No existeix cap partit millor per reivindicar identitat, bandera i estil que el clàssic del futbol espanyol. Aquest Barça-Reial Madrid obliga a la controvèrsia i s'abraça a les comparacions. Són inevitables les estadístiques, com també intentar analitzar si Luis Enrique és millor que Zinedine Zidane, i és imprescindible discernir sobre Messi i Cristiano.

Per al Barça, instal·lat des de fa molts anys en l'èxit, es dóna la circumstància que apareix al clàssic com un boxejador contra les cordes. Necessita un cop. Està obligat a guanyar. Com en els vells temps, quan guanyar el Madrid salvava la temporada perquè no hi ha res millor i que causi més satisfacció al Camp Nou i a la majoria de catalans que doblegar el Madrid.

Per això aquest Barça, que camina aquesta temporada amb una de freda i una altra de calenta a l'esquena, necessita aquesta vegada de tot. De l'ànima del públic i del cor dels jugadors. De sentiments, però especialment de joc, de recordar les essències i de conèixer exactament el que significa aquest partit.

A l'equip hi queden jugadors, i fins i tot el mateix entrenador Luis Enrique, que són conscients que aquest partit és per a alguns aficionats el més important de la temporada. Pel gust que dóna i especialment en aquest moment que gairebé tot el que representa Madrid causa tan enuig com irritació.

El partit de tots

En aquest partit tant és el que hagis fet abans. Els culers que assisteixin al Camp Nou no recordaran la infeliç actuació de diumenge passat a Anoeta. Hi aniran amb la idea de donar suport al seu equip cap a un nou triomf sobre el rival més poderós que tenen en el futbol mundial. Aquest és el partit per reivindicar els valors del barcelonisme i alhora satisfer el catalanisme. És el partit de Messi, però també de Piqué i Sergi Roberto, i Busquets, i d'Iniesta. I de Neymar. I de Luis Suárez i Mascherano. I també de Rakitic. I d'un principiant com Digne, que s'estrenarà en aquest tipus de partit. I de Ter Stegen, que no ha de dubtar. I de la banqueta. És el partit de l'afició culer.

El clàssic arriba amb el Madrid líder, amb la possibilitat d'augmentar el seu avantatge sobre el Barça a nou punts en el cas que guanyi. La passada temporada, el Madrid era qui necessitava la victòria. El Barça caminava cap a un nou títol i semblava estar en el seu millor moment. Però l'exemple que aquests partits són diferents és que el Barça va perdre els papers i el Madrid ho va aprofitar.

Somriure per "cul estret"

El Madrid arriba al Camp Nou amb un somriure d'orella a orella, la mateixa que mostra Zidane a gairebé totes les rodes de premsa. Si Luis Enrique diu dormir com un tronc en la nit prèvia a aquesta mena de partits, el francès sembla que se'n vagi de gresca. De vegades parla com Cruyff. Ha dit que la temporada passada va venir amb "el cul estret", però en aquesta ocasió ve a divertir-se. "No hi ha res millor que guanyar un clàssic", comenta sense rubor.

Luis Enrique vol somriure davant de la premsa però no ho fa. Ell també és un guanyador nat a la seva manera, potser amb les celles arrufades, però és optimista per naturalesa i somia donar una alegria a l'afició, a ell mateix i a l'equip.

Aquest Madrid, tanmateix, serà dur de vèncer. Zidane està aprofitant bé totes les figures que té i les ha convençut de les excel·lents qualitats que tenen. Per rendir estan rendint fins i tot joves, Morata, Lucas Vázquez. I aquest equip és molt millor que el Manchester City de Pep Guardiola avui dia.

El Barça ha de recordar que és el campió i, sobretot, tenir en compte que guanyar el Madrid en aquest moment significa alguna cosa més que una victòria esportiva.