L’aprovació, amb el sí crític (Carod-Rovira™) de la CUP, d’uns nous pressupostos que gestionen, com de consuetud, una part tremendament irrisòria dels impostos que genera l’esforç i la pencada dels catalans ha estat el típic vodevil tan propi de l’autonomisme, aquell marc polític pujolista en què molts ens vàrem criar i que consisteix bàsicament a marejar la perdiu consensuant i potser aprovant lleis per dissimular la misèria de fons que perverteix un sistema intervingut des del poder central. Subsumint la celebració del referèndum als comptes de la Generalitat, Convergència i Esquerra han aconseguit desviar l’atenció durant uns mesos (ajudats també durant un temps per un Rajoy en funcions) i així evitar parlar de la convocatòria de la votació i afrontar una campanya pel sí per la qual només uns quants éssers estrafolaris de la tribu hem gosat moure el cul.  

Resulta curiós com el dia abans d’allò que per a molts serà l’aplanament polític del camí cap al referèndum, l’independentisme exigís en bloc la dimissió de l’únic polític juntista que, de moment, ha parlat obertament dels plans del Govern per tal d’implantar la independència de forma efectiva. Santi Vidal ha pogut ser un bocamoll i tan temerari com es vulgui, però les esbravades de l’antic jutge formen part de tot allò que Puigdemont i Junqueras ens haurien d’explicar ben aviat si és que el referèndum de la propera tardor no és un farol o l’enèsima eina per tal de pressionar l’Estat. L’estratègia de silenciar la ruta per no donar pistes a l’enemic (aquella famosa astúcia que Mas es posava tan sovint a la boca) ja no colarà per gaire temps: primer, perquè els espanyols no són del tot imbècils i ja la intueixen i, segon, perquè els catalans mereixen polítics i no pas aprenents de saltimbanqui.

Santi Vidal ha pogut ser un bocamoll i tan temerari com es vulgui, però les esbravades formen part de tot allò que Puigdemont i Junqueras ens haurien d’explicar ben aviat 

Amb l’aprovació dels pressupostos, a Junts pel Sí se li han acabat les excuses que s’havia auto-imposat per no tirar pel dret amb el referèndum vinculant. De fet, tot i el sí de la CUP no estem en un canvi de rasant excessivament diferent del de la setmana passada, perquè a hores d’ara tothom sap que els principals impediments per votar no vénen de cap marc legal autonòmic, sinó de la voluntat real dels nostres líders. Experiments fallits com els de la cimera del passat 23-D per intentar seduir la hiper-alcaldessa de Barcelona, que han acabat amb un estol d’exsociates demanant un referèndum pactat per enèsima, haurien de fer reflexionar els nostres setanta-dos diputats, que només tindran credibilitat real si es deixen de jugar partits de solters i casats per començar a tractar els ciutadans com adults responsables i explicar-los el seu full de ruta i el risc que assumeixen.

Som on érem, però s’acaben les excuses. Si tanta nosa fan els bocamolls com Vidal, que parlin els líders. Esperarem.

Bernat Dedéu
Camins de serp Folkloritzar la desobediència Bernat Dedéu
Bernat Dedéu
Camins de serp Algú vol ser president? Bernat Dedéu