L'ADN de la nova Convergència, des d'aquest diumenge Partit Demòcrata Català, comença a prendre forma. La definició com a partit independentista i l'aposta per la República catalana no només és tota una declaració de principis sinó un autèntic canvi d'edifici. El Partit de les Ambigüitats de Catalunya, que s'ha trobat tremendament còmode sent definit durant dècades com una formació que practicava la política de "la puta i la ramoneta" per les seves posicions ambivalents, surt de la zona de confort. El nou partit que ha sortit de la votació dels militants de tres propostes -Partit Demòcrata Català, Partit Nacional Català i Junts per Catalunya- tan sols es reserva una certa ambigüitat ideològica en nom de preservar en el seu si des de liberals a socialdemòcrates passant per socialcristians i conservadors.

Mor Convergència i amb ella s'acaba una manera de fer les coses en les quals els delegats es limitaven a aprovar per assentiment les decisions de la direcció. El caos de divendres, amb el rebuig dels dos noms proposats per al nou partit, va suposar una rebolcada important a una certa prepotència i a una organització no acostumada a aquestes situacions. Aquest dissabte han continuat algunes derrotes sonades de la direcció, com la d'una proposta estrafolària que pretenia designar una persona per controlar un súper Consell de Qualitat Democràtica. Però com que, al final, l'hàbit també fa el monjo s'imposava la idea que un congrés fundacional permetia esmenes que en altres moments molt més ordinaris seran més difícils. El cert és que la cimera tenia per tot això un cert aire d'assemblea i de credibilitat.

El conclave del Fòrum també ha permès visualitzar una altra cosa: els militants no volen un canvi simplement cosmètic i d'un únic dia. Al costat de les noves maneres de fer política hi ha d'haver noves persones i aquest serà el debat de les properes dues setmanes, en el tercer congrés que designarà l'equip de direcció. És més, el lògic seria que s'acabés presentant més d'una candidatura per sota de la presidència, que ningú no qüestiona, encara que sí que es posa èmfasi en alguns sectors del partit en què Artur Mas ha estat mal aconsellat. Si l'ímpetu renovador es manté, algunes cotilles de l'extint partit sí que poden acabar formant part de la història. Però per a això caldrà esperar almenys fins al cap de setmana del 23 i el 24 de juliol, quan, casualment, es compliran dos anys de la confessió de Jordi Pujol, el gran absent i a qui per cert ningú no recorda i ningú no cita.