CCOO i UGT han convocat una vaga general de 24 hores per a l'11 de novembre. El lema reuneix salaris, habitatge i preus. Ja, però l'origen està en les mobilitzacions pels problemes d'habitatge. Diversos sindicats corporatius i sectorials s'han desmarcat dels dos grans sindicats espanyols.

Comparteixo el desmarcament dels sindicats corporatius. Una reivindicació, per a ser justa, ha d'utilitzar un instrument adequat.

La vaga va néixer com una eina de pressió dins d'una relació econòmica concreta. Els treballadors retiren temporalment la seva feina. L'empresa perd producció. Ambdues parts suporten un cost i tenen incentius per a negociar una solució. L'eficàcia de la vaga com a dret i instrument de pressió depèn d'una condició essencial: davant hi ha d'haver algú capaç de concedir allò que es reclama.

I jo pregunto: Què pot fer una fàbrica, una farmàcia o una consultora amb el preu del sòl, les llicències urbanístiques, el parc públic o la fiscalitat de l'habitatge?

L'eficàcia de la vaga depèn d'una condició essencial: davant hi ha d'haver algú capaç de concedir allò que es reclama

Els sindicats responen que el lloguer es menja el salari. Val. Tenen raó. L'habitatge determina el salari real, la mobilitat laboral i la possibilitat d'acceptar una ocupació en una altra ciutat. També influeix en la productivitat. Un treballador que viu lluny suporta més temps de desplaçament, més despesa i més desgast. Per això, els sindicats han de participar en el debat. La qüestió decisiva és com participen i sobre qui exerceixen la pressió.

La Constitució reconeix la vaga per a defensar els interessos dels treballadors. El Reial decret llei de 1977 considera il·legals les vagues amb finalitats alienes a l'interès professional. El Tribunal Constitucional va ampliar després aquesta noció i va admetre reivindicacions vinculades a polítiques econòmiques i socials que afectin els treballadors. Per tant, no puc adduir il·legalitat. Però sí que porto el debat, en aquesta la meva columna setmanal d'ON ECONOMIA, a la idoneïtat i la responsabilitat.

Les grans vagues generals espanyoles van tenir contrapart i expedient concret. La de 1988 va respondre al pla d'ocupació juvenil del govern espanyol. Les de 2012 van combatre reformes laborals que modificaven contractació, acomiadament i negociació col·lectiva. El govern espanyol era destinatari perquè havia escrit les normes, i les empreses estaven implicades perquè aquestes normes regien la relació laboral.

La crisi residencial té una altra arquitectura: Estat, comunitats, ajuntaments, propietaris, promotors, bancs i arrendataris. Requereix coordinar oferta, regulació i protecció social. Una aturada laboral no és l'acció a un problema que necessita moltes palanques que no estan precisament entre les que els empresaris o patronals puguin accionar.

Què pot fer una fàbrica o una farmàcia amb el preu del sòl, les llicències urbanístiques, el parc públic d'habitatge o la fiscalitat?

Paralitzar centres de treball trasllada el cost a empreses que no tenen competències en habitatge. També l'assumeixen els treballadors que perden el salari d'aquell dia, els clients i els ciutadans afectats pels serveis mínims. Que sí, que els qui decideixen sobre sòl, habitatge públic, regulació del lloguer o incentius fiscals rebran una pressió indirecta. Però, escoltin, la cadena causal és massa llarga. I quan una eina reparteix el cost entre actors que amb prou feines controlen la solució, aquesta eina perd precisió i legitimitat.

CCOO i UGT han incorporat a la convocatòria la pujada salarial, el desbloqueig de convenis i altres demandes laborals. Aquesta ampliació crea encaix sindical, però no som ximples. Estan aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, com diu l'expressió castellana.

Si una vaga serveix alhora per als lloguers, la inflació, el salari mínim, la negociació col·lectiva i les polítiques públiques, resulta impossible saber quin acord permetria desconvocar-la.

Els plantejo als sindicats aquesta pregunta: què hauria de fer l'empresa espanyola o la patronal perquè desconvocaran la vaga?

Els grans sindicats s'apunten a la principal protesta social del moment perquè els retorna visibilitat. Però l'operació els pot sortir al revés

Jo els ho diré: res que decidissin evitaria el gran problema de l'habitatge.

Per tant, per què una vaga general que a qui més tritura és a l'empresa privada?

Una mobilització eficaç necessita objectius verificables, responsables identificables i una sortida negociada.

Sospito que darrere d'aquesta convocatòria apareix una altra inquietud. Els grans sindicats busquen conservar centralitat en una societat amb ocupacions fragmentades, autònoms, plataformes i menor identificació col·lectiva. Apuntar-se a la principal protesta social del moment els retorna visibilitat.

Però els diré una cosa. L'operació pot sortir al revés. Una institució guanya rellevància quan resol bé els problemes per als quals va ser creada. Si necessita apropiar-se de problemes aliens, potser està deixant entreveure dubtes sobre el seu pes social.

És una vaga de Pisuerga. Però farà el mateix mal que si no passés per Valladolid.