Els carrers de Barcelona bullen. Des que dimecres passat el govern de Mariano Rajoy va decidir l'escorcoll d’algunes de les dependències de l’Executiu català i la detenció de 14 alts càrrecs, la mobilització popular és permanent. Els carrers adjacents a la seu de la vicepresidència del Govern van ser l’escenari on es va amuntegar la multitud al crit de “llibertat” i “volem votar”. I és que aquest desori institucional, que l’endemà va assolir cotes surrealistes amb l’ordre del ministre espanyol d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, de blocar els comptes del Govern català, ha propiciat que la ciutadania hagi sortit al carrer insistentment. La gent es va enfrontar a la policia espanyola de manera pacífica, cantant cançons i cridant consignes. La multitud que va tallar els carrers el dimecres, va tornar a sortir al carrer dijous al matí per manifestar-se davant del Tribunal Superior de Justícia i solidaritzar-se amb els detinguts del dia anterior. Els consideren presos polítics, ja que el seu únic delicte és facilitar la celebració d’un referèndum. Són els seus herois. És per això que la Fiscalia de l’Audiència Nacional ha presentat aquest divendres una denúncia davant aquest tribunal per investigar per sedició les protestes a Catalunya.

El govern espanyol i la seva policia intenten donar la imatge que els desproporcionats actes policials a Barcelona són fruit de la seva defensa de la legalitat vigent. Ho repeteixen ministres i ho esbomben els mitjans de comunicació madrilenys i catalans que subsisteixen amb les ajudes públiques, que són gairebé tots. Però el PP ha traspassat els límits de tota legalitat amb el suport del petit partit ultranacionalista espanyol Ciutadans —que ja és clar per a tothom que no és de cap manera una alternativa moderada al PP, sinó tot el contrari— i del PSOE. L’assalt a la Generalitat és un cop de l’Estat contra l’autogovern català. Si la recepta del PP per parar l’independentisme és aquesta, l’incendi es propagarà en comptes de sufocar-se. És evident que el govern Rajoy dissimula i diu que no està aplicant l’article 155 de la Constitució perquè aprofita el Fiscal General de l’Estat per reprimir el que no està tipificat com a delicte en el Codi Penal, que és organitzar un referèndum. En realitat, però, el PP s’està carregant la poca autonomia que li quedava a Catalunya. A més, els conservadors i els socialistes han convertit el Tribunal Constitucional en una extensió de les seves polítiques. El PP ja va col·locar un dels seus militants com a president de l’Alt Tribunal, un individu que havia escrit articles autènticament xenòfobs sobre els catalans, però és que ara l’utilitza com a infanteria per multar i intentar suspendre a càrrecs públics. La catalanofòbia és un esport que a Espanya practiquen polítics, escriptors, jutges i esportistes. No solament a Birmània es persegueix a qui és diferent.

La catalanofòbia és un esport que a Espanya practiquen polítics, escriptors, jutges i esportistes. No solament a Birmània es persegueix a qui és diferent

La corrupció i la degradació del poder a Espanya i la promiscuïtat entre poders que teòricament haurien d’estar separats està trencant les normes de convivència. Això ho veuen fins i tot molts ciutadans espanyols que no són independentistes. Per això el mateix dimecres que la Guàrdia Civil va assaltar les dependències de la Generalitat es van convocar multitudinàries manifestacions a Madrid, València, Bilbao, Santiago de Compostel·la i Palma. Només va faltar Sevilla, però a la capital andalusa governa una socialista que és més nacionalista espanyola que el PP. Al capdavall, qui havia estat president de la Junta d’Andalusia, el socialista José Rodríguez de la Borbolla, renet de Pedro Rodríguez de la Borbolla Amozcótegui de Saavedra, un cacic andalús que va ser ministre d’Alfonso XIII, fa uns dies va publicar un article en el qual demanava a conservadors i socialistes que fessin “lo que hizo Mao Zedong en 1937, ante la invasión japonesa de China: impulsó el Frente Único Antijaponés, aliándose con Chiang Kai-shek, y dejó para más adelante su guerra civil contra el Kuomintang. Primero el atacante de la Nación, y luego el adversario de clase”. Enfront de la coalició nacionalista espanyola que propugnen els socialistes més dretans, no hi ha més remei que defensar la democràcia a Catalunya. Defensar les institucions catalanes i que els catalans puguin votar és, avui, defensar la democràcia a Espanya en contra dels del Front Únic Antijaponès, especialment per als no independentistes. Considerar els catalans sobiranistes estrangers, que és el que va fer l’expresident andalús al seu article, és reconèixer que un dia, fos quan fos, Catalunya va ser ocupada pels espanyols. L’anomenada “revolta dels somriures” no perd l’ànim i està preparada per resistir aquest i altres embats governamentals, fins i tot l’assalt als mitjans de comunicació de la CCMA. Tots els règims autoritaris tapen la boca a la premsa, la ràdio i la televisió. Tal vegada els sobiranistes perdin aquest primer combat perquè l’Estat aconsegueixi detenir els preparatius del referèndum per la força. Tant és. Tard o d’hora la independència de Catalunya serà un fet, malgrat la repressió, de la mateixa manera que als antics països del bloc comunista la repressió va contribuir a la seva caiguda definitiva i no pas a salvar-los.

Tard o d’hora la independència de Catalunya serà un fet, malgrat la repressió, de la mateixa manera que als antics països del bloc comunista la repressió va contribuir a la seva caiguda definitiva i no pas a salvar-los

De tant en tant llegeixo que hi ha analistes que comparen la inflexibilitat de Mariano Rajoy amb la falta de garanties del referèndum convocat per Carles Puigdemont, a qui acusen d’ignorar a la meitat dels catalans que no volen la independència. Però si votar en un referèndum és fer tot el contrari! És, precisament, donar veu a tothom, als del sí i als del no. A hores d’ara, aquest argument contra Puigdemont no té sentit, com no en té tampoc acusar els independentistes de crear una “gran fractura social” en  la societat catalana. Totes les societats estan dividides, ja sigui pel futbol, ja sigui perquè els rics i els pobres no gaudeixen del benestar social de la mateixa manera. Això haurien de saber-ho Joan Manuel Serrat i els neocomunistes de Catalunya en Comú, que utilitzen aquest argument amb el mateix entusiasme que els del  PP. Si algú els demanés que deixessin de crear divisions amb la seva ideologia ho considerarien una estupidesa, si és que no ho consideraven un atemptant a les llibertats més bàsiques.

El que haurien de preguntar-se aquests senyors és, per contra, si és normal que la Fiscalia presenti una denúncia de sedició per simple fet de manifestar-se Els campions de l’equidistància també podrien interrogar-se sobre qui no vol asseure’s a negociar la solució d’aquest conflicte per la via democràtica. ¿Serrat i els intel·lectuals socialistes (no sabia que a Catalunya hi hagués tantes llumeneres) es mantindran impassibles quan l’Audiència Nacional assalti els locals de l’ANC i Òmnium i detingui als seus màxims dirigents, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart? ¿Qui oposa la unitat de la nació al dret dels ciutadans a decidir? Em fa l’efecte que és força clar. La solució a aquest conflicte no serà fàcil perquè els polítics espanyols creuen que són davant un problema judicial que es resoldrà amb l’aïllament dels independentistes i amb més policia als carrers i places de Catalunya. Això mateix va pensar Saddam Hussein respecte del Kurdistan iraquià i ja ho veuen vostès: dilluns que ve, 25 de setembre, els kurds celebraran un referèndum “il·legal” d’autodeterminació i guanyaran la partida al dictador. Postmortem, això sí. L’única sortida que li queda a Mariano Rajoy, si és que vol resoldre de veritat el desastre, és seguir l’exemple de David Cameron, com li demanaven en els seus respectius comentaris editorials Le Monde, The Times, The Guardian, i The New York Times. Va autoritzar Edimburg a organitzar el referèndum. I els independentistes van perdre, tot sigui dit. Si Rajoy aconseguís desfer-se del fonamentalisme nacionalista que el caracteritza, demostraria tenir una mica d’aquella grandesa que no té.