Tres-cents catorze dies després de les eleccions del 20 de desembre del 2015, Espanya té president del Govern. Mariano Rajoy, el president en funcions, previsible però immutable, ha trencat tots els pronòstics del Nadal passat i, encara que li ha costat d'allò més, ha tirat endavant el seu objectiu. En el temps transcorregut han succeït tantes coses que faria falta un llibre per explicar-les, inclosa la defenestració del secretari general del partit rival, Pedro Sánchez, atropellat per l'elit territorial del PSOE en aquell comitè federal d'infaust record per als socialistes.

Rajoy ja té la confiança del Congrés per iniciar la legislatura. Però la sessió va ser tan estranya com estranyes han estat aquestes últimes setmanes. Tots els actors –menys Antonio Hernando, el portaveu socialista, que ha abandonat Sánchez i recordarà tota la seva vida el tràngol que va passar en el Congrés– van tenir més paraules per al canvi de vot del PSOE que per al PP. Fins i tot Rajoy va ser immisericordiós amb els socialistes, i lluny d'agrair-los el vot els va anar clavant i clavant doloroses estocades. Com quan va dir que "no retirarà les reformes", "no canviaré res, ni en res", o bé quan els va demanar "maduresa" i els va recordar "les conseqüències d'aquest pas [l'abstenció]".

La cara d'Hernando era tot un poema. Com ho va ser durant la intervenció de Pablo Iglesias, molt dura amb els socialistes. La part més agra de la jornada la viuria amb la duríssima intervenció del portaveu d'Esquerra Republicana, Gabriel Rufián, que va llegir des de la tribuna diversos tuits de votants socialistes, va llançar als seus dirigents greus acusacions pel suport al PP i el va considerar "traïció" als valors socialistes, cosa que va provocar una breu i encesa rèplica d'Hernando recordant la història del partit, que va rebre l'aplaudiment del PP i Ciudadanos.

El més paradoxal de la legislatura que formalment comença és que mai un president del Govern no havia tingut tants pocs vots a favor... ni tants pocs en contra. Només Podemos, les seves confluències i els partits independentistes hi estan en contra. No es pot comptar, exactament en aquest bloc, la quinzena de parlamentaris socialistes que van votar no a Rajoy, inclosos els set del PSC. El cert és que no deixa de ser curiós, perquè és novetat, que la investidura de Rajoy quedi eclipsada al matí per la renúncia de Pedro Sánchez a la seva acta de diputat i a la tarda sigui aquest nou PSOE submís i andalús el que rebi totes les bufetades. Ja ho veurem. La legislatura promet.