La publicació de les dades de l'informe PISA, que anualment difon l'OCDE, s'ha convertit en una cosa semblant a les notes de final de curs. En aquest cas, no d'un alumne sinó d'un país. Tot i que és cert, com ha assenyalat el professor Xavier Sala i Martín tot just conèixer-se l'informe, que els resultats de l'informe no indiquen la salut d'un sistema educatiu i que fer bé un examen no és aprendre, sí que serveixen aquestes dades, en part, per trencar alguns tabús i trencar més d'una demagògia.

La més important, la ferotge crítica al sistema d'immersió lingüística i la seva aplicació d'acord amb la Llei d'Educació de Catalunya (LEC), que fa molt temps que es persegueix políticament i judicialment i que, fins i tot, diverses sentències del Suprem han volgut escapçar. La demagògia aguanta moltes coses, sobretot si el suport polític i mediàtic és alt. Una altra qüestió són les dades. I més enllà de la bona notícia que Catalunya està per sobre de la mitjana espanyola i europea en matemàtiques, comprensió lectora i ciències, es pot destacar a títol d'inventari, que, amb immersió inclosa, els alumnes catalans entenen la llengua castellana millor que els espanyols.

Amb una taxa d'immigració alta, amb un finançament autonòmic escandalosament insuficient i la hilarant campanya del ministre Wert, que portava al frontispici que calia espanyolitzar els nens catalans, les dades dels alumnes catalans, amb una llengua més, estan per sobre de la mitjana estatal en comprensió lectora (500 punts contra 496).

Evidentment són dades allunyades de l'excel·lència i també es podrien trobar motius per rebaixar un cert optimisme ambiental. Quan la demagògia topa de cara amb la realitat, però, val la pena destacar-ho. Sense treure pit però negant la sentència i desautoritzant els que proven de fer una crítica educativa del sistema d'immersió lingüística quan el que fan és simplement política. I de la dolenta.