Què és una Societat Anònima? La cara invisible de la burgesia. És clar que aquesta no és una definició ortodoxa d'una societat mercantil en la qual el capital és dividit en accions i integrat per les aportacions dels socis, però és la versió popular per designar la gent rica i, per tant, el poder, ja que els socis d'una S.A. no responen mai personalment dels deutes socials i es beneficien de tota mena de martingales legals. A la universitat no m'ho van explicar d'aquesta manera, però gairebé. Antoni Jutglar i Bernaus (1933 – 2007) era un historiador força atípic. Vaig tenir-lo de professor d’Història del Pensament Social Modern i Contemporani a la Universitat de Barcelona a finals dels anys setanta, quan ja l'assistia a classe un jove Bernat Muniesa (1942), qui li va prendre el relleu mentre la salut se li apagava a poc a poc. Jutglar havia après la importància de la sociologia històrica al mític Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB).

Jutglar era un cristià revolucionari d’aquells que sovintegen a l’esquerra catalana, fou un lector i un divulgador de personalitats catòliques progressistes, com ara Mounier, Lacroix, Perroux o Bernanos, però també va dedicar el temps a propagar-ne d’altres, com ara Morazé, Foucault i Camus, de tendència més aviat llibertària. Tot i que el seu llegat historiogràfic més important és la biografia de Francesc Pi i Margall (1824 – 1901). Jutglar, però, també es va dedicar a estudiar la burgesia catalana. L’any 1966 va publicar, en català, a l’editorial Norfeu, el llibre Els burgesos catalans, que el 1972 va ampliar amb un pròleg i un epíleg i va modificar-ne el títol. Va passar a titular-se Història crítica de la burgesia catalana, publicada, primer en català per l’editorial Dopesa, i després en castellà, ja l’any 1984, i ampliada de nou, per l’editorial Anthropos, de la qual n'era impulsor. 

El llibre de Vinton és un anar i venir de famílies que han influït —i influeixen— en el món dels diners. El pitjor d’aquest llibre és que no té cap pretensió analítica

A més de Jutglar, només s'havien dedicat a la burgesia catalana Jaume Vicens Vives (1910 – 1960) a Industrials i polítics del segle XIX (1958) —un llibre que, amb la col·laboració de Montserrat Llorens, havia d'integrar el que havia estat publicat abans amb un títol més anodí, Els catalans en el segle XIX— i, des d’una perspectiva econòmica, Jordi Nadal i Oller (1929), un altre deixeble de Vicens Vives, que és membre d'una nissaga burgesa gironina de pes, a la qual pertanyen, primer de tot, el seu fill Miquel Nadal i Segalà, el segon de Josep Piqué quan era ministre d'Exteriors del PP i des del 2002 soci del bufet Roca i Junyent, i els germans Nadal i Farreras, el periodista i escriptor Rafael, i el polític i historiador Joaquim, que a la vegada són cunyats de Jaume Sobrequés, que també és historiador i director del Centre d’Història Contemporània de la Generalitat de Catalunya.

L’any 1977, Àngels Solà, professora d’història contemporània a la UB, va presentar la tesi sobre L’elit barcelonina a mitjan segle XIX. Si bé totes les poblacions mercantils i manufactureres catalanes tenien la seva pròpia burgesia, la més poderosa era la que vivia a Barcelona, encara que moltes de les famílies burgeses del cap i casal havien nascut en una d’aquestes altres poblacions catalanes: els Safont, a Vic; els Xifré, a Mataró; els Batlló, a Olot; els Godó, a Igualada, etc. Després arribarien el munt de llibres de Francesc Cabana, documentats, però amb esperit divulgador, dedicats a la qüestió, i l’estudi de Gary W. McDonogh, Las buenas familias de Barcelona (Ed. Omega), sobre els valors, les creences i les formes de vida de l’elit barcelonina a partir de l’impacte del Gran Teatre del Liceu sobre la ciutat. Aquella elit, sovint violenta quan es tractava de defensar els interessos de classe, va ser retratada molt bé en la vessant literària per Eduardo Mendoza a La verdad sobre el caso Savolta (1975) i a la Ciudad de los prodigios (1986), dues novel·les centrades en l’època del pistolerisme, i per Josep Maria de Sagarra a Vida privada (1932), la gran novel·la sobre la decadència del món burgès català.

No pretenc fer-los una relació del que s’ha publicat sobre les burgesies, ja que quan parlem de la burgesia catalana caldria fer-ho en plural, perquè n’hi ha encara ara més d’una, segons si viuen a Barcelona o en el rerepaís. El que és evident és que no hi ha una història global de les grans famílies catalanes, de les 200 ó 300 ó 500, no ho sé, que han tingut a les mans el poder econòmic —i sovint polític—, malgrat la conflictivitat del nostre món contemporani, tenyit per les guerres i les dictadures. La història social d’aquesta burgesia encara s’ha d’escriure, de la mateixa manera que tampoc disposem d’una història completa —total, per dir-ho de la manera historiogràfica que va plantejar-ho Pierre Vilar— de la classe obrera catalana.

Disposem d’alguns llibres sobre el moviment obrer o sobre les organitzacions patronals, però pràcticament no sabem res de la formació de les classes obrera i burgesa. I tanmateix, de tant en tant apareixen nous llibres que d’una manera o d’una altra van omplint aquest buit. Ara mateix se n’han publicat dos. El primer, que encara no he llegit, és el que ha escrit Andreu Farràs dedicat a Els Güell. La història d’una de les famílies més influents a Catalunya els últims dos segles (Edicions 62). Farràs repassa cinc generacions a través de cinc membres de la nissaga: Joan Güell Ferrer (1800 – 1872), el patriarca i l’indià; Eusebi Güell Bacigalupi (1846 – 1918), el mecenes de Gaudí; Joan Antoni Güell López (1874 – 1958), l’amic d’Alfons XIII i de Primo de Rivera; Juan Claudio Güell Churruca (1905 – 1958), que va organitzar la primera reunió entre Franco i Joan de Borbó; i Carlos Güell de Sentmenat (1930 – 2012), empresari i fundador del Cercle d’Economia.

Però quina relació hi ha entre el Tío Alberto, una besneta del qual va rodar-ne un documental, i les famílies dels expresidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall?

Segons Farràs, des de la mort de Carlos Güell, la família ha deixat de tenir la influència que tenia malgrat preservar un gran patrimoni. Aquesta circumstància enllaça amb el segon llibre que acaba de sortir, que sí que he llegit, La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya (Ed. del Periscopi), de l’enigmàtic Roger Vinton, un nom fals que amaga, diuen, un yuppie que s’ha afartat de l’ambient en el qual s’ha mogut durant anys. En aquest altre llibre, els Güell hi surten esmentats un munt de vegades, tant si es parla de la cimentera Asland, creada per Güell Bacigalupi, com si es parla del Grupo Godó de Comunicación, al consell d’administració del qual hi ha José Joaquín Güell y de Ampuero, rebesnet del mecenes de Gaudí, però que es veu que és un dels pesos pesants de la banca d’inversió espanyola. Els Güell ara manen de sotamà.

El llibre de Vinton és un anar i venir de famílies que han influït —i influeixen— en el món dels diners. El pitjor d’aquest llibre és que no té cap pretensió analítica, perquè el devessall de noms de bones famílies que es perpetuen en el temps no va acompanyat de cap anàlisi històrica o fins i tot sociològica del que han representat en la construcció i perpetuació del poder. El llibre és, en aquest sentit, d’un positivisme extrem. Potser és per això que l’autor s’oblida que el poder no es basa tan sols en els diners. La dominació, com va explicar molt bé Michael Foucault, fins i tot la dominació positiva, és alguna cosa més que pertànyer a un munt de consells d’administració.

Això ho saben famílies com la de Xavier Ribó i Rius (1903 – 2000) , l’exsecretari de Francesc Cambó i corredor de borsa, professió que ja havia exercit el seu pare, que també fou president del Ferrocarril de Mollet del Vallès a Caldes de Montbuí, el calderí. Els fills, Ignacio, Rafael i Xavier Ribó i Massó, són de tot, des de propietaris de restaurants i locals d’oci nocturn per a burgesos —El Mató de Pedralbes, La Vaqueria, Up & Down, Ribelino’s, Bocaccio, etc.—, i fans d’Ada Colau —com l'Ignacio, l'empresari de la gauche divine al costat d'Oriol Regàs—, fins a Síndic de Greuges de Catalunya com en Rafael, l’exsecretari general del PSUC i professor a la Universitat de Barcelona, passant pel germà relacionat amb Banca Catalana a través del Banco Industrial del Mediterráneo (BIM), en Xavier, que està casat amb Rosa Garicano, una de les persones presumptament implicades amb l’estafa del Palau de la Música. Ella és filla, a més, de qui fou governador civil de Barcelona de 1966 a 1969 i ministre de Governació amb Franco, Tomás Garicano Goñi (1910 – 1988). Amb aquesta boda, els Ribó entroncaven amb el més granat del règim franquista. Van ser presents a la cerimònia prohoms del moment com el ministre comissari del Pla de Desenvolupament, Laureano López Rodó (1920 – 2000); el governador militar de Barcelona, Luis Alfonso de Baviera y Borbón (1906 – 1983); el sotssecretari de Governació, Santiago de Cruïlles (o Cruylles, que és com ell ho escrivia) de Peratallada y Bosch (1919 – 1999); el delegat nacional d'Educació i Esports, Juan Antonio Samaranch (1920 – 2010); el capità general de Catalunya, Alfonso Pérez Viñeta (1905 – 1978); l'alcalde José María de Porcioles (1904 – 1993) i, és clar, suposo que també devia ser-hi Luis Garicano, nebot net del Ministre franquista, i que avui exerceix de ment pensant em matèria econòmica de Ciudadanos, el partit anticatalanista per excel·lència.

¿Quina relació tenia l’ínclit Xavier Vidal-Folch amb Juan Vilá Reyes (1925 – 2007), l’antic president del RCD Espanyol que va ser condemnat a 223 anys de presó per l’estafa més sonada del franquisme, el cas MATESA?

Aquest és només un exemple de fins on podia haver estirat l’argument Roger Vinton. És clar que és molt fàcil demanar a un autor que faci el que potser no s’ha proposat. Però el retrat del poder hauria estat més complet portant el relat cap al món d’avui i obrint el focus. Els poso dos exemples més, per acabar. 

L’any 2005, el fons de capital de risc Apax va pagar uns 900 milions per adquirir Panrico. Més de 300 milions van anar a parar a les butxaques de la família Costafreda, fundadora de la companyia que explota la comercialització dels dònuts i els bollycao, dos pastissets industrials que han marcat diverses generacions. Una dècada després, Andreu i Joan Lluís Costafreda van mantenir una croada judicial contra el seu germà Albert, llavors president de la panificadora, pel control d’Universal de Panadería y Bollería (UPB), que es la empresa de la qual depenien els fons obtinguts per la venda de Panrico. Finalment, enguany el Tribunal Suprem ha fallat a favor d’Albert Costrafreda. 

L’única vegada que Vinton esmenta un Costafreda és a la pàgina 44, quan explica que el germà gran, Albert, va invertir, per mediació de Genís Marfà, en el seu moment l’advocat de l’Estat més jove d’Espanya i membre dels Marfà del tèxtil, en la immobiliària Aisa. La inversió va ser un desastre. Però els Costafreda són una família resilient, que fins i tot havia aconseguit controlar Artiach, que va comprar a Kraft el 2008 per 58 milions d’euros i que tanmateix va comportar la firma d’un crèdit de 60 milions d’euros. La següent generació dels Costafreda, els germans Irina i Albert Costafreda Gimeno, es van convertir en propietaris de Sandwich & Friends en adquirir-la a Franxa Tomàs, el cofundador que encara mantenia una participació en la cadena després de la sortida del seu soci, Kike Gomà. El negoci va acabar malament malament, com també va acabar malament l’associació d'Albert Costafreda Gimeno amb Bruno Figueras quan van invertir, el 2015, en parcs eòlics mitjançant Siroco Capital, una societat en la qual també participava l’antic accionista de Caprabo Silvio Elías Marimón.

Bruno Figueras, con explica Vinton, és fill de Josep M. Figueras Bassols (1928 – 19994), el fundador d’Habitat, una immobiliària que va acabar en la ruïna, de qui no esmenta, però, les vel·leïtats culturalistes, ja que va acabar atresorant, a instàncies de l’historiador Josep Termes, una de les millors col·leccions de cartells de la Guerra Civil, avui integrada en el fons del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la Universitat de Barcelona. Aquesta faceta del Figueras pare hauria complementat molt millor el retrat que Vinton fa d’aquest home com a mecenes de l’equip de futbol americà Barcelona Dragons. La col·lecció ha perdurat més que l’aventura de l’esport.

El cas que m’agrada més, perquè és força significatiu i reforça la tesi de Vinton segons la qual el poder a Catalunya respon més a un dibuix de teranyina que no pas a la metàfora de la casta o de la trama, tan del gust dels nous populistes, és el d’Alberto Puig Palau (1908 – 1986), el Tío Alberto de la famosa cançó de Joan Manuel Serrat. Vinton explica molt bé i amb detall la relació de Puig Palau amb el món de les curses automobilístiques i estableix el vincle que hi ha entre ell i els dos cosins pilots, un de motos i l’altre de cotxes, Alberto Puig de la Rosa i Pedro Martínez de la Rosa. N’és l’avi i l’oncle avi, respectivament. Però quina relació hi ha entre el Tío Alberto, una besneta del qual va rodar-ne un documental, i les famílies dels expresidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall?

Va ser aquesta reneta, Elena de Arana Iñiesta, qui em va donar la pista. Alberto Puig Palau es va casar amb Margarita Gabarró Carles (1911 – 2001) i un dels fills que van tenir és Margarita Puig Gabarró. Aquesta filla, encara viva, es va casar amb José de Arana Sagnier (1926 – 2015), emparentat amb el famós arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858 – 1931) i fundador de la financera Montjuic E.F., S.A. Van tenir cinc fills, un dels quals, Alberto, és el pare d’Elena, i una de les filles, Clemen de Arana Puig, es va casar amb Jordi Vidal i Maragall. Aquesta és la relació amb els dos expresidents. Jordi és nebot segon del president Maragall i germà d’Anna Vidal i Maragall, la dona d’Oriol Pujol i Ferrusola. La relació es podria acabar aquí, però resulta que Josep Pujol i Ferrusola, un altre dels fills de l’expresident, està casat amb Laura Vilà i Sagnier, la qual entronca, per una banda, amb la família propietària de la indústria tèxtil SAFA, i per l’altra, amb una de les branques de la influent saga dels Sagnier, que lliga amb els De Arana. La teranyina té molts nòduls encara per explorar, oi?

El llibre de Vinton obre moltes portes que encara estan per obrir. ¿Quina relació tenia l’ínclit Xavier Vidal-Folch amb Juan Vilá Reyes (1925 – 2007), l’antic president del RCD Espanyol que va ser condemnat a 223 anys de presó per l’estafa més sonada del franquisme, el cas MATESA? Vinton té molt de camp per córrer si vol desvelar-los l’enigma.