Com a Joaquín Sabina, algú ens ha robat el mes d'abril fins i tot abans que comenci. Els 43.200 minuts d'aquest mes han estat ja oficiosament declarats “minuts de les escombraries” a efectes de negociar i formar un govern a Espanya. Hi haurà moviments, esclar. Més aviat, escarafalls: reunions, fotos, gestos per a la galeria, missatges creuats a través dels mitjans, temptatives i driblatges de tots els colors: l'enèsim castell de focs artificials. Aquí ja només es tracta d'esperar el 2 de maig, data en la qual es convocaran les noves eleccions, i lluitar per una bona posició a la sortida.

Molts creuen que aquesta negociació es va donar per acabada el dia en què Pedro Sánchez va perdre la seva investidura –que, al seu torn, va ser un globus inflat artificialment perquè mai no va tenir una possibilitat real de guanyar–. El propòsit institucional d'aquella cerimònia va ser iniciar el compte enrere cap a les eleccions; i el propòsit polític de Sánchez va ser regalar-se un mes de protagonisme mediàtic i lligar de mans el seu partit perquè ningú no pogués moure's contra ell mentre fos candidat (en això continua). A partir d'aquí, tots suposem que el Rei no proposarà un nou candidat tret que algú es presenti a La Zarzuela amb 175 vots garantits, tots ells confessables; i tots presumim que tal cosa no succeirà.

Alguns potser esperen un acord salvador en l'últim minut com va passar a Catalunya, però les circumstàncies són totalment diferents

Alguns potser esperen un acord salvador en l'últim minut com va passar a Catalunya, però les circumstàncies són totalment diferents. Aquí només es tractava de posar d'acord a dues forces, Junts pel Sí i la CUP –la resta dels partits eren fora de la negociació– i l'únic obstacle era el nom del president. Aquesta vegada les combinacions són múltiples, hi ha molts jugadors a la taula i qui ocupi la presidència és només una de les cartes amb què es juga. La partida és molt més complexa i, precisament per això, està més tancada.

El Partit Popular ja ha pres la seva decisió en ferm: pel que fa a ells, hi haurà eleccions. Rajoy sap –probablement ho va saber des del principi– que no té la menor possibilitat que aquest Parlament l'elegeixi president, i no està disposat a obrir cap altre escenari. Constatat que el PSOE és incompatible amb el PP, i Ciutadans és incompatible amb Rajoy, només li queda el comodí del públic. La seva esperança: que el PP amb ell al capdavant torni a ser el partit més votat, que aquesta vegada la suma de PP+Ciutadans assoleixi majoria absoluta i que Rivera i els seus no puguin resistir la pressió perquè d'aquestes segones eleccions surti un govern. No és fàcil, però no és desassenyat. I sobretot, és un supòsit necessari: si no volen o no poden treure's de sobre Mariano, la seva opció es redueix a col·locar la fitxa sobre un número, tancar els ulls mentre gira la ruleta i esperar el miracle.

Pedro Sánchez té una data marcada a foc al seu calendari: el 14 d'abril. Aquell dia sabrà si algú competeix contra ell per la secretaria general del PSOE o és candidat únic (tret que abans es decideixi ajornar el congrés previst per al mes de maig, en el cas del qual ja no es tractaria d'elegir un secretari general sinó un candidat per a les eleccions). Per una o una altra via, si ningú no compareix contra ell, s'haurà assegurat com a mínim una segona oportunitat a les urnes; i amb el front orgànic neutralitzat, encara li quedarien gairebé dues setmanes per llançar-se a una negociació a tomba oberta, prescindint ja de totes les limitacions que al seu dia li va posar el comitè federal del seu partit. Però em temo que serà tard, llavors ja no hi haurà núvia per a aquest casament.

La prioritat de Pablo Iglesias ja no passa per un acord amb Pedro Sánchez (jo crec que mai no va passar)

La prioritat de Pablo Iglesias ja no passa per un acord amb Pedro Sánchez (jo crec que mai no va passar). Ara ha de fer urgentment tres coses: primera, que les seves confluències no es desfacin d'aquí a les eleccions. Segona, contenir un possible ressorgir d'IU. I tercera, tancar la fractura interna que ell mateix ha obert. Ja no pot quedar-se a mitjan camí: o consuma la purga, o negocia una treva. Tot això és ara molt més peremptori per a ell que continuar embolicant la troca d'un acord amb el PSOE que, a hores d'ara, ja seria més un desori que una solució. 

La seva esperança: que el 26 de juny es doni un resultat semblant al del 20D, però amb Podemos com a primer partit de l'esquerra: el somiat sorpasso a partir del qual el guió canvia per complet.

Quant a Ciudadanos, fins aquí ha jugat hàbilment les males cartes que li va donar el 20D, però a partir d'ara tot són perills. Sospira perquè aquestes eleccions li lliurin per fi el que les anteriors li semblaven prometre i finalment li van negar: el centre de l'escenari, la clau de la negociació. I hauria de témer justament el que Rajoy desitja: que després del 26J l'únic govern viable sigui PP-Ciutadans i Mariano el citi a la Moncloa per negociar. Ell sap –ho sabem tots– que la societat espanyola no tolerarà una broma més després d'aquestes eleccions.

No és acceptable que un país hagi de llençar nou mesos a les escombraries pel fet que la fragmentació del Parlament impedeixi un acord de govern

No sé si finalment s'obrirà el meló de la reforma de la Constitució. Però si es fa, una de les primeres coses que cal incloure-hi és el procediment d'elecció de president i formació de govern després d'unes eleccions generals. No és acceptable que un país hagi de llençar nou mesos a les escombraries pel fet que la fragmentació del Parlament impedeixi un acord de govern. Sobretot perquè d'aquells nou mesos d'interinitat (entre unes coses i d'altres no tindrem un govern operatiu fins al setembre), ens n'han sobrat sis. I també perquè aquesta experiència ens ha servit per comprovar que la perspectiva de repetir les eleccions es converteix en el principal obstacle per negociar seriosament un govern.

Quan acabi aquesta història i fem balanç de tot el que Espanya ha perdut i el que ha deixat de guanyar durant aquests eterns mesos de desgovern, ens adonarem que això no ha de tornar a succeir. I és que no només ens han robat anticipadament el mes d'abril: la incúria irresponsable dels dirigents ens ha tret tots els anteriors i tots els que, per desgràcia, encara tenim per davant fins a sortir d'aquest embús de merda.