El president del govern en funcions, Mariano Rajoy, podia escollir entre dos discursos per a la sessió d'investidura: el programàtic, en el qual s'acostumen a detallar, sovint de manera confusa, els objectius de la legislatura, els projectes de llei que es pensen presentar i una mínima orientació ideològica-estratègica dels propers quatre anys; o bé una intervenció molt més superficial, autocomplaent però continguda, sense arestes cap als qui seran els seus (lleials?) companys de viatge, Partit Socialista Obrer Espanyol i Ciutadans. Uns aliats a qui se'ls gira feina, sobretot als primers, per defensar a la tribuna d'oradors el suport i el canvi sobtat de vot. Però com que això no serà fins dissabte, els socialistes encara tenen tres dies per continuar barallant-se i llançant missatges als díscols.

Rajoy és un polític expert, que s'espavila amb eficàcia a la tribuna d'oradors. Sabia a què pujava i no va sortir del guió. No va adquirir cap compromís irreversible i es va mostrar disposat a parlar de totes les temàtiques en les quals poden estar interessats PSOE i C's. A parlar, això sí, sobre quatre premisses: el govern del PP ha fet molt bé les coses en els últims cinc anys (quatre, més els últims deu mesos de regal); cal complir els compromisos amb Europa, que demana noves retallades econòmiques per mantenir-nos en el camí de l'estabilitat pressupostària; la seva voluntat era un govern sòlid que garantís la governabilitat i l'estabilitat i el resultat és molt lluny de l'objectiu, una manera gens entortolligada d'advertir que no l'haurien de forçar a unes noves eleccions; i, finalment, Catalunya o el repte secessionista, com l'anomena últimament.

En aquest últim tema no hi va haver propostes noves, ni tampoc la més mínima voluntat d'obrir cap horitzó de negociació. En tot cas, hem passat d'una obligada ignorància de la qüestió per provar de minimitzar el tema, a considerar-ho el repte més greu que té Espanya. En tot cas, sorprèn que per solucionar-lo deixi com a única sortida a l'altra part tornar a l'agenda autonòmica i començar a parlar d'un nou finançament autonòmic. Això i una conferència de presidents autonòmics al Senat. Potser per això, en la primera votació d'aquest dijous el votaran tan sols onze dels 47 diputats catalans a les Corts i dissabte tornaran a ser tan sols onze. Una cosa que hauria de fer reflexionar i molt a Madrid perquè no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure.