En el nostre article anterior ja vam començar a abordar el futur del pressupost europeu, presentant les grans maniobres que ja havien començat i algunes de les inquietuds dels pagesos.

L’últim paràgraf de l’article deia textualment que “el 16 de juliol està prevista l’aprovació per part de la Comissió de la seva proposta de marc pressupostari pluriennal. Fins aleshores, i molt més encara després, les tensions i les pressions es multiplicaran. Tindrem ocasió d’aprofundir sobre els aspectes tècnics i nous que podria incloure en pròxims articles.”

Avui toca desenvolupar un d’aquests aspectes, el més polític, què passaria si el llarg procés negociador pressupostari que s’està iniciant no culmina a temps amb un acord polític formal.

Un període de 7 anys?

Estem parlant de l’acord sobre “el marc pressupostari pluriennal” (conegut també com “les perspectives financeres de la Unió”) que cobreix un període (en principi) de 7 anys.

Una qüestió de detall abans de començar. La norma actual és que la durada del marc pressupostari hauria de ser de 7 anys. Això molesta enormement l’altra part de l’“autoritat pressupostària”, el Parlament Europeu, ja que aquest té un mandat de 5 anys. Això significa que, regularment, l’aprovació d’aquest marc margina aquesta institució, privant-la de poder intervenir i influir en la més important de totes les negociacions europees. Per això, ha demanat repetidament que es canviï la durada perquè sigui de 5 anys, o de 5 més 5, és a dir, un període formal de 5 anys amb una revisió a mig recorregut.

La norma actual és que la durada del marc pressupostari hauria de ser de 7 anys, cosa que molesta el Parlament Europeu

Ambdues possibilitats tenen avantatges i inconvenients. L’actual període de 7 anys pot ser massa llarg en un món tan canviant per adaptar l’acció europea, però és massa curt per poder avaluar correctament les polítiques i les seves aplicacions i extreure’n conclusions operatives per al següent període. Passar a 5 anys (o 5 més 5) alleugereix el primer problema i agreuja el segon.

En qualsevol cas, la decisió final serà política, encara que després es vesteixi amb consideracions tècniques de major eficàcia i eficiència.

Què passa si no hi ha acord pressupostari?

Institucionalitzades pel president Jacques Delors, les perspectives financeres s’han d’aprovar per unanimitat de tots els estats membres. En l’actual context polític de la Unió, aquesta unanimitat em sembla improbable. És previsible que alguns (i no només Hongria) aprofitin aquesta ocasió per manifestar el seu descontentament amb el funcionament de la Unió Europea o vulguin aconseguir concessions en altres àmbits que serien inacceptables per a la majoria dels socis.

En política comunitària, el Consell de Ministres només pot aprovar “declaracions del Consell” si hi ha unanimitat. En cas que la presidència rotatòria de torn constati que hi ha una majoria qualificada, pot adoptar el que s’anomena “declaracions de la presidència”.

Si no s’aconsegueix una majoria qualificada al voltant d’un acord ratificat pel Parlament Europeu no passa res. La vida continua

Si s’assoleix un acord al Consell de Ministres, per majoria qualificada, ratificat per una majoria del Parlament Europeu sobre aquestes perspectives financeres, no s’hauran aprovat formalment per faltar el requisit esmentat de la unanimitat, però podrà servir de guia per a la Comissió, per situar les propostes de pressupostos anuals dins d’aquest marc pressupostari i facilitar-ne l’aprovació, i per emmarcar els canvis en les diferents polítiques comunes. Ambdues decisions, pressupost anual i polítiques comunes amb conseqüències pressupostàries, també poden ser aprovades per majoria qualificada.

No és una hipòtesi estèticament satisfactòria, però és possible. Per tant, podem respondre la pregunta que inicia aquest apartat dient que si no s’aconsegueix una majoria qualificada al voltant d’un acord ratificat pel Parlament Europeu no passa res o, més correctament, la vida continua. Com diu un famós proverbi àrab, els gossos borden, però la caravana passa.