La política catalana es juga en petits espais. És tal l'atomització dels seus electorats i també el que al món de l'esport es considerarien pèrdues deliberades de temps, que els moviments transcendents només es veuen amb el pas de les setmanes i els mesos. A vegades, fan falta anys, fins i tot. Potser per això molts han volgut veure en la votació del Parlament de les conclusions del Procés Constituent un mer tràmit administratiu o, en el millor dels casos, la reiteració de la resolució aprovada el 9 de novembre de 2015. També hi ha qui, mancats d'explicacions davant d'una situació que no comprenen, van al bagul del passat i troben l'elixir en la CUP, i asseguren que no és cap altra cosa que una nova concessió a la formació anticapitalista.

Cap d'ells no té, segons la meva opinió, raó. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, segurament d'acord amb el seu vicepresident Oriol Junqueras, està duent a terme un detallat full de ruta per als propers deu mesos en què situa el final del procés. D'aquí la importància del que ha succeït durant aquesta última setmana del mes de juliol, del xoc amb el Tribunal Constitucional i de la posició de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, insistint davant de cada reclamació de l'oposició que el Parlament de Catalunya era sobirà. Fet aquest preàmbul, no ha d'estranyar la contundència de Puigdemont aquest dissabte en la reunió anual de la JNC assegurant que la política espanyola no disposarà d'una nova oportunitat amb l'independentisme català i que a partir del setembre quedarà absolutament clar amb la moció de confiança. "Llavors s'adonaran que d'error en error no es va a la victòria final sinó a la desconnexió definitiva", va emfasitzar.

És obvi que l'independentisme se sent fort per dos motius: la victòria del Brexit, la situació del Regne Unit i la posició d'Escòcia reclamant un referèndum connecta en el temps amb els passos que vol fer el govern català. En segon lloc, encara que hi ha una posició unànime entre els grans partits sobre Catalunya, la política espanyola no deixa de ser un polvorí i l'horitzó d'unes terceres eleccions no està del tot descartat. El Govern vol aprofitar aquestes dues circumstàncies. I mentre tot això succeeix, l'únic que sembla enutjar fora de Catalunya és que Carme Forcadell se'n vagi de vacances a Etiòpia. Per què no ho hauria de fer si les tenia previstes des de fa mesos? Potser anar-se'n de vacances també és un desafiament?