Som en plena temporada de bolets, moniatos, castanyes i estàtues de Franco. I a BCN n'han posat una davant del Born. D'estàtua.

L'estàtua ha provocat un efecte inesperat, consistent a dividir en dos bàndols els contraris a la figura escapçada que representa. Són els contraris a la figura i favorables a què sigui exposada en públic i els contraris a la figura i contraris a què sigui exposada en públic. I com que als nostres dies les divisions són de tot menys amables, a les xarxes s'ha arribat a l'insult i a l'amenaça, i al món de carn i ossos, a l'agressió física. El que li deia, bolets i castanyes. I moniatos.

Mentrestant, els partidaris del dictador assisteixen emmudits a l'espectacle sense trobar, pobrets, cap espai per poder discutir-se amb ningú. Ja és trist que treguin els teus símbols al carrer i a l'hora de barallar-se, tothom t'ignori.

Però hi ha un quart sector social que a les últimes hores està agafant molta força i és el dels partidaris d'anar fins a l'estàtua i fer-hi alguna acció. Si no em descompto, al moment d'ajuntar les lletres que està llegint la figura eqüestre ha patit 1/ llançament d'ous (hi ha una versió no confirmada que apunta que un dels cops no va ser unitat per unitat sinó a l'engròs i dins d'una bossa de plàstic), 2/ unes pintades no figuratives i 3/ l'afegit d'una nina inflable al conjunt (ella sí amb cap, com el mateix cavall, però amb la boca oberta), i asseguda de cara al genet.

És la confirmació que l'exposició ha aconseguit el seu objectiu, que és arribar al poble i que aquest se la faci seva. Tan seva que no se’n pot estar d'aportar-hi (i abocar-hi) la seva creativitat. Inicialment molt convencional, sí, però que en molt poques hores ha fet un salt qualitatiu exponencial que situa ara mateix “cavall amb senyor decapitat al capdamunt, ous aleatoris i nina asseguda” com un referent de cultura viva, d'art en moviment i en evolució continua i permanent.

Per tant, felicito els organitzadors per haver assolit en només 24 hores una comunió sempre difícil i fer realitat allò tan difícil de treure els museus al carrer perquè la ciutadania se'ls faci seus.

Encoratjo, doncs, a què continuïn aquestes performances creatives tant espontànies com sentides que acosten l'art a la societat (i viceversa) i el fan pròxim. I friso per saber quines altres textures llancívoles i elements ornamentals aniran enriquint visualment l'obra.

La cultura és de tots (i de totes) i no podem permetre que se l'apropiï una minoria elitista. Cal museïtzar la quotidianitat comuna seguint els instints creatius de l'impuls bàsic individual afegint-hi, esclar, aquells elements enriquidors de l'expressió on el protagonisme artístic sigui la posada en escena feta des de l'aïllament i la soledat de l'artista, però en nom de la col·lectivitat. Això sí, justificada per la recerca de la justa dimensió estètica, però sense perdre de vista que l'èxit de l'empresa es basa a compartir la generació d'un sentiment que provoqui una reacció còmplice en l'espectador.

I, bàsicament, tinc poca cosa més afegir. Sobretot en relació a l'últim paràgraf...