Des que el 2012 es van iniciar les mobilitzacions a Catalunya en demanda primer d'un estat propi i després d'independència un dels mantres més repetits ha estat com afectaria aquest supòsit la inversió de les empreses estrangeres. Sobre aquest particular s'ha fet molta literatura. Primer a la campanya electoral de novembre del 2012 i més recentment en les de setembre del 2015. En ambdós comicis, els partits sobiranistes van obtenir una majoria folgada al Parlament, tot això enmig d'una campanya dura i aspra que va tenir un dels epicentres en la inversió estrangera i en el temor del món dels negocis a qualsevol mena d'aventura política.

El problema que tenen aquest tipus de discursos catastrofistes és si el relat aguanta quan es donen a conèixer les dades a l'opinió pública. I aquest dilluns ha estat un d'aquests dies per avaluar-lo a partir de les dades ofertes pel secretari d'Estat d'Economia, Jaime García Legaz, per al 2015. La inversió estrangera ha crescut a Catalunya gairebé el 58% mentre, per exemple, a la comunitat de Madrid descendia l'1,2%. L'important increment català ha permès aguantar el creixement espanyol en un 11%. Cert que el volum inversor a Madrid és superior al de Catalunya però, com succeeix a totes les capitals europees, l'efecte seu a la capital d'un Estat és clarament afavoridor d'aquestes situacions. La banalitat més gran, no obstant això, ha estat l'explicació del secretari d'Estat: "És un exemple clar de la nul·la credibilitat que té a l'estranger el procés independentista català". O sigui, a les passades eleccions catalanes es vaticinaven tots els mals si guanyaven les forces independentistes, com així va succeir. Les empreses estrangeres fugirien per la Diagonal o per la Meridiana a la recerca d'una ubicació millor que no pas Catalunya. Ara ha augmentat la inversió i el discurs és just el contrari.

No seria més fàcil dir que les empreses veuen a Catalunya una de les millors regions per invertir del sud d'Europa?, com deia la setmana passada el Financial Times. Per aquest motiu el diari de les elits financeres li ha atorgat un premi i no consta enlloc que la decisió es dugués a terme per motius que no siguin els econòmics. Tant costa reconèixer les coses?