Durant més de deu anys, d’ençà de la castració de l’Estatut del 2006, el procés d'independència ha anat tirant en preguntes de cafè i de sobretaula. Estiguérem més d'un lustre sobrevivint tenaçment amb el clàssic “Com ho veus?”. Temps després, amb la irrupció de l’1-O i la resistència heroica dels anònims que ens van salvar les urnes, la gent se t'acostava preguntant-te, simplement, “Com estàs?”. Proclamada la República Catalana, i no serà el darrer interrogant que neixi espontàniament d'aquesta època tèrbola i feliç, els transeünts catalans van pel carrer preguntant-se tossudament “I ara què?”. En aquest país nostre, ja ho sabeu, patim una sobredosi d'estrategs, i en aquest present d’hipernotícies naixeran solucions màgiques a cada hora i rebreu whatsapps quilomètrics amb abracadabres plens d'enginy. Com ha passat fins ara, totes les idees seran víctimes de la provisionalitat.

Però alguna cosa us haig d'escriure, que hi va el sou. I començo per un fet inqüestionable que la velocitat no pot fer oblidar: tant el president com els diputats pel ‘sí’ han demostrat una grandíssima valentia complint la seva pròpia llei (encara que tard) i declarant efectiva la República. Podem retreure tant com vulguem que Puigdemont coquetegés amb eleccions a canvi d'una retirada del 155; i fins i tot podem entendre la por dels nostres diputats davant penes de presó de les quals és molt fàcil fer-ne tertúlies de bar, però que afecten particulars ben determinats, no a nosaltres. Podem fer tota la megacrítica que calgui a les darreres hores de procés, però en política compta la recta final i els nostres líders han respost. Al seu torn, Puigdemont va fer molt bé donant ahir la cara per reclamar que continua essent el president legítim i real de tots els catalans.

I aquesta és la primera idea, si ho voleu tan esfumada com la brisa d'octubre: abans de qualsevol estratègia electoral per salvar o modificar els comicis que ha convocat Rajoy, resistir i defensar els nostres càrrecs electes esdevindrà valor fonamental. Com ja he escrit manta vegada, el 155 és un espantall que té tantes dificultats d'aplicació com impediments va tenir la policia per travessar els murs humans de carn l’1-O. Cal que a partir de dilluns els alts càrrecs i treballadors de la Generalitat, començant pels seus caps visibles, continuïn pencant amb la màxima normalitat. No hi ha cos policial ni Soraya de torn que pugui aniquilar l'activitat d'un país durant dos mesos. Sovint, la millor forma de conducta és apostar per la persistència: que el Govern treballi i, si la policia li nega l'entrada a les conselleries, que ho faci des d'un espai ciutadà que s'ordeixi per a la ocasió. Resistir, al preu que sigui.

Paral·lelament, hi ha poc temps per pensar l'estratègia que ens ha de dur a gestionar la ingerència de Rajoy amb la seva imposició electoral del 21-D. El debat ja es troba en el si dels diputats republicans (perquè ara ho són ja quasi tots): o el Govern convoca unes eleccions constituents seguint fil per randa la llei de transitorietat, la qual cosa hauria d'implicar un boicot a les eleccions usurpades de desembre, o planteja la possibilitat de presentar-s'hi amb una fórmula creativa que superi el marc polític de Junts pel Sí. Si el Govern té poca força per ordir uns comicis, pren cos la possibilitat de formar una llista unitària i cívica pel 21-D, una llista que si fos certa jo anomenaria “Moviment u d'octubre” i que hauria d'estar formada per ciutadans independents favorables al procés constituent. L'opció que li donarà més força, evidentment, és fer cas a les pròpies promeses.

“I ara què?”. Doncs, com sempre: resistència i creativitat. Continuem.