El nom i el paper de Francisco Pérez de los Cobos Orihuel en la presidència del Tribunal Constitucional em recorda un acudit que Macià Alavedra va explicar a Rodrigo Rato durant les negociacions del Majèstic, el 1996.

En la primera reunió, Alavedra i Rato es van emplaçar a portar per escrit les condicions del pacte que havia d’assegurar la investidura del president Aznar. Quan va arribar el dia de la cita, l’aleshores conseller va portar les condicions de CiU resumides en un foli, escrites per punts. Rato, en canvi, es va presentar amb un totxo de 40 planes enquadernades amb tapes de plàstic i anelles d'espiral. 

En l’informe del PP hi havia una introducció a la història d’Espanya i als principis de l’economia de mercat, a més d’una anàlisi sobre el paper de l’Estat al món i, finalment, les línies d’actuació política i econòmica que se’n derivaven. L’aleshores prestigiós economista es va mirar el paper de CiU amb una barreja d’estranyesa i de menyspreu, i va deixar caure: “Esto va muy al grano”. 

Amb aquell sentit polític que el caracteritzava, Alavedra li va respondre amablement: “Ara xoques amb una diferència de mentalitat que ve de lluny”. I li va explicar un acudit una mica pintoresc que havia sentit del seu pare, periodista i secretari del president Francesc Macià.

Resulta que un català i un castellà es coneixen en un viatge a Madrid i comencen una bona relació. En separar-se a l’estació d’Atocha es donen les dades personals. El castellà li diu al català: “Jorge Humberto Espinosa de las Llanuras. Avenida Bretón de los Herreros, número 347, 1º 2ª. Ahí tiene usted un amigo para toda la vida, y quedo a su disposición”. El català li respon: “Pau Pi. Bruc, 7. Mani.”

No sé si Pérez de los Cobos riuria amb aquest acudit, com van fer Rato i Aznar, que després trucava a Pujol preguntant com anaven les negociacions del Pau Pi paper. I no només perquè Pérez de los Cobos és un senyor que tendeix a fer cara de solemnitat, com si es preparés perquè un escultor li fes un bust de virrei o de procurador romà. 

El president del TC deia en una entrevista, poc després de ser nomenat, que estima la cultura catalana com si fos seva, una mica en la línia del president Aznar, quan havia de fer-se perdonar “el Pujol enano habla castellano”. El 2006, però, va publicar un llibre d’aforismes titulat Parva memòria, que dóna entendre que el seu pas per les universitats dels països catalans no va ser del tot agradable.

No és només que Pérez de los Cobos no porti bé la qüestió de les diferències nacionals. A més, és un memoriüt sense capacitat intel·lectual per distingir l’ànima de les coses de la seva expressió política. Respecte de la insolidaritat, escriu, en el seu llibre d'aforismes: “Cuando un catalán está satisfecho lo expresa diciendo: 'A mi ya me va bien'". Respecte de l’avarícia, assegura: “El dinero es el bálsamo racionalizador de Cataluña”. Amb la mateixa incapacitat de veure-hi més enllà de la superfície, toca l’autonomisme: “No hay en Cataluña acto politico que se precie sin una o varias manifestaciones de onanismo”.

Sobre el nacionalisme –que és el papus dels constitucionalistes idiotitzats per Franco– assegura: “La única ideología capaz de seguir produciendo pesadillas es el nacionalismo”. Els anglesos tampoc no surten massa ben parats, i diu que han après a rentar-se dels gats, com si l'Espanya castellana fos el bressol de la higiene. Mallorca també rep: “El mallorquin ve en su propio interés una fatalidad, algo inevitable de lo que no se puede escapar". “I jo què hauria de fer?”

Nascut a Yecla el 1962, el pare de Pérez de los Cobos es va presentar per Fuerza Nueva en les eleccions de 1977. Ell mateix va estripar un exemplar de la Constitució un any després, davant dels seus companys de classe, a la sortida de l'escola. Alguns companys de l'institut recorden que va participar en la campanya contra la Constitució, malgrat no tenir edat legal per votar, i que guarnia alguns treballs amb frases de Blas Piñar. 

Tot i aquesta fúria falangista juvenil, o precisament a causa seva, l'actual president del TC va estudiar Dret a la Universitat de València. Després de treure’s la llicenciatura amb premi extraordinari i de fer-hi el doctorat, va passar per la Universitat de Bologna, on va escriure una segona tesi. El 1994 va aconseguir la Càtedra de Dret del Treball a la Universitat de les Illes Balears, i el 1997 la mateixa Càtedra a la Universitat Autònoma de Barcelona.

El currículum del president del TC presenta una activitat frenètica i fa la sensació d'estar pensat amb l'objectiu de desembarcar a Madrid i recuperar part del poder que el seu pare havia vist evaporar-se. Professor visitant a les universitats de Milà i de Mèxic, i col·laborador en centenars de publicacions i projectes de recerca, durant la seva estada a Barcelona va topar fort amb Salvador del Rey, un soci del bufet Cuatrecasas que és considerat un dels millors advocats laboralistes del món.

L’enemistat entre tots dos va començar per la disputa de la càtedra i va passar al camp polític. Mentre que Pérez de los Cobos col·laborava amb el PP des de 1992 i era el seu laboralista de referència, Del Rey tenia relació amb Jordi Pujol i el model empresarial dels seus governs. Quan encara era a la UAB, Pérez de los Cobos va fer campanya contra el nou Estatut, vinculant el projecte d'autogovern amb el “menyspreu vers Espanya” que, segons ell, atia l’escola del nostre país ("y creo saber de lo que hablo...").

El 2007, Pérez de los Cobos va aconseguir la càtedra de la Complutense de Madrid i el 2010 va ser nomenat magistrat del TC, apadrinat per Celia Villalobos, que és la dona de Pedro Arriola, l'estrateg polític de Rajoy. Durant la comissió de nomenaments es va presentar com un “modest professor universitari”. Temps després, El País va revelar que era militant del PP i soci d’una empresa d’assessoria, juntament amb un altre càrrec polític de l'actual govern d'Espanya.

De los Cobos és president del TC des de març del 2013. Uns mesos abans es va afegir al sector progressista del ple per declarar constitucional la reforma del Codi Civil del 2005, que legalitzava el matrimoni gai. El gest va ajudar-lo a presentar-se com un pont entre els jutges conservadors i liberals. Sota el seu mandat el TC ha continuat escampant una idea de la justícia prima, contaminada del racionalisme de cartró pedra que està podrint l’economia i la cultura occidental.

Tot i que nombroses veus han dubtat de la independència de criteri de Pérez de los Cobos, el seu problema respecte a Catalunya va molt més enllà dels prejudicis. Isaiah Berlin ja va explicar que la principal font de conflicte en la cultura occidental és la tendència dels polítics i intel·lectuals a oblidar que els valors poden ser bons i a la vegada incompatibles entre ells. Amayrta Sen ho explica en el seu llibre The idea of Justice, mirant de reconnectar el racionalisme institucional amb la psicologia bàsica.

Suposa que tres nens -ens diu- es discuteixen per una flauta. L’Anna reclama la flauta perquè és l’única que sap tocar-la. El Joan també la reclama perquè diu que és l’únic dels tres que no té cap joguina a casa. I finalment hi ha la Greta, que assegura que s’ha passat mesos treballant una canya de bambú per fabricar-la. Qui se l’ha de quedar?

Un catòlic que cregués en la santíssima trinitat diria que la flauta és de tots tres. Però Sen utilitza el cas per explicar que si els Estats pinten la justícia com una cosa universal i objectiva, és per dissimular que la legalitat té un centre i una perifèria, i que afavoreix els objectius concrets d’unes elits i uns territoris per damunt dels altres.

La figura de Pérez de los Cobos Orihuel en el TC, i el paper de mur que fa contra les aspiracions polítiques de Catalunya, s'ha de veure des d'aquesta perspectiva. Si Espanya acostuma a igualar per baix, si la igualtat col·lectiva passa sempre per davant de la llibertat individual, per què deu ser? Des del temps d'Aznar, els sacralitzadors de la Constitució insisteixen que el nacionalisme i el liberalisme són incompatibles.