La negativa del ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, a reunir la Junta de Seguretat de Catalunya com li sol·licita el conseller d'Interior, Jordi Jané, és d'una gran irresponsabilitat. Com ho és que aquest organisme de coordinació judicial no s'hagi reunit des del 3 de març del 2009 –en aquella època, amb un govern tripartit a Catalunya i des de llavors amb un Govern de CiU i després de Junts pel Sí– malgrat les insistències de tots els consellers que han ocupat durant aquests anys aquesta cartera. Ha fet bé Jané, una persona que si per alguna cosa es caracteritza és per una prudència exagerada, a deixar constància per escrit del seu malestar. En un moment en què l'amenaça gihadista és real –fa molt temps que l'alerta a Catalunya és de quatre sobre cinc–, Jané palesa que la col·laboració és més necessària que mai "en tots els aspectes que puguin redundar en una millora de la seguretat en aquest context d'amenaça difícil i pròxima".

Encara que vist l'expedient del Govern espanyol en els últims temps, no ens hauria de sorprendre tant, no deixa de ser alarmant que es tracti d'aplicar en matèria de seguretat el mateix patró que s'aplica en altres àmbits. En infraestructures, per exemple. O en finançament. O en beques. Quan estan en joc hipotèticament vides humanes no s'haurien d'adoptar decisions condicionades per altres litigis polítics per molt importants que siguin. No és això el que s'espera d'un governant que sí que accepta sense més ni més reunir la Junta de Seguretat del País Basc, perquè el PNB li ha donat els vots necessaris al Congrés dels Diputats per aprovar els Pressupostos Generals de l'Estat i, en canvi, nega la seva celebració a la Generalitat molest pel referèndum d'independència convocat pel president Puigdemont.

Com tampoc no s'espera del ministre una negativa a una convocatòria de 500 mossos prevista per la Generalitat i aprovada pel Parlament als pressupostos per al 2017 atenent les noves demandes de seguretat i que al final acabi reduïda per decisió ministerial a 50 agents. Dubto molt que aquestes persones, que han de garantir també la seguretat dels catalans, s'hagin parat cinc minuts a pensar el disbarat que estan cometent. Perquè, si fos així, no seríem davant d'un problema d'incompetència sinó de mala fe. De molta mala fe. Entengui-ho d'una vegada, ministre: amb la seguretat no s'hi juga.