El compte enrere es viu com a l'Apollo XI a cap Canaveral, 1969. Els 10 últims segons es compten a viva veu. La sorpresa és relativa. Els diaris belgues Le Soir i La Libre Belgique, en les seves edicions digitals, anunciaven el resultat de l'elecció presidencial des de les set de la tarda. Però l'aparició de les estimacions oficials causa un transversal sospir que travessa el país des de Pas de Calais fins al Pirineu, des de l'Atlàntic fins a la Mediterrània. Segurament, els sismògrafs van registrar aquesta vibració d'alleujament. Diverses ampolles de vi són obertes alhora i són servides ràpidament. Beure vi és l'esport nacional. Bon vi.

Això és Houdan, poble idíl·lic a 60 quilòmetres a l'oest de París. És la frontera de la capital. No és una frontera geogràfica sinó social, imaginària. Fins aquí arriben els parisencs disposats a desplaçar-se diàriament per viure i treballar a la capital. Un quilòmetre més i ja entres a "la province". Res no és més lluny de París que les províncies. Aquí el temps el marca la insistent campana de l'església del segle XII. El mateix temps de sempre que passa de la mateixa forma que sempre.

És diumenge, migdia. Les famílies surten de l'església i ocupen la plaça amb la xerrameca típica de dia festiu. Els carrers estrets, colgats de cotxes. Houdan és el poble amb la menor taxa d'atur del país i viu la jornada electoral decisiva amb una calma de qui sap que tot acabarà com cal. La gent fa cua a la fleca per comprar la baguette i al celler del poble fa estona que es pronuncia una lliçó magistral per diferenciar el bon Médoc d'un Graves (ambdós Bordeus). La vida immutable del reducte dels privilegiats.

La veritable revolució era optar per un home jove, gairebé desconegut, algú en qui tornar a confiar. La revolució era sortir-se del guió

Arriba la nit. Mentre es confirmen els resultats, comença a servir-se un sopar suculent. Alguns diran que aquestes cròniques electorals són més gastronòmiques que polítiques. No coneixen els francesos, que continuen celebrant-ho tot entorn de viandes esplèndides, sigui quin sigui el final de la història.

Una vegada més, la carn, el formatge i la resta de sospitosos habituals desfilen per la taula. Entre gigot i gigot i vins amb títols que recorden vells personatges medievals, s'aixequen les copes i es brinda "pel debat". "Gràcies, debat". Un debat no et farà guanyar unes eleccions, però pot ajudar que les perdis. Així va ser. Les poques possibilitats que Marine Le Pen tenia de guanyar es van difuminar durant el seu cara a cara amb Macron.

La resta de comensals, periodistes, majoritàriament joves i algun de més madur, assenteix: "el debat va ser decisiu perquè Le Pen no superés el 40%". Aquesta era la barrera simbòlica de la nit. Que ella no arribés al 40%. La victòria de Macron mai no es va qüestionar tret d'alguns cercles que sempre s'estimen més alimentar la tensió. Però la frontera del 40% era fonamental.

El "no passaran" ha funcionat. El cordó sanitari republicà ha resistit l'atac. Macron dirà més tard: "protegiré la República". En realitat, hauria pogut dir "la República ens ha protegit a tots".

Un jove de 39 anys és un canvi transcendental. Un liberal a França és una excentricitat. Un líder centrista és una cosa que mai no havia passat

En aquest lloc pintoresc, els resultats han estat també similars a la majoria del país. Més del 70% dels electors han optat per Macron. Pel jove imprevisible, impensable. Emmanuel Macron, el cigne negre del dogmatisme, just la mena de personatge que un populista troba que pot esbudellar sense compassió. Macron, el president més jove de l'Estat francès des de Napoleó, que tenia 40 anys quan va ocupar el poder, acaba de conquerir l'Elisi. Fa un any ningú no hauria pogut preveure que aquest alumne aplicat dels jesuïtes d'Amiens caminés solemne, encara que un pèl cansat, per l'esplanada del Louvre i assumir el seu destí improbable.

Perquè la gran sorpresa de la nit no va ser el resultat sinó el vencedor.

Primer discurs. Es demana silenci a la sala. El nou president parla mirant... al buit. En realitat, la seva mirada es dirigia a la càmera de TF1, el canal privat de televisió, mentre nosaltres ho observàvem des de la televisió pública. A la nostra pantalla, el nou president tenia una mirada una mica perplexa. Canviem de canal. Ara sí: els seus ulls ens miren, però les seves paraules continuen sense aixecar gaire admiració. Algú ho justifica amb un "és un discurs de president. Espereu que arribi al Louvre".

Esperem...

Primer discurs, lent, d'una emoció absorta. Als 39 anys, el pes de la Presidència de la República Francesa potser és una cosa que costa digerir. Simbòlic en l'ús dels temps, dels silencis i del to de veu. Davant de l'estridència dels extrems, Macron imposa la llei de la contundència, de la bona expressió que no necessita artefactes vocals. El malbaratament d'adjectius no forma part de la seva expressivitat. Una vegada més, Macron reté l'essencial de l'educació jesuïta: escolàstic i pertinent, agut però amable. No en va, als dotze anys, Macron va demanar als seus pares de ser batejat per poder fer la primera comunió. Als setze va prometre amor etern a la seva professora de teatre, que llavors en tenia 39 i avui és la seva dona.

La V República, fundada el 1958 per De Gaulle, pot estar arribant a la seva fi

Totes les nostres esperances de saltar d'alegria estan dipositades en el discurs que el nou president pronunciarà més tard a l'esplanada del Louvre. Més de quinze mil persones esperen allà al nou inquilí del Palau de l'Elisi fent onejar banderes franceses i europees. El quadre és impecable. La piràmide, símbol del racionalisme, i el palau que la monarquia va haver de tornar al poble perquè fos el centre de la cultura francesa, enquadraran Macron. L'escena té regust maçònic, potser un homenatge als pares fundadors de la República. El marc triat recorda el bitllet d'un dòlar.

Camina á la Mitterrand. Se li veu la sola de les sabates, gastada. La passejada és llarga, potser excessiva. Són les 22.37 hores quan esbossa el primer somriure. Emmanuel Macron fa dues hores i mitja que es manté solemne i sense somriure. Com Mitterrand, diuen. És clar que Macron no és Mitterrand i alguna cosa no acaba de quadrar.

Comença el segon discurs. Grans expectatives. Aviat queda clar que alguna cosa tenalla el jove president. Les paraules no flueixen com caldria. Diu coses com "posar fi a la ironia". A la ironia? El jove gat que ens acompanya s'adorm. Macron repeteix fórmules. Tot és correcte, però res no és excitant.

Torno a la càrrega amb el meu resum cru de la nit: "és un jesuïta". Els meus amics francesos neguen amb passió. "És un enarca, un tipus ambiciós, valent i extremadament preparat", responen. Ja... però aquesta austeritat té molt d'exercicis espirituals, que els meus amics desconeixen. És una estranya barreja de Zurbarán i Delacroix.

La revolució era això. Marcar un nou temps. Ningú no fa les revolucions com els francesos. Ningú no crea nous espais històrics com ells

Sens dubte, el moment és històric. La Cinquena República, fundada el 1958 pel general De Gaulle, potser toca a la fi. El sistema presidencialista viu moments crítics. Perquè un sistema basat en un president fort necessita... un president fort. Sembla una obvietat, però els anys de François Hollande han posat en qüestió aquesta regla sagrada.

Els francesos han votat per un nou escenari. Un jove de 39 anys és un canvi transcendental. Un liberal a França és gairebé una excentricitat. Han optat perquè un centrista els encapçali, cosa que mai no havia passat; un home de cultura enciclopèdica, un obstinat i tenaç alumne de Sant Ignasi de Loiola. Una combinació que alimenta totes les esperances.

Han triat el canvi malgrat ells. Sense buscar-lo. Sense l'afer dels treballs falsos de la seva esposa Penelope i dels seus fills, François Fillon seria ara president de França. Però el fil amb què es teixeix la història és, de vegades, imprevisible. El Penelopegate va ser la gota que va vessar el got. Per això la veritable revolució no era votar per Mélenchon o Le Pen. La veritable revolució era optar per un home jove, gairebé desconegut, algú en qui tornar a confiar. La revolució era sortir-se del guió. Un accident de la història ha fet saltar pels aires els partits tradicionals. Escàndols, inèrcies. Una història que, gràcies a esdeveniments imprevisibles com aquest, mai no s'escriu en línia recta. La revolució era això. Marcar un nou temps. Ningú no fa les revolucions com els francesos. Ningú no crea nous espais històrics com ells. I aquest és el gran resultat. La França on avui ens hem llevat ja no és la d'ahir. Encara no sabem quina serà la França de demà, però els temps han canviat. Fins i tot la campana d'Houdan haurà de fer-se a la idea. Tots ens hauríem de fer a la idea. La Revolució ha començat.