Viure de genolls és esclavatge, però posar-se de genolls és signe de devoció, de submissió. També d’admiració. Les paraules no són banals. Els Estats Units d’Amèrica viuen una autèntica revolució de les genuflexions. Pot semblar una peregrinació. En realitat, però, es tracta d’una revolució.

El quarterback dels San Francisco 49ers, Colin Kaepernick va decidir agenollar-se mentre sonava Star Spangled Banner, l’himne oficiós dels EUA, per mostrar el seu rebuig al racisme que es manifesta dia sí dia també en les morts de ciutadans negres (sense eufemismes, si us plau) a mans de la policia. Posar-se de genolls als EUA ha esdevingut un acte de vindicació col·lectiva. Un acte de devoció, de submissió i d’admiració. Devoció a uns ideals, al somni d’un país on tothom és lliure, on cadascú té dret a viure i realitzar-se. Admiració pel coratge dels que amb un petit gest canvien la història, les Rosa Parks que diuen no, prou, mai més, ja n'hi ha prou… i transformen per sempre la vida de milions de persones. Submissió a l’himne com a representant de les essències del poble americà. No li giren l’esquena, ni aixequen el puny a l’estil dels Black Panthers, com als Jocs Olímpics de Mèxic'68. Senzillament, s’agenollen.

Les xarxes socials i els mitjans de comunicació de tot el món en van plens. Una banda de música a Oklahoma, una escola a Detroit, un equip de beisbol a Boston, un altre de bàsquet a Indiana... blancs i negres, asiàtics o llatins, tots agenollats mentre sona l’himne, la música que han après a l'escola, la lletra que han intentat comprendre de nit, amagats en qualsevol forat, mentre eren il·legals i somiaven a cantar-la mà al pit. The land of the free, la terra dels lliures; the home of the brave... la terra dels valents. El gest és ja global. No té aturador. No és un menyspreu a l’himne ni una manca de respecte a la història comuna de milions de persones, a l’orgull de desenes de generacions... En realitat, agenollar-se és la forma de recuperar els valors dels qui van forjar l’himne i el respecte per la història compartida, la manera de recordar als qui que es van deixar la vida per fer un país com aquella lletra.

El mateix Barack Obama ho va deixar clar a la cimera del G20, a principis d’aquest setembre: Colin Kaepernick té el dret de posar-se de genolls mentre soni l’himne. A casa nostra seria motiu de sentència del Tribunal Constitucional però allí… La NFL, la LFP del futbol americà, ha recordat que l’himne celebra justament les llibertats del país, entre altres la d’expressió, que permet a cadascú fer el que li sembli mentre sona l’himne. Així és Amèrica, senyores i senyors, ho hem entès bé?

Els aldarulls que aixeca la mort de cada ciutadà negre a mans de la policia produeixen una enorme perplexitat. Cada mort és fotografiada, filmada per càmeres de seguretat, cada gest d’aquell fet es pot analitzar segon a segon i, tanmateix, no queda clar què està passant. Perquè passa als mateixos Estats Units que han fet president dues vegades al fill d’un kenià. Certament era alumne de Harvard, però també era fill d’un kenià. Què passa? Què significa que a Chicago es comptin més morts violentes que la suma de les baixes americanes a les guerres d’Irak i d’Afganistan? Quina és l’arrel d’aquesta violència? És veritat que la policia és racista?

Deia Martin Luther King que “els aldarulls són el llenguatge dels que ningú escolta”. Els que no eren escoltats mentre es feien discursos pro drets als anys seixanta continuen ara sense ningú que els escolti. Les promeses de llibertat i justícia no s’han complert. Ni sembla que la crisi i la globalització siguin el millor escenari per lluitar contra les desigualtats. És cert que l’arribada d’Obama va ser un moment màgic. Recordem els seus discursos a Chicago la nit abans de jurar com a president per primera vegada: “Que ningú digui que les paraules no importen. És clar que importen! Aquest és un país que creu en les paraules. En la paraula llibertat, en la paraula justícia, en la paraula oportunitat”. La màgia es va esfumar en poc temps. El mateix Obama ho reconeix ara que deixa la Casa Blanca. El somni americà és de vegades un malson.

Les morts de ciutadans negres a mans de la policia produeixen gran perplexitat. Cada una es pot analitzar segon a segon en vídeo i, tanmateix, no queda clar què passa.

Hi ha fotografies que tenen un valor immens. Aquest 21 de setembre, a Charlotte, Carolina del Nord, una línia de policies antialdarulls, armats de cap a peus, amb aspecte d’astronauta, avançava cap als manifestants que protestaven la mort de Keith Scott a mans de la policia. Darrere la línia de policies, un autobús públic duia el seu rètol il·luminat: “Not in service”. Exactament és això. Sembla que la policia no és al servei de tothom. Potser és massa fàcil de dir. Però és difícil no tenir la sensació de dues amèriques dins els Estats Units. Una blanca, llatina o asiàtica, que triomfa; l’altra negra, triomfadora o no, però negra, sempre la més pobra, sempre la que menys oportunitats té per sortir del forat de la història. Per això Colin Kaepernick i milers més s'agenollen.  

Queden set setmanes per a les eleccions. Donald Trump domina l’art de la mentida, sap navegar en el mar dels titulars grollers, de les hipèrboles. Només li cal interpretar els fets a la seva curiosa manera. Queden set setmanes. Cada una és un esglaó que pot dur a l’impensable: que un dia ens llevem i sigui realitat el malson que un home de tupè absurd és el president de la primera potència mundial.