Es compleixen aquests dies tres mesos des que Carles Puigdemont, un alcalde de Girona desconegut per a molts, es va enfilar a la presidència de la Generalitat. Per ser precisos, aquest diumenge s'han complert tres mesos de la seva elecció pel Parlament de Catalunya i dimarts vinent en farà tres de la seva presa de possessió. Estem, per tant, dins del que abans s'entenia que era una cortesia parlamentària dels primers cent dies de Govern, i que a la velocitat actual ha quedat reduïda, en tot cas, a cent minuts o, en el millor dels casos, a un centenar d'hores. Fer un balanç del temps transcorregut no és gens fàcil per un cúmul de circumstàncies, algunes de les quals poc o gens tenen a veure amb la política catalana, com és la situació de bloqueig existent en la política espanyola i que impedeix el nomenament d'un president, un nou govern i l'establiment de les majories parlamentàries.

Aquesta dada és important, ja que, per exemple, el president del Govern espanyol en funcions no ha rebut el president de la Generalitat, donant-se la circumstància que sí que ho han fet els ministres, encara que amb resultats molt menors, en part per la seva condició de titulars en funcions. La carpeta catalana condiciona la política espanyola i la confecció de govern a Madrid, però a la Moncloa la resposta que s'ofereix és el més sonor dels silencis.

Cal anar, per tant, a la política catalana per fer un balanç ni que sigui molt provisional. En l'haver de Puigdemont hi ha el mèrit d'una certa distensió en la política catalana, on s'han restablert alguns ponts de diàleg amb l'oposició fonamentalment d'esquerres. Fins a la data, sense resultats tangibles ni amb el PSC, ni amb Catalunya Sí que es Pot, ni amb la CUP, un soci peculiar de govern molt més interessat a distanciar-se de Junts pel Sí que col·laborar en la governabilitat. L'estil Puigdemont comença a ser visible també al si del Govern, on la relació amb el seu vicepresident, Oriol Junqueras, més enllà d'alguna situació puntual recent, és mútuament considerada com a molt bona. Això ha d'ajudar a una entesa entre els dos partits de l'Executiu –CDC i ERC– i sobretot al gran objectiu intern dels pressupostos de la Generalitat. El primer balanç del Govern, per tant, ha de quedar ajornat a la presentació dels pressupostos i a la seva aprovació, que serà la veritable prova de foc.