L’economia xinesa travessa una paradoxa evident. D’una banda, els indicadors mostren una desacceleració marcada: el consum intern es manté dèbil, els preus dels habitatges baixen, la inflació frega el zero i la producció industrial és anèmica. De l’altra, les borses a Shanghai i Shenzhen viuen en un altre planeta, amb pujades que en poques setmanes van capitalitzar gairebé un bilió de dòlars. Aquesta divergència no s’explica per una recuperació genuïna, sinó per la manera com l’Estat xinès manipula el tauler financer.

La Xina té història d’intervenció en els mercats per sostenir il·lusions d’estabilitat. A diferència d’altres països on la borsa reflecteix de manera més directa les expectatives sobre l’economia real, a la Xina el mercat de valors és una eina política. Quan l’activitat s’estanca, el Partit Comunista injecta fons estatals a través de bancs sota control del govern o grans empreses públiques que compren accions estratègiques per encendre l’entusiasme. Un cop els índexs comencen a moure’s, milions de petits inversors xinesos, acostumats a especular, es llancen darrere d’aquesta onada creient que hi ha un nou cicle de creixement. Es genera així un cercle de confiança artificial que poc té a veure amb la realitat.

El que passa ara recorda el boom del 2015, quan un auge en les operacions amb deute va impulsar les accions a nivells impossibles, fins que la intervenció reguladora va provocar un desplom estrepitós. Avui, encara que l’ascens és més gradual, el deute amb marge torna a estar a prop dels màxims d’aquella època i la liquiditat abunda. Tot això suggereix que no es tracta d’una recuperació natural, sinó d’una repetició de velles martingales. El govern busca que la població senti optimisme i que els capitals internacionals, que en els darrers anys van fugir de la Xina per la incertesa i la guerra comercial, recuperin credibilitat i hi ingressin dòlars. En altres paraules, l’espectacle està pensat també per a ulls estrangers.

Els marges de les empreses xineses s’estrenyen, els preus industrials cauen i les perspectives de beneficis futurs es deterioren

L'estratègia, tanmateix, té un límit. Cap borsa no es manté en l’aire sense suport en l’economia real. Els marges de les empreses xineses s’estrenyen, els preus industrials cauen i les perspectives de beneficis futurs es deterioren. Davant d’aquesta fragilitat, el mercat accionarial es converteix en una mena de cortina de fum. El risc és evident i quan es dissiparà l’entusiasme, la sortida d’inversors serà tan ràpida com l’entrada.

A tot això s’hi afegeix la qüestió de la intel·ligència artificial, on la Xina s’enfronta a una derrota estratègica. Sense accés a xips d’última generació, la indústria va quedar paralitzada. El cas de DeepSeek n’és il·lustratiu: va passar de tenir el 13% del mercat al 2% en pocs mesos, mostrant que la promesa de competir amb els Estats Units en aquest terreny es va desinflar. La narrativa que la intel·ligència artificial seria la salvació es va esfondrar, i l’únic que queda és el recurs d’inflar els mercats financers per salvar la cara. La borsa apareix així com un substitut d’una revolució tecnològica que mai no va arribar.

La història recent ensenya que cada cop que la Xina va recórrer a aquestes maniobres, el desenllaç va ser dolorós. La pregunta és fins quan els inversors, dins i fora del país, entraran en el joc d’un mercat que funciona més com a instrument de propaganda que no pas com a reflex de l’economia real.

Les coses com són.