Escric diumenge a la tarda, abans de conèixer els resultats de la primera volta de les eleccions presidencials franceses, quan el butlletí de notícies de Catalunya Informació va repetint una vegada i una altra que la participació és, a les 17 hores, del 69,42% i, per tant, lleugerament inferior a la registrada el 2012.

Aquestes eleccions han generat molta expectativa, sobretot perquè la majoria d’analistes temen l’ascens de Marine Le Pen, la líder de l'extrema dreta del Front Nacional. Catalunya Informació ho destaca tot dient que quatre dels onze candidats són els que tenen possibilitats d’arribar a la segona volta, “inclosa —diuen— Marine Le Pen”. Em fa gràcia la remarca, perquè el locutor no la fa extensiva, per exemple, a l’extremista de l’altre bàndol, el populista Jean-Luc Mélenchon.

És cert que aquestes eleccions són excepcionals, començant perquè s’ha votat en ple estat de setge, decretat després del darrer atemptat terrorista, però, també, perquè per primera vegada el candidat de la dreta conservadora, François Fillon, i el socialista, Benoîte Hamon, arriben al final d’aquesta primera volta molt tocats. Especialment el candidat socialista.

Els partits de l’esquerra moderada s’estan enfonsant mentre que els conservadors, a pesar d’estar enfangats fins al coll per múltiples casos de corrupció, aguanten millor l’estrebada

A molts llocs del món, els partits de l’esquerra moderada s’estan enfonsant mentre que els conservadors, a pesar d’estar enfangats fins al coll per múltiples casos de corrupció, aguanten millor l’estrebada. Només cal veure com guanya el PP a l’Espanya castellana, on no té rival, i com el PSOE fluixeja davant l’aparició de Podemos, els homòlegs espanyols de Mélenchon, qui, per altra banda, és un desacomplexat xenòfob contra les minories lingüístiques a França, a més de defensar, com Le Pen, renegociar radicalment la relació de França amb Europa. Com ja van fer els conservadors britànics, Mélenchon ha amenaçat de celebrar un referèndum sobre una sortida francesa del bloc europeu. Le Pen, per la seva banda, reclama abandonar l’euro per recuperar el franc.

El decantament cap a l’extremisme és una tendència que es dóna arreu. La victòria de l’extremista de dreta Donald Trump, que està imposant el proteccionisme econòmic i la política xenòfoba contra la immigració, va anar precedida, cal recordar-se’n, pels atacs furibunds contra Hillary Clinton, la representant del liberalisme d’esquerres, de qui als EUA és, certament, un extremista d’esquerra, Bernie Sanders, atès que per a la majoria dels nord-americans oposar-se a les dues guerres d’Iraq, a la Patriot Act posterior a l’11-S i votar en contra de l’acord comercial NAFTA representa fer política des d’un extrem.  

Encara estic sorprès per la majoria de reportatges que he llegit sobre què està passant a França. En recordo un, de Josep Ramoneda, que em semblava escrit als anys setanta, ja que per indagar què està passant a l’hexàgon ens remetia a vells militants de l’esquerra comunista francesa, entre ells el filòsof marxista Étienne Balibar, coautor amb Louis Althusser —el de la “misèria de la teoria” que diria un altre marxista, l’historiador britànic E.P. Thompson—, d’un llibre col·lectiu clàssic: Lire le Capital (1965). I em va sorprendre perquè Ramoneda va fer el que fan molts analistes d’avui dia, que és confondre l’opinió amb la indagació. En comptes d’intentar presentar-nos els intel·lectuals, que n’hi ha, que fan costat a Le Pen, va recórrer als intel·lectuals contraris per fer bo el candidat que li agrada, que no és altre que Mélenchon. No sé quin nom té aquesta manera d’escriure, però potser li escau anomenar-la engagé, perquè respon a la visió de l’observador-participant compromès.

Sigui com sigui, sembla que a França els extrems estan en alça

L’any 1994, Eric J. Hobsbawm va publicar un llibre que ha estat molt influent a tot el món, menys a França, curiosament, que responia a la perspectiva de l’observador-participant: Age of Extremes. The Short Twentieth Century 1914-1991. Aquest llibre és una síntesi sobre la història del segle XX amb la qual no combrego gaire, entre altres raons perquè la igualació del liberalisme al comunisme, en termes d’extremisme, em sembla exagerada i errònia. Tot i així, Hobsbawm va confessar, d’entrada, que haver estat protagonista d’alguns dels combats que ell explicava en aquest llibre l’havia condicionat. “La dificultat rau en comprendre”, va escriure el mateix Hobsbawm. I és que explicar per què creix l’extremisme en un moment donat no és fàcil.

Sigui com sigui, sembla que a França els extrems estan en alça. Els socialistes no podran anar a la segona volta d’aquestes eleccions, com ja els va passar el 2002, quan es van veure superats pel Front Nacional, aleshores dirigit per Jean-Marie Le Pen, pare de l’actual líder del FN i més extremista que ella. En la segona volta, el vot contra l’extrema dreta, l’anomenat “cordó sanitari”, va propiciar que el conservador Jacques Chirac guanyés per un 82%, molt per sobre del 16% que va retenir Le Pen pare. 

Segons els primers sondejos a peu d’urna, ara mateix passen a la segona volta, que es disputarà el 7 de maig, Le Pen i Emmanuel Macron, el candidat centrista independent i antic ministre d’Economia amb el socialista Manuel Valls. Si en la segona volta s’haguessin hagut d’enfrontar els dos candidats extremistes, em fa l’efecte que França hauria tingut un greu problema, ja que no descarto que finalment hagués pogut guanyar Marine Le Pen. Si el resultat final confirma els sondejos, no dubto que el nou president de França serà Macron, un jove liberal d’esquerres que s’inspira en Barack Obama. Si jo fos francès el votaria, i no precisament com a mal menor, perquè ja l’hauria votat a la primera volta amb la convicció que és l’únic candidat que pot fer front als extrems, a pesar de tenir altres pegues, i que serà capaç de redreçar França.

MACRON EFE
Presidencials Franceses Macron disputarà amb Le Pen la segona volta Alba Solé