A la web del Col·legi de Periodistes apareix el testimoni d’un col·lega que denuncia que “als mexicans no els importa que matin periodistes”. Porto tres dies regirant la web i no he vist en canvi cap anunci de cap acció del Col·legi en relació a l’agressió feixista que va patir el periodista català Jordi Borràs per part d’un policia espanyol que, al crit de “Viva Espanya i viva Franco”, li va fer ferides a la cara i li va trencar el nas. Parafrasejant el testimoni del col·lega mexicà, sembla com si al Col·legi de Periodistes "no l’importa que els feixistes agredeixin periodistes”. O l’importa poc perquè, potser en un atac de vergonya, van publicar una piulada per demanar “respecte a la feina dels professionals”. Això del policia és una falta de respecte?

Jordi Borràs és un periodista polifacètic, rigorós i valent que armat d’una càmera i un portàtil, ha posat en evidència les actuacions de l’extrema dreta, la impunitat amb la qual les porten a terme i la utilització de grups ultres per organitzacions que es reivindiquen demòcrates com Ciutadans o Societat Civil. És per això que els grups feixistes i els seus patrocinadors han decretat la seva persecució. Som molts els que ens dediquem al periodisme en diversos fronts, però Borràs és únic. Ha triat l’especialitat més difícil i més mal pagada, però sobretot, la més arriscada i la més necessària. Si no fos per ell, de molts dels abusos i els atropellaments de drets, a més d’impunes, ni tan sols ens n'hauríem assabentat. De gent com ell depèn la llibertat i la democràcia perquè només la llibertat ens farà lliures.

Cal fer constància d’això ara que el Col·legi de Periodistes adopta una posició coherent amb la mandra que va demostrar per denunciar fets similars en el moment àlgid del procés i quan la Junta Electoral va imposar criteris informatius als mitjans públics durant la darrera campanya del 21-D. Segurament, l’actitud del Col·legi està influïda per l’autocensura quan no el col·laboracionisme que han vingut practicant els principals mitjans impresos respecte els casos flagrants de repressió antidemocràtica. El cas de l’agressió a Jordi Borràs és paradigmàtic. Les edicions de paper dels principals diaris pràcticament han silenciat els fets o l’han relegat a informacions breus, com si es tractés d’un fet irrellevant. És significatiu que tots aquells col·legues que van fer córrer rius de tinta escandalitzats per interpretacions reglamentistes discutibles al Parlament que van qualificar com a “cop d’Estat”, callen i atorguen davant de fets tan greus com l’agressió a Jordi Borràs (o l’empresonament dels Jordis). I això que els comentaris a les xarxes sobre l’agressió a Jordi Borràs va ser trending tòpic, perquè el policia agressor ni tan sols ha estat separat cautelarment del servei. La fiscalia no s’ha donat per assabentada dels fets. La Policia diu que ha obert un expedient, que és com xutar la pilota ben lluny. És segur que la delegada del govern, Tere Cunillera, rebutja el feixisme i la violència, però no és tan segur que tingui prou autoritat com per identificar l’agressor i depurar responsabilitats, que és el que pertocaria.

Tot plegat ens porta a reflexionar novament sobre el paper i sobre el futur dels mitjans impresos, i sobretot sobre la seva responsabilitat democràtica. Quan es va produir l’auge de les fake news i les mentides de Donald Trump, The Washington Post va incorporar a la seva capçalera la frase següent: “Democracy dies in darkness” (La democràcia mor en la foscor). És difícil que algun dels principals mitjans impresos espanyols pugui prendre una iniciativa similar. Seria el súmmum del cinisme. Fa una setmana, la divulgació de les converses de l’examant del rei Joan Carles va provocar un escàndol. Els mitjans de paper o no van dir res o van buscar la manera de defensar la monarquia, no pas argumentant que no fos corrupte sinó acusant de xantatgista el suposat filtrador de les converses.

El desprestigi de la premsa espanyola ha tingut ressò internacional. The New York Times ho va denunciar ja fa uns anys amb un reportatge on s’afirmava que “la poderosa combinació de pressions governamentals i financeres ha minat la capacitat dels diaris per cobrir una gran varietat de conflictes d'interès, just quan es multipliquen els escàndols financers i polítics”. Miguel Àngel Aguilar va fer de testimoni. “La situació ha arribat a nivells de censura", va dir, i el van acomiadar d’El País.  I ara fa uns mesos, un escriptor suís, que firma amb el pseudònim Gabriel Laflèche, va publicar un escrit satíric en francès titulat “La premsa espanyola: oda al paper higiènic” en el qual protestava enèrgicament perquè li semblava “inacceptable que tants diaris espanyols intentin substituir-te al vàter”.