Un dels errors més remots i persistents en l’independentisme ha estat pressuposar que la majoria de polítics i buròcrates espanyols són imbècils o mals estrategs. Lluny d’acarnissar-se amb els febles sàdicament o d’actuar a la babalà, exigint la petició d’inhabilitació per Mas, Ortega i Rigau, el poder madrileny ens ha fet el gran favor d’explicar-nos que viu força còmode lluitant contra un independentisme que es limita a omplir carrers i plorar un dia a l’any. Mentre, amb el mateix tret, adverteix els funcionaris estatals de Catalunya sobre què els espera si ajuden als preparatius d’un referèndum d’autodeterminació. La situació és bastant curiosa, perquè –al capdavall– Mas serà processat per ordir una consulta que va tramar al mil·límetre amb tal de sotmetre’s a la llei espanyola i de no trencar cap plat. L’home sensat, finalment, cau víctima del voler quedar bé amb tothom. 

Malgrat que puguem considerar injusta o moralment repulsiva la decisió dels jutges espanyols (això, per molt que indigni els moralistes de la tribu, és del tot irrellevant), seria oportú que l’aprofitéssim per veure com el martirologi dels nostres polítics no ha servit ni per allò que els cursis anomenen eixamplar la base de l’independentisme ni per avançar en el full de ruta. Contràriament, haver jugat la carta d’una independència endreçada i legal només ha provocat l’augment de la demagògia de colauistes i d’altres fanàtics del pacte. Als hereus comuns del PSC i als podemites, el martirologi de Mas, Ortega i Rigau només els suscitarà una llagrimeta de compassió falsa per, acte seguit, continuar recordant que l’expresident és un retallador i que Rigau volia acabar amb l’escola pública. En el món dels sentiments, els més demagogs sempre guanyen la partida.

Amb el martirologi no n’hi ha prou i espero que tot l’exercici d’ambigüitat que va provocar el 9-N i el 27-S serveixi al president Puigdemont per no instal·lar-se en la comoditat metafísica del ploricó, imposar ben aviat el referèndum i complir la promesa de finalitzar la seva pròpia presidència amb la secessió. Espanya suspendrà Mas, Ortega i Rigau perquè els manobres de la capital saben perfectament que això no afectarà en res la consecució del full de ruta. Hi haurà més ira independentista, en efecte, però la ràbia sense vehicle sempre acaba esdevenint nostàlgia. Només faltaria que no sentíssim empatia per tres polítics que seran processats per allò que nosaltres concebem com un bé comú, l’exercici del vot! Però pensar-se que amb això n’hi ha prou és continuar en la visió de l’adolescent que creu modificar la realitat amb la seva vida sentimental.

Si la pressió del poder central per fer fora Pedro Sánchez us ha semblat desmesurada, espereu el dia que Puigdemont convoqui la votació i parli de sancions als funcionaris que no col·laborin en el referèndum o sobre el control del territori per part de les forces d’ordre quan es declari la República: fins ara no heu vist res, només la punteta. Des de fa 500 anys, els catalans hem estat tan rucs com per pensar que els espanyols eren imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, es tracta de deixar de ser rucs i, a poder ser, deixar de prendre els espanyols per imbècils.