A La carta robada, Edgar Allan Poe explica com un primer ministre ordena l’escorcoll a fons de la casa d’un rival polític que ha robat una carta que compromet greument el rei. La policia no s’està de res: punxa metòdicament els mobles amb agulles i fins i tot passa el microscopi per les parets. La batuda no obté resultats. El rival amenaça. Desesperat, el ministre recorre a l’inspector Dupin. El policia dona un cop d’ull a la casa i d’un portacartes vulgar, penjat al vestíbul, n’extreu un dels paperots allí desats. És una carta rebregada i anodina, tacada, gairebé estripada, com si no tingués valor. És la carta robada. Els millors policies no s’havien adonat que la tenien davant dels nassos.

Els diaris impresos d’aquest dijous, tant de Madrid com de Barcelona, han tractat de carta robada la missiva en què el president Puigdemont emplaça Mariano Rajoy a obrir negociacions per a la convocatòria del referèndum. Van decidir no fer-la sortir a les portades excepte El Punt Avui; El País, més o menys, que en parla en un subtítol, i La Razón, en un avantítol al fons de la pàgina. Això sí, tots n’informen en alguna pàgina interior.

Els matinals de les dues ràdios amb més audiència del país, RAC1 i Catalunya Ràdio, han obert amb la carta.

Quin interès té la portada impresa si les versions de paper dels diaris cada cop tenen menys pes? Tenen molt d'interès, perquè mentre que les portades digitals es renoven cada poc i se’n fan cinc, nou, tretze cada dia, de portades de paper només se’n fa una. Dues, a tot estirar. Aquest caràcter únic explica el valor de la portada impresa com a termòmetre de què interessa i què no a cada capçalera. En la tria de portada es veu la línia editorial més encara que en els mateixos editorials.

Tants dies històrics

Es pot pensar que un document així, com aquesta carta, és difícil d’aconseguir. Al contrari. No calia fer un esforç com el de la policia de Poe. Cap a les 18.30 del dimecres totes les redaccions la tenien. A més a més, el mateix Puigdemont va ser entrevistat per Josep Cuní a l’informatiu de 8TV, cap a les 22, i en va parlar a bastament, de la carta. Tenien tot el temps del món per a posar-la en portada però van decidir deixar-la fora.

Es pot pensar que es tracta d’un document qualsevol. Això és opinable però no tant. És veritat que el procés ja ha perdut el compte de dies històrics viscuts i tot això distreu molt, però una carta així no s’escriu cada dia, ni cada mes. De fet, és la primera que s’escriu en aquests termes. És un fet únic en un afer del qual els mèdia en parlem per terra, mar i aire des de fa anys. El típic material de portada, vaja. Que després hi vagi és una altra qüestió.

Un esdeveniment semblant, segurament més potent per més insòlit (mai no havia passat en 300 anys), és la signatura pel llavors president Artur Mas del decret de convocatòria de la consulta del 9-N, el 27 de setembre del 2014 (ja saps, és aquell que el Constitucional va anul·lar i el van trasnformar en un procés participatiu, etcètera). Aquestes són les portades del dia següent:

Es pot pensar que hi havia altres esdeveniments molt més importants que la carta. Ningú és qui per a dir a ningú, des de fora, si això és més notícia que allò. Cada diari fa el que millor li sembla amb la seva línia editorial. És el públic que compara i decideix, perquè els diaris de paper són també un plebiscit diari, permeti’s la redundància, en mans dels qui els compren —o no—. Doncs aquí tenim les portades d’aquest dimecres amb tots aquests temes que són més que la carta de Puigdemont:

Es pot pensar que aquest article és una rebequeria de l’autor o, Déu ens guard, d’El Nacional. Posem que ho sigui una mica, va. I què? Ni que ho fos per complet i encara pitjor no canviaria els fets en res: els diaris van apartar, bandejar, descartar —digues-li B— de la seva portada un esdeveniment que és una fita en el procés. En són ben lliures, només faltaria. Tindrien bons motius per fer-ho.