El canvi de seu de l’empresa Ferrovial ha estat objecte de diverses lectures, majoritàriament en clau de confrontació política. D’una banda, des del govern s’ha acusat als principals propietaris de l’empresa de falta de compromís amb el país, malgrat haver estat una de les principals beneficiàries de les adjudicacions d’obra pública part de l’estat durant dècades. Per altra banda, alguns representants empresarials han criticat les acusacions de determinats membres del govern a destacats empresaris, acompanyades de polítiques públiques que al seu parer no ajuden a crear un clima favorable a l’assumpció de riscos per part del sector privat. I plou sobre mullat quan les últimes estadístiques publicades (referides al quart trimestre de 2022) mostren un augment extraordinari dels beneficis empresarials, posant el focus sobre aquest component de la renda nacional com a corresponsable de la inflació, i donant arguments a les veus que demanen crear un “observatori” dels beneficis per guiar la negociació col·lectiva.

En el marc d’aquest context cada vegada més polaritzat, l’objectiu d’aquest peça és cridar l’atenció sobre determinats corrents de fons que ajuden a explicar tant l’evolució dels beneficis com, sobretot, els canvis en la contribució d’aquests beneficis a la generació d’ocupació i benestar pel conjunt de la població. Darrera d’aquests corrents de fons el que s’observa és una “gran transformació” del sector empresarial i de l’economia espanyola en el seu conjunt, iniciada arran de la crisi de 2008-2009, i que encara no s’ha aturat. En primer lloc, és cert que l’excedent brut d’explotació de les societats no financeres ha augmentat un 22,4% el quart trimestre de 2022, en termes interanuals, en contrast amb el 6,6% de la remuneració dels assalariats (és a dir, la massa salarial més les cotitzacions socials pagades per les empreses). Però es tracta d’una sèrie molt volàtil, amb fluctuacions extremes, que és millor analitzar en termes relatius a partir dels valors acumulats dels últims quatre trimestres, per exemple. Quan s’analitza la distribució de les rendes generades per les empreses (combinant tecnologia, capital i treball) des d’aquest prisma, s’observa que l’excedent net d’explotació (descomptant de l’excedent brut el consum de capital fix, que és un cost per les empreses) representava el quart trimestre de 2022 un 38,8% de la remuneració dels assalariats, per sota dels valors mitjans registrats entre 2010 i 2019, amb màxims propers al 45%.

Però la qüestió clau no és tant la magnitud, absoluta o relativa, dels beneficis, sinó la seva utilització. És a dir: Per a què serveixen? A qui “beneficien” els beneficis? I és aquí on s’observen grans canvis a partir de 2009, en comparació amb el període expansiu anterior (de 1999 a 2007). Essencialment, els beneficis es poden destinar a inversió productiva, a inversió financera, a reduir l’endeutament, a retribuir a accionistes i creditors (via dividends i interessos) i a pagar impostos. La part que es destina a inversió productiva, més enllà de reposar el capital amortitzat, serveix per augmentar l’estoc net de capital productiu i, per aquesta via, els nivells d’ocupació i productivitat. I els augments de productivitat haurien de traduir-se, a mitjà termini, en una millora sostenible dels salaris reals. Per tant, un augment dels beneficis que es tradueixi en un augment proporcional de la inversió productiva “beneficia” a la majoria de la població; és a dir: als treballadors dels sector privat i, per la via dels ingressos fiscals que es deriven d’un major nivell d’activitat, al conjunt de la població que és destinatària de prestacions de l’estat del benestar. La part que va a impostos també contribueix al finançament de l’estat del benestar. En conclusió: hauríem de considerar un fet positiu, des del punt de vista de l’interès general, els augments dels beneficis empresarials que acaben repercutint en una major inversió i més impostos.

En canvi, els beneficis que es destinen a retribuir a un determinat grup social, com per exemple els accionistes, que assumeixen el risc del projecte, representen un interès legítim però particular, que ha de ser satisfet tot tenint en compte els interessos d’altres grups, com poden ser els treballadors assalariats i els creditors. Per tant, quan l’augment dels beneficis es destina exclusivament a augmentar els dividends pagats als accionistes, en detriment de les rendes percebudes pels altres col·lectius, la valoració és molt diferent. Ara bé, aquest no ha estat el cas al llarg dels últims anys. De fet, la proporció que representen els dividends pagats com a percentatge de la remuneració dels assalariats (acumulats de quatre trimestres) va augmentar des de valors a l’entorn del 15% a principis de segle, fins a màxims superiors al 25% cap al 2007, i a continuació va disminuir progressivament fins a situar-se de nou en valors propers al 15% a partir de 2015 i fins l’actualitat. Mentre que la caiguda de la part que representen els interessos com a percentatge dels beneficis és encara més notable, de manera que en conjunt les rendes distribuïdes del capital (interessos i dividends) representen una fracció decreixent dels beneficis de les societats no financeres espanyoles amb una perspectiva de llarg termini.

Per tant, si l’excedent empresarial net, en conjunt, ha augmentat tendencialment com a percentatge de la massa salarial, entre 2007 i 2010, per estabilitzar-se dins d’una banda compresa entre el 40% i el 45% fins al 2019, on ha anat a parar aquest augment estructural dels beneficis? La resposta és doble: en part, l’augment dels beneficis ha contribuït gradualment a una lenta recuperació de la inversió productiva, que es va desplomar amb la crisi de 2008. Però una altra part es va dedicar a estalvi net, que al seu torn va servir inicialment per reduir l’excessiu endeutament heretat de la fase expansiva anterior, de manera que el deute de les societats no financeres ha passat de representar valors propers a cinc vegades el seu excedent brut d’explotació a valors inferiors a tres just abans de la pandèmia. I encara més important i significatiu: les empreses no financeres, en el seu conjunt, han passat de ser receptores d’estalvi d’altres sector institucionals domèstics i de l’exterior a constituir-se en emissores netes d’estalvi, cap a altres sectors institucionals i cap a l’exterior. Aquest és el canvi estructural, la “gran transformació” a la que es fa referència al títol, que té com a contrapartida a escala macro un superàvit per compte corrent persistent –un fet excepcional en la història de l’economia espanyola.

Sortint de la crisi de 2008 les grans empreses constructores i financeres amb seu a la capital de l’Estat, així com moltes empreses industrials mitjanes i grans catalanes i basques, es van reorientar decisivament cap a la internacionalització. Per tant, una part creixent dels seus beneficis es va re-invertir fora del país, en creació de filials i fusions i adquisicions d’empreses estrangeres, que en els comptes de les societats no financeres amb seu al país són la contrapartida al seu estalvi net, que es pot materialitzar en forma d’actius financers que augmenten el patrimoni empresarial i, pel conjunt de l’economia, en una millora de la posició inversora neta amb l’exterior. Quan una part àmpliament majoritària de la facturació d’aquestes empreses internacionalitzades ja depèn de l’exterior, i una part també creixent dels seus accionistes resideix a l’exterior, tant la ubicació de la seu central com la importància del país d’origen en la generació i destí dels beneficis es veuen des d’una altra perspectiva.

La qüestió és si aquesta transformació representa un benefici net per al conjunt de la societat. Per un costat, és evident que la menor dependència de l’endeutament exterior representa un plus de resiliència, i que la major internacionalització de l’activitat empresarial genera economies d’escala que permeten guanyar eficiència, capacitat d’innovació i productivitat. Però no està tan clar que aquest efecte, ara per ara molt concentrat en les empreses de major dimensió i en determinats sectors molts dependents de la regulació, estigui tenint un efecte tractor capaç de transformar efectivament el conjunt del teixit econòmic. En el cas concret del País Basc, aquest nou patró més orientat a l’exterior, a partir d’una base industrial sòlida i d’un model de finançament favorable, sí ha servit per impulsar decisivament la seva economia en benefici del conjunt de la societat. En el cas de Catalunya, l’interrogant és si es consolidarà un model industrial propi, a partir d’un teixit científic i tecnològic potent, i d’un entramat empresarial divers, flexible i clarament diferenciat del dominant a la capital de l’Estat.