Hi ha una diferència entre la voluntat de poder i les manifestacions d’amor que la gent senzilla acostuma a passar per alt i que es pot veure molt bé aquests dies a la premsa. El poder no va mai de cara. El poder o bé calla perquè els teus fantasmes es facin grossos com ombres xineses o bé parla per tal disfressar una cosa més important que queda amagada entre bambolines.

Aquesta diferència tan aviat es pot veure en detalls anecdòtics, petits com les faltes d’ortografia que comenten amb ràbia alguns lectors, com també en detalls de més abast, quan es tracta d’alta política. Per saber llegir la premsa cal entendre bé aquesta diferència. Les relacions de poder estan als antípodes de les converses que tenim amb els nostres millors amics o familiars més estimats.

Quan Trump amenaça d’atacar Corea del Nord, per exemple, en realitat intenta pressionar la Xina, que és el seu aliat militar i econòmic. Washington no pot permetre que el germà petit de Pequín desenvolupi míssils capaços d’arribar fins a ciutats nord-americanes. Trump no vol que Corea del Nord jugui el paper de Cuba durant la guerra freda i mira d'impedir-ho abans no sigui massa tard. 

Per la seva banda, Kim Jong-un no pretén pas iniciar la Tercera Guerra Mundial. En els anys d'aïllament, els líders xinesos es podien permetre de pensar que els Estats Units no tenien prou bombes atòmiques per aniquilar un país tan gran. Però les dimensions de Corea del Nord són més modestes i les bravates de Kim Jong-un van destinades a consolidar la seva dinastia per la via de demostrar a Pequín fins a quin punt és capaç de fer-li la feina bruta.

En el conflicte entre Catalunya i Espanya res tampoc no és el que sembla. Quan Sáenz de Santamaría diu que el referèndum no es farà, en realitat està pensant en el discurs que té previst per al dos d’octubre. Dubto que el PP confiï, com es diu en algunes tertúlies, d’impedir que es posin les urnes o de boicotejar el referèndum de manera efectiva.

Per al PP qualsevol acció clara contra la celebració del referèndum és contraproduent. L'opció que surt més a compte a Rajoy és evitar el xoc i retirar-se del camp de batalla. El més probable és que l’acció proporcional que anuncia Sáenz de Santamaría consisteixi a tractar l’1 d’octubre com una rebequeria de la Generalitat i que, com a molt, els jutges espanyols facin quatre paperets. 

La darrera opció d’Espanya és deixar Catalunya sola davant dels seus fantasmes i contradiccions. Per això el PP mira d’alimentar les falses esperances que alguns dirigents catalans encara tenen que l’Estat retirarà les urnes. Fins i tot els líders més partidaris d'alliberar Catalunya han de gestionar el desig obscur però comprensible que algun imprevist, que no depengui d'ells, els estalviï la situació de vertigen en la qual es trobaran si han d’aplicar un vot favorable a la independència.

El trencament amb Espanya es jugarà durant els 10 primers dies d'octubre. Els discursos que parlen de negociar o que reivindiquen falses equidistàncies només miren de preparar el terreny per restar entusiasme i contundència a l'execució del referèndum. Tota la política comunicativa de Madrid està posada en aquest objectiu. Es tracta d'aconseguir que l'endemà de la gran votació el Govern català dubti quan es trobi sol davant l'abisme.

Els espanyols creuen que els catalans prenen totes les decisions per covardia, però podria ser que no veiessin que si hem arribat fins aquí és perquè hi ha una nova elit, que no tenen controlada, que ja fa temps que va guanyant-los les partides.