no hi ha solució al problema de Catalunya que no passi per les urnes. Coincideixo plenament: abans o després, els catalans hauran de poder votar sobre el seu futur. És més, jo crec en la via canadenca per a la inserció de Catalunya a Espanya. Però el que avui proposa Iceta –i se suposa que està conversant amb Domènech– no té res a veure amb el que va passar al Canadà.

A Quebec es va fer el 1995 un referèndum permès per la Constitució i emparat per una Llei del Parlament Federal. L'ajustat resultat va ser 51% contra la independència i 49% a favor (els sonen els percentatges?). A continuació el Govern canadenc va formular una consulta al Tribunal Constitucional, i del dictamen d'aquest va néixer l'anomenada Llei de Claredat, acceptada per totes les parts, que entre altres coses va establir:

  • Que Quebec no té dret a declarar unilateralment la independència;
  • Que qualsevol futur referèndum hauria de ser autoritzat pel Parlament Federal, que supervisaria la pregunta i fixaria la majoria qualificada necessària per autoritzar la secessió;
  • Que totes les regions del país havien de participar en la negociació per autoritzar el referèndum;
  • I que, fins i tot en el cas que s'aprovés la independència, la Constitució del Canadà romandria en vigor en territori de Quebec durant tot el procés “fins que els termes de la secessió fossin acordats per totes les parts involucrades”.

La qual cosa no ha impedit que el 2006 el Parlament canadenc reconegués Quebec com una nació dins del Canadà i que la Constitució Federal admeti el “fet diferencial” de Quebec en múltiples aspectes.

La via canadenca exigeix una altura política i una capacitat de compromís històric que és molt lluny de l'abast de l'actual

Pot obrir-se aquí una cosa semblant a una via canadenca per resoldre el conflicte de Catalunya? Jo crec que, en teoria, sí. Però en realitat estic convençut que no. Perquè això exigeix una altura política i una capacitat de compromís històric que és molt lluny de l'abast de l'actual dirigència espanyola i catalana –a quina més curta i miserable–.

Exigeix un compromís que inclogui a tots. Inclosa la dreta espanyola. Inclosa la gran majoria del Parlament espanyol i del Parlament de Catalunya. Incloses les forces independentistes. Inclòs el Tribunal Constitucional i la resta de les Comunitats Autònomes. 

Res d'això no naixerà d'unes converses d'ocasió entre dos dirigents respectables però menors pel que fa a la seva representativitat, ni d'una investidura expressa i excloent de Sánchez agafada amb agulles, ni de la cultura política del “QUINA-PART-DEL-NO-NO-HAS-ENTÈS?”

Així que, acabada ja aquesta temporada del joc de trons de Sánchez i Iglesias, jo alliberaria a Iceta i Domènech de l'spin-off que els van encolomar i els permetria dedicar el seu temps una cosa útil.