Si per als partits independentistes cada dirigent polític recorre un tram de la història del seu país, aquest dimecres s'han trobat a Londres dos mandataris amb un perfil molt diferent però amb idèntic objectiu final: la independència. El primer, Alex Salmond, exprimer ministre escocès de 61 anys i l'home que ha estat més a prop d'aconseguir la proesa de la independència d'un tros de la Unió Europea a les urnes. Sí, sí, votant. D'això encara no fa dos anys. Salmond sap prou bé com es perden els referèndums i què suposa confrontar-se a un Estat com l'anglès amb tota la maquinària en contra. El seu interlocutor, Carles Puigdemont, president de la Generalitat des del mes de gener passat i el polític que pretén triomfar dins d'una mica més d'un any en el que Salmond va fracassar.

Un les ha vistes gairebé de tots colors i té un lloc als llibres d'història. Va estar a punt de carregar-se la carrera de David Cameron, que li va obrir la porta del referèndum que tan malament va encaixar Madrid. L'altre té al davant un futur per construir i no exempt de dificultats. La seva voluntat de diàleg a Espanya no troba més interlocutors que els que hi ha sota el paraigua de l'aliança electoral entre Podemos i Izquierda Unida. Partit Popular, PSOE i Ciutadans no volen saber res del referèndum i les cites que ha tingut el president de la Generalitat amb Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Rivera el cert és que han servit de poca cosa.

Salmond sol repetir que en aquests processos independentistes, que són necessàriament llargs, el més important és evitar el desànim de la gent i ser persistents, tenaços. També que el seu avi, pel que sembla molt aficionat a la història, li havia ensenyat com havien de ser les coses més que no pas com eren. Ambdós exemples servirien per a Catalunya encara que segurament cap d'ells no els hi deu haver comentat al president Puigdemont. Catalunya porta als gens a parts iguals el desànim i el tornar a aixecar-se després de cada ensopegada. La història de molts segles ho certifica. També, la confrontació en els pitjors moments. En els més delicats. O si no com s'explica que l'independentisme de saló estigui llançant per la borda el que el carrer ha conquerit en repetides manifestacions unitàries?