Les últimes crisis, incloses la pandèmia de la covid-19 i la guerra a Ucraïna, han conscienciat productors, empreses, governs i consumidors de la importància de la indústria alimentària, la seva seguretat i sostenibilitat. La producció agrícola és un dels pilars de l'economia, ja que representa el 3% del PIB mundial i gairebé el 30% de l'ocupació global.

Les dades mostren un mercat mundial convuls, amb preus disparats i inflació, preocupació sobre el subministrament d'energia, i interrupcions a les cadenes de subministrament d'aliments. Com sempre, els països més pobres seran els més afectats, inclosos molts a la regió Mediterrània i l'Àfrica a causa de la seva dependència de les importacions d'aliments.

La seguretat alimentària d'un país no hauria d'estar en joc. Hi ha molts factors externs que afecten la producció i repartiment d'aliments: dependre de les importacions, les restriccions comercials que es van activar amb el coronavirus, els acaparaments d'aliments, les guerres, la interrupció de rutes comercials per conflictes o interessos polítics o el canvi climàtic.

En general, els mercats agrícoles són inestables. Reaccionen a pronòstics especulatius dels operadors amb variacions en els preus com va passar el 1974, el 1986, el 1996 o el 2008. Els greus augments de preus van desencadenar revoltes entre els consumidors i inestabilitat en els ingressos per als productors, siguin pimes, agroalimentàries o granges.

Les conseqüències sobre el benestar humà en general i el sector agrícola en particular són clares, i la situació exigeix mobilitzar i construir a escala mediterrània un medi ambient sostenible. A més, la logística necessita evolucionar, construir cadenes mundials de subministrament d'aliments més resistents i optimitzar el moviment de mercaderies per respondre a les crisis en temps real.

Amb la globalització dels mercats, les cadenes agroalimentàries s'han fragmentat. A la Mediterrània, a tots aquests se suma ara la degradació dels recursos naturals (terra, aigua, biodiversitat) i el canvi climàtic, amb efectes extremadament nocius a la regió, i que qüestionen directament el sistema alimentari agroindustrial actual.

La història de la Mediterrània ha anat sempre unida al clima, i l'aigua ara és l'element vital en perill. No s'ha d'oblidar que els productes de la terra depenen del cel. És imprescindible un consens per crear una indústria agrícola eficient i resistent al clima, que eviti el malbaratament. Sense cooperació, els països de la regió no aconseguirem la sostenibilitat i l'estrès hídric augmentarà inevitablement.

Aquest és el primer pas cap a un futur que ha d'augmentar la cooperació entre les riberes de la Mediterrània, i que requereix mesures per ordenar els usos, protegir els ecosistemes i realitzar plantejaments eficients, com la dieta alimentària patrimonial. La dieta Mediterrània hauria de ser la base per construir un sistema alimentari regional basat en la proximitat, solidaritat i autonomia, i, amb això, més resistent a les crisis del clima, econòmiques, socials o de salut.

És urgent una nova visió que passi per l'associació del sector agrícola i alimentari a la Mediterrània, basat en xarxes de desenvolupament conjunt que ajudin a superar les crisis actuals i futures.

Europa compta amb un sector agroalimentari cooperatiu i privat ansiós per desenvolupar-se a la Mediterrània i, a través de la vora sud, arribar al continent africà. Les empreses europees tenen a més múscul financer, mitjans per brindar a les empreses de la regió, i coneixements tècnics, més enllà de la condició de mer proveïdor. La Mediterrània sud i oriental, així com l'Àfrica oriental i meridional, ofereixen importants possibilitats d'expansió per a les empreses europea. D'altra banda, la Zona de Lliure Comerç Continental Africana, que va entrar en vigor, connectarà 1.300 milions de persones, creant un bloc econòmic de 3,4 bilions de dòlars. El potencial de la regió mediterrània és considerable quant a quins indicadors financers encoratjadors poden combinar-se amb objectius reals de desenvolupament sostenible.

Urgeix impulsar mesures per reactivar el sector agroalimentari i evitar la seva asfíxia, però també és imperatiu establir les bases per a un nou model de desenvolupament sostenible, és el moment de prendre decisions valentes. A la Mediterrània cal unir voluntats, defensar els interessos convergents i apostar per una millor cooperació.