L'adaptació d'Incerta Glòria m'ha fet pensar en un guió que Toni Babia em va enviar fa uns anys, quan tot just es començava a parlar de portar la novel·la de Joan Sales al cinema. Babia ja em va dir, en el correu que duia adjunt el text, que tremolava només de pensar "què farien amb el llibre de Sales". Recordo que, amb més fatalisme que esperança, em demanava si podia fer arribar la seva adaptació a Isona Passola, que llavors venia de recollir elogis eufòrics per Pa Negre.

Mentre mirava el film d'Agustí Villaronga no podia deixar de pensar en aquell guió i en el pobre Babia. "Ja veuràs -em va dir- com en comptes d'aprofitar-ho per explicar una epopeia, acabaran fent una pel·lícula sòrdida i estrafeta que no molesti els periodistes i els polítics". Ara es veu que Babia tenia més raó que un sant. El guió que em va enviar no només era molt millor que el lamentable drama rural que Villaronga s'ha empescat. També era més fidel a l'esperit original de l'obra. 

Quan va vendre els drets de la novel·la, l'editora Maria Bohigas va declarar que el seu avi era l'escriptor català del segle XX que l'havia fet riure més. Tot i que està escrita amb un fondíssim desconsol, Incerta Glòria és una novel·la que fa riure. Sales era un home derrotat, no només perquè havia perdut la Guerra, sinó també perquè la dictadura li va prendre l'esperança instintiva que tot individu necessita per saber fer respectar el seu món. Sales només podia ser un resistent, però en el llibre va embellir el desconsol d'un humor i una tendresa gairebé divina.

Incerta Glòria és una novel·la que enganya perquè demana al lector que es miri el misteri de la vida amb generositat, sense projectar-hi les seves pors i servituds. Per això en aquest país hi ha tanta gent que no hi arriba i l'acaba utilitzant per justificar les seves rendicions precipitades de manera graponera. Quan Francesc Canosa va fer el primer documental sobre l'escriptor, ja vaig lamentar que Sales servís per fer productes de nació ruralitzada i moribunda, amb aquelles músiques tètriques, aquella estètica barroca i el transcendentalisme morbós i ensopit de la gent que s'escolta quan parla.

Suposo que era de preveure que Villaronga tampoc no seria capaç d'atrapar la vibració de Sales. Malgrat que té moments bons, es tracta d'un cineasta traumatitzat per l'obscurantisme espanyol, d'aquests que gaudeix xipollejant com un porquiu en les misèries de la vida. Com que Franco se li va morir al llit, ha de dir que tots els homes són igual de miserables, que cap guerra no serveix per res i que la religió és per definició fosca i absurda. El problema és que l'únic objecte de l'art -amb tot el rotllo estètic que hi vulguis posar- és l'esperança: l'esperança que et posa en relació amb la transcendència i, per tant, amb les fonts del poder personal i col·lectiu.

Una història que no tingui llum, que no doni una sortida digne a la condició humana, és una estafa i una pedanteria. Pels motius que ja he explicat, la novel·la de Sales dóna al lector una sortida aparentment petita, tot i que molt gran, que és l'amor. Quina és la sortida que dóna la pel·lícula de Villaronga? És la mateixa sortida que Rajoy dóna als catalans, i la mateixa que donen alguns polítics del país amb la seva hipocresia: una salvació personal de cuc de terra. La pel·lícula connecta tan bé amb el victimisme dels darrers 40 anys que diries que Passola i Villaronga són furiosos pujolistes.

Pel que fa als aspectes tècnics, Incerta Glòria és un pastitx de diàlegs efectistes. Les frases del llibre estan posades amb calçador. Alguns actors es pensen que, si exageren el gest, donaran tensió dramàtica a l'escena. Els personatges són simplots o estan directament mal explicats. La diferència entre el Lluís del llibre i la el Lluís de la pel·lícula és la que hi ha entre un sopar a l'Isidre i una hamburguesa al Mac Donald's. Juli Soleràs quasi sembla un pallasso i no, com en el llibre, l'encarnació de la Catalunya traumatitzada i plena vida de primers del segle XX, tant empatxada de genialitat com orfe d'una tradició capaç de vertebrar-la en temps de guerra.

Sorprèn que una pel·lícula que intenta una adaptació tan lliure demani haver llegit abans la novel·la, per poder entendre què passa a la pantalla. Els personatges estan aïllats els uns dels altres, no es respira la comunió celestial del llibre. El guió de Babia aprofitava la coralitat de l'obra per viatjar en el temps i per explicar la transformació de Barcelona sota la dictadura. Igual que la novel·la, explorava la naturalesa inefable de la guerra i l'impacte que la derrota va tenir en la visió del món de les generacions que la van viure. També mirava d'aprofitar la multitud de personatges per teixir una saga com algunes superproduccions de Hollywood. 

Potser per motius biogràfics, Villaronga quasi es conforma a explicar-nos que, en els pobles de mala mort de l'Aragó, la vida és trista i bruta, sobretot si hi ha una guerra. Té gràcia que l'autor català que més esforços va fer per descriure el cataclisme de la Guerra Civil i de la dictadura de forma matisada hagi estat folkloritzat tan brutalment, en plena eufòria processista. Passola, que mai no ha dubtat a embolicar-se amb l'estelada per guanyar protagonisme, ha produït una pel·lícula que d'aquí mig segle serà ideal perquè alguns diguin que Sales era un altre escriptor pollós i turmentat, més espanyol que la morcilla

La bandera naturalment no és el problema. El que sap greu és que, en nom de la cultura i la sensibilitat, 70 anys després encara seguim enverinant de pedanteria i de ressentiment les reserves d'esperança i d'alegria del país. Si alguna cosa aprens en el llibre de Sales és perquè li han acabat fent una pel·lícula com aquesta. Al costat d'això, l'ascenció social de la Carlana, protagonista d'aquesta versió rural i feminista d'El Vaquilla, queda molt petita. La cançó final, cantada en aragonès, és una cirereta tremenda i bellíssima per rematar el terrible absurd, disfressat de drama humà, que és tota la pel·lícula.