Una exploració detallada de sous i salaris en el sector públic sol portar el debat acadèmic a la disputa política. Mestres, policies i metges han mostrat en el darrer temps la seva insatisfacció amb l’estat de coses pel que fa a la retribució rebuda i la capacitat adquisitiva real que aquesta representa. La comparació efectiva entre territoris i tipus de professionals és, però, molt complexa. Per exemple, a la sanitat, la retribució d’un professional concret depèn de les categories respectives a les quals pertany (reflectides en salari brut, complement específic i de destí), del compromís de dedicació i/o exclusivitat, dels incentius de productivitat que reben, de l’antiguitat (triennis acumulats), dels graus assolits a la carrera professional, i de l’existència, a vegades, de “peonades” fora dels horaris establerts o, si és el cas, de complements per residència. La tolerància de compatibilitat amb l’exercici privat hi juga també el seu paper. Molt lluny, per tant, de la comparació de masses salarials dividides pel nombre d’empleats.

Una divisòria que marca aquesta composició de factors que influeixen en la retribució és la de la capacitat adquisitiva de la suma resultant, un cop es tradueix en termes reals. A l’anàlisi econòmica de la compra efectiva (no confondre amb la dinàmica de la inflació d’un any aïllat) se n’hi diu ppp o paritat igualadora del poder de compra. És a dir, quants diners d’una idèntica moneda es necessiten per comprar una mateixa cistella de béns i serveis. Notem que no ens referim a la despesa real que fa en mitjana cada territori per adquirir la seva cistella. Aquesta ja incorpora una diferent composició en resposta als preus vigents en el territori, fet que tergiversa la comparació. L’efecte depèn de com és d’elàstic cada component de consum a la variació de preus. Cal, per tant, considerar per la comparació, una mateixa cistella de béns i serveis.

L’ajust ppp (purchasing power parity) és vigent a la Unió Europea, i recomanat per la Comissió, de cara a intentar fer sensibles els salaris reals a la capacitat adquisitiva efectiva en cada territori. Altrament, una transferència que no permet igual accés a prestacions en termes reals no es pot considerar justa. Aquesta constatació està en tots els manuals d’hisenda pública.

Per al que en termes mitjans a nivell estatal calen 100 euros, en una comunitat com la nostra o la balear es necessiten 112

Resulta curiós que el que Espanya practica en la comparació entre Estats no l’apliqui a dins de l’Estat, tot i les recomanacions fetes. Era el segle passat quan vaig fer els primers estudis sobre la importància d’aquesta qüestió. Recordo que Motor Ibèrica en el seu dia, Nissan després, feia pel seu compte càlculs del cost relatiu de la vida per províncies de cara a incorporar les estimacions als seus diferents convenis. Després ho calculà Alcaide des dels serveis d’estudis del Banc de Bilbao. Al final de la primera etapa de governs socialistes, després d’una reivindicació política catalanista, la presidència de l’INE va incloure el càlcul en el programa d’estadístiques oficials. L’arribada del govern d’Aznar ho va dinamitar: Tal és la por del nacionalisme espanyol de perdre la ficció de la unitat del mercat, i el temor al reconeixement de l’existència de diferents espais socials sobre el territori. Tot i disposar l’INE de tota la informació necessària per a l’elaboració de l’índex (la recollida de dades té codi postal) no es té, per tant, un índex oficial de poder de compra. Així que només de manera indirecta alguna comunitat com Catalunya ha elaborat càlculs aproximatius. Per això sabem que per al que en termes mitjans a nivell estatal calen 100 euros, en una comunitat com la nostra o la balear es necessiten 112 euros. Aquesta reivindicació correctament formulada equilibraria molts saldos de finançament que, o bé acaben en dèficits, o bé distorsionen greument la gestió pública. És que si una administració no pot pagar salaris raonables pel cost de vida local, o bé acaba inflant organigrames per pagar millor tot i complir normes (un cap de secció s’escala com a cap de servei o els complements específics i de dedicació s’alteren), o bé es permet una retribució efectiva per hora treballada més alta a través d’assignar menors càrregues de treball. També s’observa sovint més compatibilització de l’absentista, coberta amb plantilles més elevades. Tot això fa per unes productivitats més baixes.

A hores d’ara, el finançament autonòmic, les pensions no contributives o les retribucions públiques continuen ignorant aquestes disfuncions. De manera que, tot i que el joc de conceptes retributius ofereixi mitjanes nominals assimilables, posats els diners a la butxaca dels afectats, la insatisfacció esclata sovint en un malestar global que irradia en el conjunt dels serveis públics finançats.