El procés que va portar alguns llops a convertir-se en els amics més fidels dels humans, els gossos, va ser llarg i complex. Els gossos van ser els primers animals domesticats, molt abans del Neolític. De fet, ja trobem restes de la seva convivència amb humans a excavacions de l’època paleolítica (fa uns 30.000 - 15.000 anys). Sembla que els humans es valien del sentit de l’olor més fi dels gossos, de la seva capacitat per guardar i defensar el grup davant d’enemics i depredadors i, fins i tot, de la seva força física perquè els ajudessin a portar pes o arrossegar trineus. La domesticació dels gossos segurament va necessitar centenars o, fins i tot, milers d’anys. Però d’on procedeixen els gossos? Quin és el seu origen? ¿Són vertaderament el resultat d’un encreuament entre llops i xacals, tal com ho va proposar el cosí de Darwin, Galton, a finals del segle XIX? L’origen dels gossos és molt controvertit, i gairebé tothom que s’hi dedica té preferències per a una teoria o altra. Les discussions poden ser enceses, per exemple, hi ha qui defensa que cal analitzar les soques (races) actuals de gossos, mentre altres pensen que s’ha de fer una anàlisi històrica al llarg del temps, ja que creuen que la història actual no explica com l’humà i el gos van decidir unir les seves vides, fer-se amics i caminar junts.

Doncs bé, fa dos anys, el treball de molts investigadors va demostrar, mitjançant estudis genètics exhaustius, que la domesticació va succeir almenys dues vegades de forma independent, durant el Paleolític, a partir de poblacions de llops grisos (gossos i llops grisos comparteixen el 99,9% del seu ADN): una vegada a l’Àsia Oriental i una altra a l’Àsia Occidental-Europa. En un treball de genètica forense de cànids (sí, es pot obtenir i analitzar l’ADN de moltes espècies fòssils i d’animals morts fa milers d’anys, igual que es fa amb les restes humanes), aquests investigadors van analitzar i seqüenciar l’ADN dels ossos de quasi 60 gossos que visqueren a diverses èpoques —entre ells un gos del Neolític de fa 5.000 anys trobat a una excavació d’Irlanda—, i van comparar aquestes seqüències d’ADN amb les obtingudes a partir de 700 gossos actuals. Van arribar a la conclusió que, quan al Neolític els humans van migrar, s’emportaren els seus propis gossos; i que els gossos actuals, en la seva majoria, procedeixen dels gossos que van ser domesticats a l’Àsia oriental, els quals van acabar substituint moltes de les races de gossos europeus del Paleolític.

El genoma dels gossos actuals procedeix, genèticament, de dues domesticacions independents a partir de llops grisos

Altres investigadors prèviament van concloure que la gran majoria de les soques actuals de gossos són molt “joves” i van ser generades pels humans de forma dirigida, mitjançant encreuament genètic i selecció de característiques concretes (com ara la mida corporal, el color i tipus del pelatge, la llargada de les potes...). Moltes d’aquestes soques que avui dia tenim van ser generades fa menys de 300 anys, durant l’època victoriana, mitjançant encreuaments dirigits i selecció artificial. Tot i això, hi ha algunes poques soques molt antigues, com ara els chow-chow de la Xina (uns 2.000 anys amb nosaltres), o altres que han reincorporat gens de llop al seu genoma mitjançant encreuaments a l’atzar no dirigits (ja sabem que llops i gossos poden encreuar-se i tenir descendència fèrtil, la qual cosa implica que són molt propers genèticament), com es conclou quan s’analitza l’ADN dels huskies o els gossos esquimals.

Ja veieu que els gossos, tant per les seves característiques exteriors com pel seu tarannà i comportament, continuen sent subjecte d’estudi de recerca i poden ajudar-nos a entendre certes malalties humanes. Un article, tot just publicat la setmana passada, analitza la base genètica d’una característica del comportament dels gossos que ens enamora, la seva elevadíssima sociabilitat, aquesta capacitat d’esdevenir els nostres amics més incondicionals. Tots podem donar exemples de com vam caure “rendits” davant la mirada amigable del nostre gos. Com es defineix la hipersociabilitat dels gossos? Doncs, com un fenotip complex, en què intervenen diversos trets comportamentals, com ara la cerca de proximitat i d’intercanvi de mirades, la inhibició de la resolució de problemes de forma independent; i també trets fisiològics, com ara la producció elevada d’oxitocina (ja vam parlar fa un temps de la rellevància de l’hormona oxitocina en el comportament animal).

Durant la domesticació dels gossos, els humans hem seleccionat variants que causen una elevada hipersociabilitat

Per trobar la base genètica de la hipersociabilitat, s’han fet estudis genètics d’associació (també vàrem explicar fa poc en què consisteixen aquest tipus d’estudis genètics), analitzant l’ADN de 700 gossos de races (soques) diferents i quasi 100 llops, per tal de trobar posicions en l’ADN dels gossos que siguin diferents de les dels llops i, ens indiquin quins gens del genoma ancestral del gos van ser seleccionats pels humans per tal d’escollir els gossos més sociables. D’acord, d’acord, em direu, però segurament, ja us ronda pel cap preguntar-me: i quina relació hi ha entre la hipersociabilitat dels gossos amb les malalties humanes? Podeu veure’n un resum en aquest vídeo. De fet, el resultat, fins a cert punt inesperat, d’aquest estudi genètic exhaustiu, va ser la identificació d’una seqüència d’ADN que sembla la responsable de l’elevada sociabilitat dels gossos; i aquesta seqüència concreta és equivalent a una regió d’ADN que trobem al braç llarg del cromosoma 7 humà, on hi rauen aproximadament uns 20 gens. El més curiós del cas és que en humans existeix una síndrome, la síndrome de Williams-Beuren, que afecta 1:10.000 naixements i és causada per la deleció d’aquesta regió del cromosoma 7 (monosomia parcial). Tot i ser una malaltia genètica, aquesta deleció no sol ser hereditària, sinó que a la majoria de famílies sorgeix de novo. Doncs bé, els pacients amb síndrome de Williams també es caracteritzen per una gran afabilitat i desig de fer amics. De fet, són extremadament hipersociables. Pateixen un cert retard mental, són incapaços de distingir el tot respecte de les parts (els costa molt dibuixar o fer puzles, per exemple) alguns d’ells tenen problemes cardiovasculars greus, una oïda musical privilegiada (es discuteix si molts dels afectes tenen oïda absoluta i, per tant, capaços d’entonar tons purs directament), i habilitat lingüística oral. L’anàlisi acurada d’aquesta regió en l’ADN en els gossos ha permès trobar dos molt bons gens candidats a ser els responsables d’aquesta sociabilitat tan elevada, GTF2I and GTF2IRD1, i es creu que també serien molt importants en el comportament humà, en concret, en alguns aspectes de la síndrome de Williams.

Humans i gossos compartim els mateixos gens de la sociabilitat, i mutacions en aquests gens ens farien ser més sociables

Així, doncs, humans i gossos compartim els mateixos gens de la sociabilitat, i variants o mutacions en aquests gens ens farien ser més o menys sociables. Per tant, estudiant la sociabilitat dels gossos podem arribar a entendre la sociabilitat o manca de la mateixa en humans i la seva rellevància en una malaltia humana.

No em digueu que no és increïble! 

Gemma Marfany
Opinió L’ombra de Batman Gemma Marfany