L’1 de setembre, cap a la una de la matinada, un desgraciat va immobilitzar la regidora barcelonina de la CUP Maria Rovira als carrers de Gràcia per grapejar-li el cony i la nostra Il·lustríssima Senyora ha fet santament contant-ho en un text que barreja molt bé la còlera comprensible de l’agredit amb la prosa cartesiana de l’escola Aula. Cal afegir ben poca cosa a les reivindicacions de la regidora cupaire sobre el dret a caminar tranquil·la pel carrer (es tinguin els genitals que es tinguin) i comparteixo la crítica de Rovira als Mossos per no haver-la tractat amb la suficient empatia després d’un xoc emocional corprenedor, així com a la necessitat que l’Ajuntament dediqui més recursos a educar i prevenir contra allò que el llenguatge cristià de la CUP, que unifica el cos de tota dona agredida en una sola eucaristia, defineix amb poc rigor i pinzell gruixut com a “terrorisme masclista”.
La seguretat al carrer implica la sensibilització en el respecte mutu, però dissortadament també té alguna cosa a veure amb el monopoli de la violència per part de les forces de l’ordre. Quan Rovira acaba el seu relat afirmant que pensa “reprendre les classes d’arts marcials” que havia practicat fa anys en comptes de dur l’esprai que li ofereix la policia o, feta la denúncia, quan ella s’alarma i tanca la porta de casa davant l’aparició d’un mosso descrit com un “home molt alt, corpulent, uniformat i amb totes les armes”, no només parla la ciutadana agredida sinó també la política que s’entesta a posar en dubte la coerció policial com una forma d’evitar el dolor. Un cos de policia competent també és, precisament, la millor forma d’evitar que tots els ciutadans haguem de tornar a posar-nos el cinturó de karate si volem tornar a casa sense gaires espants.
Jo vull un carrer on tothom es respecti, però també curull de mossos, Maria, mossos sensibles i musculats que puguin córrer cent metres en quinze segons si senten una noia que crida
Jo vull un carrer on tothom es respecti, però també curull de mossos, Maria, mossos sensibles i musculats que puguin córrer cent metres en quinze segons si senten una noia que crida, mossos que tinguin un braç com el d’Hèrcules per si han d’obligar a immobilitzar un estaquirot de dos metres que magreja una joveneta indefensa. Vull Mossos a Gràcia i a Pedralbes, perquè la seva presència és la meva tranquil·litat. No comparteixo la defensa sacrosanta de la nostra policia i m’esgarrifa la gent que fa un mal favor al nostre cos de seguretat perdonant-li qualsevol error. Però la frivolitat cupaire en el tractament de tota coerció armada dels Mossos com una agressió als febles, ja sigui en el cas dels aldarulls a Gràcia o dels desnonaments, tampoc no ajuda a generar empatia. Jo no temo la nit, però encara la temo menys si és uniformada d’agents.
Quan la civilització esgota els arguments, demana l’ajuda de la força. Cap agressió és tolerable i això és l’important. Però feta la prevenció, cal saber que els Mossos també faran nostra la nit, Maria.